Tot ha de canviar!. Группа авторов

      Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l’abast d’altres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar. En el cas de voler llençar-lo (cosa impensable), fes-ho al contenidor blau de reciclatge de paper.

      L’editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d’aquesta obra per a ús personal.

      Introducció

       Si volem que res no quedi com és, tot ha de canviar!

      Per Srećko Horvat

      «Des que els exèrcits entre els quals s’interposen milers de llegües es poden arribar els uns als altres, els amics han de demostrar que per a ells la distància no constitueix un obstacle més gran que per als enemics. Per tant, continuem llançant-nos els nostres projectils d’amistat de llarga distància per demostrar als que només fan servir l’enginy per destruir que nosaltres també som capaços d’anul·lar l’espai.»

      De Günther Anders a Claude Eatherly, 1959

      En la famosa novel·la de mitjan segle XX El Gattopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa retrata la lluita de l’aristocràcia siciliana per sobreviure a la guerra civil i a la revolució que coneixem amb el nom de Risorgimento. Una de les frases més conegudes del llibre —posteriorment declamada per Alain Delon a l’adaptació cinematogràfica del llibre, dirigida per Luchino Visconti— diu: «Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï».1 D’una manera similar, i obligada per la crisi provocada per la Covid-19, la nostra classe dirigent contemporània és molt conscient que està tenint lloc una transformació profunda, i que l’única manera que tot quedi tal com és ara, és que sorgeixi un nou ordre social i polític que els pugui mantenir en el poder. ¿Quines altres proves necessitem de les greus tensions que assolen el capitalisme a part del vertiginós augment de tretze mil milions de dòlars en un sol dia de la fortuna de Jeff Bezos,2 mentre la crisi de la Covid-19 prioritza el moviment lliure de béns per sobre del moviment lliure de persones, i, mentrestant, els treballadors d’Amazon van morint de Covid-19 i protestant per les condicions inhumanes en què han de treballar? ¿I quines altres proves que Elon Musk, l’encarnació del somni expansionista capitalista, que, en ser interrogat per l’afirmació que el cop d’estat dels Estats Units contra Evo Morales s’havia perpetrat per permetre-li obtenir el liti de Bolívia, simplement va contestar: «Donarem un cop d’estat a qui vulguem! Accepteu-ho»?3 No és la primera vegada que la classe dirigent ha proclamat obertament que hi ha una guerra de classes. Recordeu, si no, la coneguda frase del també multimilionari Warren Buffett: «Esclar que encara hi ha lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que l’està fent, i l’estem guanyant». Abans de la crisi de la Covid-19, que està accentuant les desigualtats i optimitzant l’acumulació de guanys justament dels que estan conduint el planeta cap a l’extinció en massa, no havia estat mai tan tangible el fet que hi hagués en curs una despietada guerra de classes. I, un cop més, estan intentant guanyar.

      «Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï», proclama una altra vegada la classe dominant, amb l’esperança que aconseguiran romandre en el poder i continuar amb el cercle viciós de l’explotació, l’extracció i l’expansió: les tres e del sistema mundial anomenat capitalisme. En lloc d’invertir en hospitals i escoles que ja feia dècades que eren víctimes de l’austeritat i de l’infrafinançament, tornen a rescatar les empreses responsables de la crisi climàtica i de la injustícia global. En lloc de protegir els drets dels treballadors i de fer servir la tecnologia per abolir l’explotació, amb la crisi de la Covid-19 el patiment dels treballadors als quals anomenem essencials (o a primera línia) no ha fet altra cosa que augmentar, mentre es continua explotant la situació en pro de l’expansió i l’acceleració del «capitalisme de vigilància». En lloc de protegir el clima, extreure encara més recursos naturals i destruir hàbitats està derivant en una era de pandèmies, amb virus encara més mortífers que el de la Covid-19 a tocar. En lloc de retirar el suport econòmic a la policia, aquesta ha donat resposta a la crisi de la Covid-19 com si fos una guerra gairebé a tot arreu, actuant pràcticament com si es tractés d’un exèrcit. Tal com un anunci del Front Nacional dels Estats Units afirmava recentment: «A vegades tenim la primera línia a casa nostra». Sembla que la famosa petició de Weather Underground «Bring the war home!» (porteu la guerra a casa!) de sobte s’ha fet realitat, amb la diferència que la causa no és un moviment social ni un partit revolucionari clandestí, sinó un virus. De Minneapolis a Portland, de Budapest a Istanbul, i de Santiago a Belgrad, la guerra capitalista s’ha convertit clarament en una guerra civil. «No puc respirar», frase repetida una i altra vegada per Eric Garner, George Floyd i tantes altres víctimes del racisme estructural, ha esdevingut la sensació predominant dels que han patit i han mort d’asfíxia a mans de la brutalitat policial, la contaminació de l’aire, els virus, la depressió, l’ansietat, la por i la infinitat d’altres símptomes de l’expansió del capital en la natura, els animals, els pulmons, les ments i les ànimes.

      Mentre els virus del capitalisme i del racisme arrasen el món, aquest llibre és fruit d’un altre tipus de virus. Aquesta publicació no només no hauria vist la llum sense la Covid-19, sinó que és producte dels «virus» de la cooperació i l’internacionalisme que persegueixen precisament el virus d’un sistema mundial que ens condueix cap a l’extinció. L’abundància de veus crítiques que han sorgit de l’«autoaïllament» és una prova —adeu, Maggie Thatcher!— que la societat sí que existeix, tot i que sovint ens veiem obligats a comportar-nos i a morir com a éssers individuals. El projecte de documentar algunes d’aquestes