Política i valors. Daniel Ortiz
i ineficaços. Ja no serveixen. Avancem vers un nou paradigma que encara està per descobrir.
les noves tasques de la política
Les transformacions socials esmentades exigeixen una nova concepció de la política, una nova manera d’entendre la governança. “La tasca fonamental de la política i l’estat en la societat del coneixement postcapitalista i postterritorial és la coordinació i la mediació dels sistemes socials, tan complexos, experts i dinàmics que exclouen un control estatal autoritari.” Així doncs, l’acció de govern no consistiria tant en una intervenció directa, en una decisió sobre el “què” i el “com”, sinó en un paper d’acompanyament, de mediació i facilitació. Des d’aquest punt de vista, “la política es converteix en especialista en una prestació que resulta extremament precària en les societats complexes: moderar el conjunt, la compatibilitat i la compossibilitat dels sistemes funcionals autònoms. La política és només una veu en el concert de l’autoorganització social”.
En la mesura que la nova tasca del govern ja no és “fer”, sinó “coordinar”, no es necessiten tants recursos, ni tanta infraestructura, ni tants funcionaris. Ja no cal que la política acapari tants mitjans. No obstant això, ara més que mai, fan falta bons sistemes d’informació i, sobretot, capacitat per processar les dades. El coneixement s’ha convertit també en el principal recurs per governar. Cal saber interpretar correctament la informació, cal establir criteris, cal ser capaç de comprendre les grans tendències socials. Aquesta és la nova missió de la política.
Innerarity considera que la redefinició del paper de la política exigeix tres condicions.
Primer, deixar de considerar la política com si fos “competent per a tot” i protegir-la de la “hiperactivitat”, així com d’unes “exigències excessives” per part de la ciutadania. La nova política ha de ser, abans que res, modesta i conscient de les seves limitacions. I, tal com afirmaven els clàssics liberals, el govern s’ha de concentrar només en el que és important, és a dir: en allò que, si ell no fa, no farà ningú més.
Segon, l’objectiu prioritari de la política ha de ser trobar un nou equilibri entre els àmbits públic i privat. I això requereix, seguint el fil del punt anterior, “una profunda retirada de la política d’àmbits il·legítims (o que s’han tornat il·legítims amb el pas del temps)… Hi ha un munt de tasques en les quals l’única aportació de la política és la seva incompetència manifesta. Resulta prioritari evitar la sobrecàrrega del sistema polític i dels seus actors per una penosa administració de trivialitats”, ja que, “sense una retracció substancial de les tasques de l’estat a unes competències nuclears i als béns col·lectius essencials, no existeix a parer meu la més petita possibilitat que la política es faci càrrec de l’extrema complexitat dels processos, els problemes i els projectes socials o els governi”. Cal redefinir els límits del sector públic. Cal repensar quines són les autèntiques prioritats del govern. I cal deixar que siguin el mercat o el Tercer Sector els que s’ocupin de tota la resta.
I, en tercer lloc, “l’estat ja no està en condicions d’adoptar decisions sobiranes; és massa gran la seva dependència del saber compartit, de la capacitat de decisió compartida i dels recursos financers compartits”. La política s’ha convertit en un actor semisobirà més dins de la societat complexa i, per tant, ja no pot actuar sense dialogar, negociar i buscar el concurs de la resta dels actors. Naturalment, això representa una autèntica revolució cultural tant per als professionals de la política com per als funcionaris de l’Administració i per al conjunt del sistema governamental, que haurà d’assumir aquest canvi de rol si desitja continuar tenint un paper rellevant de cara al futur.
l’aprenentatge de la cooperació
Si ja no és possible continuar exercint durant més temps les formes de govern tradicionals: directes, centralitzades, jeràrquiques i autoritàries, llavors resulta imprescindible explorar altres vies, més adequades a les nostres societats complexes. “Complexitat significa que, a causa de les dependències recíproques, cap sistema social no pot declarar la seva visió del món com a exemplar i obligatòria; la complexitat general no permet a cap sistema gestionar la pròpia complexitat i ‘comprendre’ les operacions de tots els altres. La difícil relació entre complexitat i control fa que el poder no sigui suficient com a únic recurs de govern.”
La política ha de respondre a “la pregunta de si pot convertir-se en moderadora dels processos socials d’aprenentatge o si es mantindrà en l’estil normatiu tradicional que la situa al marge de les noves realitats”. Aquest és el formidable repte de la política a principis del segle XXI. I per afrontar-lo ha de ser capaç de fer aflorar un nou concepte de governança: més dialogant, més modest, més flexible i més atent a la diversitat social.
Cal repensar i reconstruir la missió de la política, tenint present que la seva “pèrdua de centralitat es manifesta també en el fet que ella mateixa tampoc no està alliberada de l’obligació d’aprendre. En una societat capaç d’aprenentatge, tots els sistemes funcionals, inclosa la política, abandonen la pretensió de tenir la resposta correcta i reconeixen la seva interdependència recíproca a fi d’evitar almenys el desastre de la unilateralitat”. Ningú, ni tan sols la política, no pot pretendre la primacia o el privilegi de tenir la darrera paraula. Ara bé, renunciar a la seva preeminència tradicional no significa, ni de bon tros, haver de caure en la resignació o la passivitat. La política es troba davant d’un atractiu i suggeridor ventall de noves possibilitats si és capaç de conjugar adequadament els conceptes de reflexió, aprenentatge, cooperació i responsabilitat.
Què ha de succeir perquè els diferents actors cooperin entre ells? És possible fomentar els comportaments cooperatius? “La dificultat principal consisteix en el fet que els sistemes parcials d’un sistema total no tenen cap motiu per coordinar-se amb altres, llevat que siguin capaços de posar-se a si mateixos en una situació insòlita: que vegin el que no va només amb ells; que adverteixin el que normalment no adverteixen, a saber, els efectes de la seva manera d’operar sobre els altres i sobre la societat en el seu conjunt.” Aquest exercici reflexiu, d’autoconsciència, pressuposa un elevat grau de maduresa: “La qüestió és saber si les organitzacions i les corporacions disposen de la perspicàcia per protegir-se de si mateixes en el seu propi interès [...]. L’autocontenció és una política que consisteix a excloure determinades possibilitats del sistema en interès propi per tal de salvaguardar el sistema enfront d’ell mateix, enfront de les conseqüències negatives i autodestructives d’una acció a curt termini”. El comportament cooperatiu és beneficiós per a tothom, inclosos els que cooperen; però, per tal que sigui possible, els actors han de descobrir que els primers interessats a cooperar són ells mateixos, ja que sense cooperació la seva subsistència a llarg termini es veurà seriosament amenaçada.
Per cooperar és imprescindible la reflexió, l’exercici de sortir de si mateix, anar més enllà del propi interès a curt termini, alçar els ulls i eixamplar l’horitzó. En el fons, la reflexió no és més que allò que esperem de tota persona madura: que tingui present el punt de vista dels altres.
“Quan els actors socials són capaços de reflexió, estan en condicions d’actuar de manera cooperativa. La coordinació és la forma de govern més adequada a la complexitat social, que pressuposa confiança, autolimitació, consideració vers els altres i una perspectiva, almenys, de mitjà termini.” Així doncs, atès que els sistemes complexos ja no poden ser governats adequadament des d’un cim jeràrquic, tot sembla indicar que la nova missió de la política haurà de consistir a “moderar les negociacions sense imposar una solució o sense haver de recórrer a formes de govern directe”, tenint present, a més, que “la cooperació incrementa la possibilitat que hi hagi diversos guanyadors i optimitza els avantatges combinatoris per a l’organització en el seu conjunt”.
La política del segle XXI significarà un nou model de governança, més obert, més participatiu, més dialogant, més flexible i també més imprevisible, en el qual la política serà només un actor del grup, i no sempre el protagonista més destacat.