Els robots prefereixen el jazz. Ignasi Llorente
el que el meu pare, en Larry Stem, no podia fer. La sensació de solitud en allargar el braç cap a l’altre costat del llit i no trobar-hi el cos del seu company s’havia fet insuportable moltes vegades. Aquell era l’instant més amarg del dia. El coixí intacte i el llençol sense cap arruga eren una imatge que havia odiat comprovar invariablement tres-cents seixanta-quatre matins consecutius.
Paradoxalment, em deia, anava precedit del moment més dolç, quan la transició del somni a l’estat de vigília feia que durant uns segons oblidés la seva absència. De vegades creia que era un d’aquells matins que ell s’havia llevat ben d’hora per començar a dibuixar els esbossos d’una nova idea. O un dels molts dies que havia matinat per anar a la feina a endreçar o descartar els esbossos i les idees de dies anteriors.
Tant de bo el nostre cervell fos un òrgan digital, capaç de passar de l’estat inactiu al ple funcionament en menys d’un segon. Però el cervell humà segueix un procés analògic i necessita l’activació de diferents associacions neuronals per estar a ple rendiment. Sovint, algunes persones, fruit de l’estrès o a conseqüència de determinades medicacions, durant uns segons són incapaces de recordar on són o quin dia és. Tothom ha patit algun d’aquests instants matinals d’idees borroses, però no gaire gent les pateix de forma recurrent, creient que una de les persones que més estima encara és al seu costat.
La meva mare, la Megan Carroll, va estar dotze mesos patint aquesta mena de despertars de forma esporàdica però constant. La transició entre les primeres notes musicals del despertador i el moviment instintiu d’allargar el braç buscant el meu pare, en Larry Stem, fins al precís instant en què s’adonava que ja no hi era resultava molt amarga. Sovint anava a dormir pensant que l’endemà tornaria a patir aquella confusió, i ho odiava profundament. Precisament ella, que sempre havia pensat que dormir era un dels plaers més grans de la vida. Ara entenc per què es quedava tanta estona al sofà llegint o mirant la televisió, fins que queia rendida i no tenia més remei que anar cap al llit. Devia ser terrible, aquella sensació.
Tot i així, un cop em va dir que només hi havia una cosa pitjor que els seus despertars confusos i solitaris dels matins, i eren els meus despertars confusos a mitjanit cridant el pare demanant que em portés un got d’aigua o m’acompanyés al lavabo. La mare, alguns cops, per inèrcia donava un parell de coces a l’espai buit de l’altre costat del llit, i murmurava «hi vas tu, Larry?» fins que s’adonava que el meu pare, molt probablement, ja no tornaria a portar-me cap got d’aigua mai més.
El que sí que recordo és que jo sovint, també confusa per aquells insomnis nocturns, li preguntava per quin motiu no havia vingut el pare a portar-me l’aigua. Segur que aquells moments encara eren més amargs que els seus matins confusos.
Que imperfecte que pot resultar de vegades el cervell humà. Sempre n’havia tingut una imatge idealitzada, com la majoria de gent, pensant que era un òrgan quasi perfecte. De gran precisió, gairebé infal·lible. Com un rellotge suís. Una màquina de la qual, segons una falsa llegenda popular atribuïda a Albert Einstein, només usem el 10% de la capacitat. Però durant l’any posterior a l’accident totes dues havíem anat aprenent prou coses sobre un òrgan que, a mesura que anàvem coneixent, ens semblava més ineficaç.
Ma mare tenia una formació científica més que suficient per saber que no existeixen les veritats absolutes ni les certeses eternes. Sabia que el coneixement científic no és un conjunt de respostes, sinó una eina, la més eficaç de totes les inventades fins al moment, per afrontar preguntes de qualsevol nivell de dificultat.
Per això el mètode científic conviu permanentment amb el dubte. I la neurologia n’era, potser, l’exemple més paradigmàtic. Però la seva especialitat era l’antropologia, una disciplina massa allunyada de la neurologia per poder entendre les vaguetats i inconcrecions amb què els familiars de la sisena planta de l’hospital Johns Hopkins de Baltimore havíem de conviure diàriament.
A partir de les nostres accidentades transicions del son a la vigília, però sobretot a causa de l’estat d’en Larry, la meva mare havia anat aprenent conceptes sobre el cervell humà que fins aleshores li havien restat desconeguts o senzillament no li havien suscitat cap interès. Havia après que el nostre cervell, a diferència del que s’havia cregut durant dècades, pot dormir de forma parcial, amb grups de neurones en estat oníric, mentre la resta de l’òrgan es troba en vigília. Fins aleshores sempre havia cregut que els estats de son i de vigília eren excloents entre ells, excepte en algunes patologies. Els estudis més recents de l’època, reforçant la idea que els humans podíem compaginar els dos estadis com feien altres animals, havien aportat, paradoxalment, més dubtes a un òrgan ja prou misteriós i encara massa desconegut per a la majoria de persones.
Ella, malgrat tot, s’havia anat tornant gairebé una experta en l’encesa i apagada dels processos neuronals. Sobretot en l’apagada, que era l’estat en què es trobava el seu company des de l’accident que havia patit.
Un dels primers episodis d’aquell llarg i tediós procés d’aprenentatge va consistir a conèixer un motiu més per odiar Glasgow, una ciutat de la qual no en guardava cap bon record malgrat no haver-hi passat més de vint-i-quatre hores.
Durant el primer viatge que havien fet tots dos junts a Europa, encara a l’època universitària, es van quedar sense diners visitant la principal ciutat d’Escòcia. Un error en la targeta de crèdit els va deixar sense més efectiu que el poc que portaven a la butxaca i sense possibilitats de pagar el bed & breakfast on havien de passar la nit. Segons el meu pare, l’error no havia estat de la targeta amb xip sinó del comercial, evidentment humà, de l’agència de lloguer de vehicles que havia bloquejat una quantitat errònia de la seva Visa.
Ella sabia prou bé, des del mateix dia que es van conèixer, que segons en Larry els errors informàtics no existien, eren només l’extensió d’errors humans, evidentment. Aquella nit la meva mare no va aclucar ull pensant com pagarien l’estada a casa de la senyora Molly. El meu pare, en canvi, va dormir tranquil·lament. Ella desperta i preocupada i ell inconscient, i precisament a Glasgow. La similitud amb la situació que viuríem tots plegats al cap d’uns anys no li faria mai cap gràcia a ma mare. Tot i que jo, quan hi penso, no puc evitar trobar molt curiosa aquella premonitòria casualitat.
L’anècdota escocesa li portava mals records a la meva mare cada cop que sentia el nom d’aquella ciutat. Al final, aquell contratemps havia quedat en un no-res. Els meus avis, els pares d’en Larry, com tants altres cops al llarg de la seva vida, havien corregut a ajudar el seu fill, en aquella ocasió fent-li una transferència fins que pogués desbloquejar la targeta de crèdit.
Però el malestar que la meva mare notava cada cop que sentia el nom d’aquella ciutat encara s’agreujaria molt més a partir del moment en què el doctor Greenfield, que havia atès el meu pare a urgències neurològiques, li digués que l’estat del pacient era de «Glasgow-5». O tal com va aclarir-li abans que tingués temps de preguntar-ho, «el pronòstic del traumatisme cranioencefàlic que havia patit era molt dolent, i requeria intubació respiratòria immediata i... potser permanent».
Un cop em va explicar que el més inquietant no va ser sentir dir-li al doctor «intubació respiratòria», ni «traumatisme cranioencefàlic», ni tan sols «pronòstic molt dolent». El pitjor va ser el «potser permanent». Ella, que sempre volia tenir-ho tot controlat i odiava les situacions caòtiques o imprevistes, per petites que fossin, com la del bed & breakfast de la senyora Molly, havia de conformar-se que una cosa tan important com l’estat de l’home que estimava i pare de la seva filla fos «potser permanent».
El doctor Greenfield, però, no podia ni volia precisar més. La seva experiència com a cap de neurologia del Johns Hopkins Hospital li recomanava no concretar mai els pronòstics dels seus pacients, encara que això inquietés, comprensiblement, familiars i amics. Molts cops havia mirat de fer entendre als parents de les persones en estats vegetatius que el cos humà, i especialment el cervell, no són una màquina de funcionament binari amb només dos possibles estats, encès o apagat. Mirava de fer-los entendre que el cervell dels humans estava de fet múltiples estats, concretament tretze segons l’escala de Glasgow, que anava