Tot ha de canviar!. Группа авторов
un «estat d’excepció», amb restriccions sense precedents en relació amb la mobilitat, cosa que va fer que no pogués tornar al meu país, Croàcia, durant dos mesos més. L’única manera que vaig trobar de no tornar-me boig i no caure en una absoluta desesperança va ser sortir a través de la informàtica del meu «autoaïllament» creant el que vam anomenar DiEM25 TV: The World After Coronavirus. Per als que formem part del Moviment Democràcia a Europa 2025, acostumats a viatjar sense descans per tot el món, conèixer gent i organitzar-nos sobre el terreny, l’aïllament va ser una situació nova, com va ser-ho per a qualsevol internacionalista de debò. De sobte, l’únic que ens quedava era el món digital. I fins i tot això va esdevenir aviat el que Naomi Klein va designar Screen New Deal (New Deal de les pantalles): la penetració del capitalisme de vigilància en els cervells i les ànimes, una explotació més intensa dels treballadors cognitius i l’extracció dels nostres afectes i fins i tot del nostre inconscient.4
I malgrat tot, durant el breu període des de mitjans de març fins a juliol del 2020, del qual ja sembla que hagin passat segles, vam aconseguir aprofitar una esquerda del Screen New Deal per llançar un canal de «televisió» en línia des de les nostres sales d’estar i espais d’autoaïllament. Molt més enllà que no pas només televisió, va suposar la creació d’un espai comú, lliure per a tothom i construït per centenars d’activistes i intel·lectuals de tot el món. Poques vegades tanta gent ha estat connectada a través d’un sol esdeveniment com amb la pandèmia de la Covid-19, amb milers de milions de persones d’arreu del món sotmeses a una forma o altra de quarantena. Poques vegades les persones d’aquest planeta s’han involucrat tant en la comunicació, i això malgrat el «distanciament social» generalitzat; i és que, tot i que sí que hi havia un distanciament físic, la part social va renéixer com no ho havia fet mai. Hem vist el pitjor dels temps i el millor dels temps: d’una banda, una situació de crisi sanitària sense precedents i, de l’altra, la necessitat de connectar i construir un món més enllà de la noció destructiva de «progrés» que domina la modernitat capitalista. Si l’eslògan del Fòrum Social Mundial va ser «Un altre món és possible», el nostre és el que apareix en un grafit de Minneapolis després del brutal assassinat de George Floyd: «Una altra fi del món és possible». Al llarg del 2020, ha quedat clar —fins i tot per als que abans ho negaven— que la fi del món tal com el coneixem és pertot arreu. La gent s’està asfixiant no només a causa d’un virus, sinó també per la brutalitat policial i per un sistema mundial basat en l’extracció, l’expansió i l’explotació. La crisi climàtica, l’amenaça nuclear, les pandèmies i el racisme: aquests són els quatre genets del capitalisme mundial i de la seva violència estructural contra la natura, els humans i el mateix futur. Si volem que això canviï, res no pot continuar igual.
Aquest llibre està pensat com un missatge col·lectiu que constata que la cooperació i la resistència transnacionals, precisament en època de confinaments globals i d’estats policials, no només continuen sent possibles, sinó que esdevenen necessàries. La llista de gent a qui donar les gràcies, incloses tant les persones les converses de les quals han estat publicades com les que no —exclusivament per motius de calendari i de limitacions de publicació— és llarga i incompleta. Si hi ha algú sense qui DiEM25 TV no hauria estat possible, aquest és Davide Castro: un brillant camarada portuguès que va portar el programa a la vida i al directe durant els primers mesos de quarantena. A continuació hi ha les ments extraordinàries de Yanis Varoufakis i Renata Ávila, que, amb la seva energia imparable i pensament crític, van liderar i organitzar moltes de les converses; Judith Meyer, una autèntica força motriu des de l’ombra; i els nostres germans i germanes de DiEM25: Ivana Nenadović, Erik Edman, Luis Martín, Mehran Khalili, Sissy Velissariou, Johannes Fehr, Simona Ferlini, Paweł Wargan, David Adler, Claudia Trapp, Jordi Ayala Roqueta. Vull enviar un agraïment enorme als nombrosos voluntaris de DiEM25: Andrea Chavez, Max Gede, Dilek Guncag, Esmé Flinders, Ioannis Theocharis, Jerome Bertrand, Julie Hamilton, Micah Jayne, Michael Giardino, Pim Schulte, Rodrigo Fiallega, Niels Wennekes, Matias Mulet, i tants d’altres.
I, finalment, en un món en què l’educació i el periodisme, l’edició i el pensament crític han esdevingut no només un privilegi, sinó actes subversius en si mateixos, són els editors valents —i els lectors!— els qui, contra rellotge, intenten preservar un arxiu davant d’un futur marcat per l’extinció en massa com a únic horitzó per a la humanitat i divulgar les eines per a una lluita comuna per assolir un món més enllà de l’expansió incessant del capitalisme i del feixisme. Gràcies a l’atrevit editor Colin Robinson i a la nostra diligent editora Catherine Cumming, aquestes converses s’han convertit realment en una mena de diari col·lectiu de les primeres setmanes i mesos de la Covid-19, un esforç comú que potser algun dia servirà per documentar que, per parafrasejar Bertolt Brecht, fins i tot en els temps foscos, també es cantarà. I les cançons no són només sobre els temps foscos, sinó també sobre amistat i amor, solidaritat i igualitarisme, ajuda mútua i resistència al món vell que es mor i ens segresta el futur. Si volem que res no quedi com és, tot ha de canviar.
No ha de quedar res de l’antic sistema, i s’ha de valorar la bellesa, la humilitat i la determinació de la lluita comuna —tan heterogènia i ambigua com pugui semblar— com una de les coses que l’antic sistema no serà mai capaç d’entendre. Cal entendre-la com un dels ingredients bàsics que enderrocarà el sistema. Alguns dels altres ingredients, com esperem que demostri aquest llibre, inclouen molta organització i introspecció simultànies; menys treball, més amor; menys monòleg, més diàleg; menys ego, més compassió; i, encara, una vegada i una altra: molta organització! Per parafrasejar Günther Anders, si ells tenen projectils que poden destruir països sencers a milers de llegües de distància, no deixem mai de llançar-nos els nostres projectils d’amistat de llarga distància els uns als altres per demostrar als que només fan servir l’enginy per destruir que nosaltres no volem anul·lar l’espai com fan ells, sinó que, per contra, som capaços de crear-ne de nous, d’espais, i de reinventar un futur en el qual valgui la pena viure.
El cost de la Covid-19 no ha de portar el poble a la bancarrota
Vijay Prashad i Srećko Horvat
Srećko: A partir d’avui, l’Índia i el Regne Unit entren en confinament. Els Jocs Olímpics que havien de tenir lloc a Tòquio s’han ajornat a l’any que ve. Hem vist com metges cubans anaven a Itàlia i com metges xinesos anaven a Sèrbia a lluitar contra la Covid-19. A banda de ser gestos bonics de solidaritat, aquests fets també plantegen preguntes sobre el futur de la geopolítica, algunes de les quals m’agradaria tractar en aquesta conversa, Vijay.
Vijay: Tal com dèieu, el govern de l’Índia ha demanat a mil quatre-cents milions de persones que s’autoaïllin, i és probable que gairebé mil milions no ho puguin fer. Aquest és un dels aspectes estranys d’aquesta època. Els que no viuen en barris marginals poden sentir la claustrofòbia d’entrar a casa seva i tancar la porta, però gran part del planeta està format per jornalers, per gent que depèn d’un sou diari i, llevat que canviem el sistema, no només serà el virus, el que eliminarà aquesta gent, sinó la gran quantitat de virus diferents que els asfixien.
Srećko: Quan miro Twitter, veig que hi ha moltíssimes persones a Europa que es queixen perquè estan reclosos a casa seva, però des de la perspectiva de molta població de l’Índia, de l’Àsia i de l’Amèrica Llatina, això és més aviat un luxe i un privilegi. Quan les autoritats ordenen a la gent que s’«autoaïlli», no diuen res sobre habitatge o sobre mesures que s’haurien d’implantar perquè autoaïllar-se fos possible per a certes persones.
Vijay: Sí, però no exagerem els privilegis dels europeus o dels nord-americans. L’any passat, la Reserva Federal dels Estats Units va fer una enquesta que demostrava que un quaranta per cent de les llars nord-americanes no podrien assumir una emergència que els costés quatre-cents dòlars o més.5 L’Eurostat va dur a terme una enquesta similar que va evidenciar que un de cada tres europeus no podia assumir una despesa d’emergència.6 Aquest confinament és, sens dubte, una despesa d’emergència. La gent no té diners per pagar els lloguers i les hipoteques, les proves del virus o el menjar de més per a uns quants dies o setmanes, segons el nombre de