Política i valors. Daniel Ortiz
en el terreny polític és contraproduent i està condemnat al fracàs. Política i moral són incompatibles, i, per tant, qui vulgui actuar en política, forçosament ha de prescindir de la moral. La primacia correspon a la política, alliberada de tota servitud moral.
2) Una altra possibilitat consisteix en la negació de la política. Aquesta opció també assumeix la incompatibilitat entre ambdues esferes, però aquest cop la primacia recau sobre la moral. Com que no és possible optar simultàniament per totes dues, és preferible escollir l’ètica i tractar de reduir la política a la mínima expressió, ja sigui defensant la destrucció de l’estat, ja sigui minimitzant l’acció política o bé abstenint-se de participar-hi. El poder polític és impur, està irremissiblement contaminat, i, per tant, cal allunyar-se’n sense recança.
3) La concepció tràgica de la relació, en tercer lloc, és la d’aquell que experimenta la necessitat i, alhora, la impossibilitat de conciliar la política i la moral. En aquestes circumstàncies, l’home “sent que no pot satisfer l’una i l’altra; però, d’altra banda, tampoc no pot ‘preferir’, tampoc no pot ‘prescindir’. La dimensió ètica és viscuda així, en política, com una impossibilitat insuperable i, per tant, tràgica. L’home ha de ser moral, ha de ser també polític, i no pot ser-ho conjuntament. No hi ha sortida per a ell”. És aquesta dolorosa escissió interna, aquesta tortura permanent, la que provoca una tragèdia inevitable i irresoluble.
4) Finalment, la quarta opció és definida per la concepció dramàtica de la relació. Entre l’ètica i la política no hi pot haver mai un lligam harmònic i plàcid, sinó, al contrari, una implacable tensió constitutiva. “La moralitat política –igual que, d’altra banda, la moralitat privada, individual– és àrdua, problemàtica, difícil, mai no assolida plenament, sempre in via i, a la vegada, sempre ‘en qüestió’. L’autèntica moral és i no pot deixar de ser lluita per la moral. Lluita incessant, caure i tornar a aixecar-se, recerca sense possessió, tensió permanent, autocrítica implacable”.
La classificació d’Aranguren ens serveix per emmarcar la reflexió, comprendre’n la complexitat intrínseca i, al mateix temps, per fer-nos una idea d’algunes de les alternatives que es plantegen. Ara bé, quines han estat, en la pràctica, les concepcions predominants al llarg de la història?
Sens dubte, cal començar parlant dels clàssics, i molt especialment d’Aristòtil. Ell, davant la pregunta sobre com han d’actuar i com han de viure els homes, respon apel·lant a la seva naturalesa. El primer que cal fer és examinar com és la naturalesa humana. L’home és l’únic ésser dotat de lógos, és a dir, de capacitat de raó i paraula. Això el singularitza i el fa diferent de la resta dels animals. Aquest lógos és revelador d’una de les seves principals característiques: la sociabilitat. L’home és un ésser social per naturalesa. Neix, creix i es desenvolupa en comunitat, és a dir: gràcies a la polis. L’home és, per tant, un animal polític (zoón politikón), que no es pot pensar aïlladament, sinó en comunitat.
Així mateix, des de la perspectiva teleològica pròpia dels grecs, Aristòtil també es planteja quina és la finalitat de l’home. I conclou que aquesta finalitat no pot ser altra que el seu bé, entès com el desplegament de totes les seves potencialitats. Així, la felicitat (eudaimonía), que és l’aspiració natural de l’home, és també el seu màxim bé. La vida bona, o ètica, consisteix en un esforç sostingut per conrear la virtut (areté), tant en un sentit individual com col·lectiu, l’única via per accedir a la felicitat. En realitat, les virtuts capitals –la prudència (phrónesis), la justícia (díke) i l’amistat (philía)– tenen una dimensió eminentment col·lectiva, comunitària, i la polis és el marc natural per desenvolupar-les. És per això que “els homes no han format una comunitat només per viure, sinó per viure bé” (Política, III, 452-453).
En suma, per a Aristòtil l’ètica i la política no solament no són contradictòries, sinó que van unides, estan necessàriament associades i formen part d’un mateix continuum. L’home només pot desenvolupar-se plenament i aspirar a la felicitat en comunitat, en el si de la polis, és a dir: a través de la política. I, a l’inrevés, la polis tan sols podrà ser governada amb justícia i gaudirà d’una vida harmònica quan els ciutadans siguin virtuosos. En aquest sentit, la política és la culminació de l’ètica. El fi de la ciutat no és altre que la virtut i la felicitat dels seus ciutadans, i per això la política, per la seva dimensió col·lectiva, ha d’ocupar el lloc preeminent. En conclusió, “si, doncs, de les coses que fem hi ha algun fi que vulguem per si mateix [...], és evident que aquest fi serà el bo i el millor [...]. Si és així, hem d’intentar determinar, almenys esquemàticament, quin és aquest fi i a quina de les ciències o facultats pertany. Semblaria que ha de ser l’objecte de la ciència suprema i fonamental. Aquesta és, manifestament, la política” (Ètica a Nicòmac, I, 1094a).
Aquesta concepció de la relació entre ètica i política va prevaler a Occident fins ben entrat el Renaixement, concretament fins a l’any 1513, en què Maquiavel escriu la seva obra més cèlebre: El príncep. Aquest llibre breu, escrit en forma epistolar i gairebé d’una sola tirada, capgira de dalt a baix el pensament clàssic i esdevé l’origen de la ciència política moderna.
El realisme polític de Maquiavel respon a l’observació atenta del seu entorn. Itàlia està sent dividida, ocupada i saquejada pels exèrcits estrangers. L’Església sembla que no pot evitar-ho o no sap com fer-ho. L’ambició, la covardia i les conspiracions proliferen arreu. En aquest context perillós, convuls i ple d’amenaces, Maquiavel afirma el seu principi rector de la política: la finalitat justifica els mitjans. És a dir, no importa quins siguin els procediments emprats si són útils per assolir l’objectiu desitjat, o sigui, el poder: el poder que ha de permetre al príncep mantenir la unitat del país i assegurar la pau. La política és la ciència que estudia les formes d’obtenir, recuperar i consolidar el poder. En conseqüència, l’eficàcia es converteix en l’únic criteri de validesa. És bo tot el que contribueix a l’obtenció i el manteniment del poder. És dolent tot el que allunya o dificulta aquest objectiu.
La diferent concepció antropològica explica, en bona mesura, la distància entre les filosofies polítiques d’Aristòtil i Maquiavel. Així, mentre que el primer creu en la sociabilitat natural de l’home i les virtuts que, convenientment conreades mitjançant l’educació, permeten l’accés a la felicitat i el bé, el segon afirma que “dels homes, en general, es pot dir això: que són ingrats, volubles, falsos, que defugen els perills, són àvids de guanys i, mentre els afavoreixes, són tots teus, t’ofereixen la sang, les riqueses, la vida, els fills [...] quan és lluny la necessitat; però, quan se t’acosta, se’t giren d’esquena” (Maquiavel, 1993).
En aquest sentit, per a Maquiavel la moral esdevé un afer estrictament particular. La política es regeix per les lleis de la força, l’astúcia i l’aparença. No hi ha lloc per a l’ètica. “A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m’atreviria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les: com semblar compassiu, lleial, humà, íntegre, religiós i ésser-ho, però estar amb l’ànim preparat de tal manera que, si cal no ésser-ho, puguis i sàpigues canviar-te en tot el contrari.”
Encara més, l’exercici del poder requereix del polític “un ànim disposat a moure’s segons el que li manin els vents i les variacions de la fortuna, i, tal com he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal”. El polític ha de ser conscient del joc de miralls que s’estableix entre el poble i els governants: “Els homes, generalment, jutgen més pels ulls que per les mans, perquè a tothom és permès de veure, però a ben pocs de tocar. Tothom veurà el que tu sembles, pocs s’adonaran del que ets”. En suma, l’aparença, la mentida i l’engany, en certa manera, són intrínsecs a la política: “Un príncep del temps present [...] mai no predica més que pau i lleialtat, i, en canvi, és enemic acèrrim d’ambdues”.