Tot ha de canviar!. Группа авторов
a Londres; hi havia milers de persones. Algunes institucions globals molt respectades, com ara Amnistia Internacional i Reporters Sense Fronteres, s’han unit a la causa de la seva defensa. Tot i que ens trobem en aquesta situació nova i complexa, en què no podem viatjar i ens hem d’aïllar a casa, la xarxa de suport és més extensa que mai. És el moment perfecte per endinsar-se a WikiLeaks, per indagar la campanya DEA i la fundació Courage.
John: La defensa d’en Julian ha suposat un despertar meravellós de les masses, una constatació històrica que es tracta d’una injustícia monumental. Si som sincers i es continua demostrant la veritat de les nostres observacions, podrem expressar clarament el suport creixent a en Julian a tot Europa, a totes i cada una de les persones, i també a parlamentaris, periodistes i funcionaris. Tenim força i crec que ho aconseguirem.
Conversa del 26 de març del 2020.
I si això és el començament d’una possibilitat?
Saskia Sassen i Srećko Horvat
Saskia: Començaré dient que, per mi, el que estem experimentant no és només un virus, sinó una crida a estar alerta. Ha ocorregut una cosa relacionada amb els fonaments; només parcialment, sí, però el que ha passat té relació amb els fonaments en el sentit que realment redueix el pes del poder. Sabem que els que tenen poder superaran la crisi millor que els pobres, però alhora els poderosos també en pateixen les conseqüències; la situació no només afecta els pobres desfavorits. Trobo que el fenomen del coronavirus és un fenomen revelador. Entra en escena en un moment en què ja hem patit força turbulències. El segon aspecte que m’agradaria assenyalar és que, a Occident, hem espatllat moltes de les nostres pròpies iniciatives. El canvi climàtic, al voltant del qual s’estan mobilitzant moltes generacions més joves, és un tema que nosaltres, la gent més gran, no ens hem pres mai gaire seriosament, però ara ens hi veiem arrossegats perquè ens adonem que ha canviat alguna cosa. I una manera d’entendre el fet que hagi canviat alguna cosa és que hem superat els límits d’un sistema. Hem posat un peu fora del límit, i això significa anar massa lluny. Estem parlant d’estructures sistemàtiques que no es poden narrar a si mateixes, ja siguin persones o fets. M’ho vull prendre seriosament, que ja no som només nosaltres, les persones. Vull veure aquest microbi com una invitació a seure i pensar. Aquest microbi invisible que no fa ni olor, ni soroll, ens convida a fer-ho: és un toc d’atenció perquè parem compte a coses que no havíem advertit. Ens enfrontem contínuament a grans esdeveniments, a grans sorolls, a grans iniciatives, i ara ens arriba aquesta cosa invisible —en grans quantitats, això és evident— que va creant un nou paisatge a mesura que es mou i a mesura que nosaltres deixem de moure’ns. Travessa totes les barreres que tenim. Controls de passaport…? Res de tot això. Es mou a un altre nivell. No és que m’entusiasmi ni que m’intrigui, ni que hi hagi molt per dir sobre el microbi, però des del meu punt de vista és interessant plasmar-ne aquesta perspectiva. Pot moure’s més enllà de tot el que hem creat, té les seves pròpies modalitats i capacitats, no demana res de nosaltres —llevat d’una mica de sang, de tant en tant, o el que sigui que menja—, no li cal amenaçar-nos i, a la seva manera, té molt de poder. Pot entrar a qualsevol lloc —a casa nostra, al nostre nas— i té una certa fluïdesa al món que és interessant respecte de les moltes situacions que se’ns presenten. No miro d’invocar l’internacionalisme o el globalisme, sinó només la capacitat de moviment de les malalties —o de les tempestes, per exemple; no parlo només d’aquest microbi concret. Des del meu punt de vista, cal elaborar un relat col·lectiu a partir de tot plegat que digui: «Què en podem aprendre?». No podem simplement parlar del microbi en si, sinó de quin relat faríem servir per narrar aquesta experiència si fóssim més grans o d’una altra època i espai. La Covid-19 ha afectat a tothom en major o menor mesura. Això és força particular, ja que no estem parlant de l’exèrcit dels Estats Units, que ha fet estralls a tants llocs del món. El segon tema que vull abordar és més mundà, no tan abstracte, i té a veure amb com hem construït les nostres economies i els sistemes que ens protegeixen i ens alimenten i amb les capacitats que s’hi relacionen. Hi ha molta gent que passa gana al món, molts pobles que han estat destruïts en nom de la «modernització». Hem destruït arreu del món representacions tangibles d’alguna cosa productiva i útil: pobles en els quals era la gent autòctona qui treballava la terra i la cultivava, persones que sabien quan arribaven les temporades de pluges i quan s’acabaven. Hem entrat a aquests llocs amb assentaments i mineria i hem destruït una gran quantitat de coneixement local. Al cap i a la fi, aquest món nostre tan gran no és res més que un conjunt de localitats. Necessitem els coneixements locals, i els estem perdent. Aquest és un segon tema important que la Covid-19 inevitablement ens recorda. Em puc imaginar una obra en què el virus fa el paper de senyal, no només d’inconvenient. No és l’enemic. Els humans potser sí que el som, l’enemic. Si m’allunyo d’aquests temes tan imminents cap a d’altres més familiars, m’interessa la qüestió de com és possible, amb totes les mobilitzacions que hi ha hagut durant més d’un segle, que sigui tan difícil aconseguir, ni que sigui en un nivell molt baix, justícia social per als que estan en situació de desavantatge, maltractats, són víctimes d’abusos i de patiments, i no tenen mai oportunitats; parlem probablement de la meitat de la població mundial, si no més. Tenim el coneixement, les capacitats i la tecnologia necessàries, però no ens en sortim, i la meva pregunta és: per què? No crec que la solució ragui en un sol agent que ho arregli tot, sinó en diferents localitats. En certa manera, aquestes diverses localitats es troben a gran part d’Europa, que ha localitzat la producció de menjar i béns de primera necessitat. Als Estats Units, sovint el menjar ens arriba de llocs com Austràlia. És del tot innecessari. Necessitem amb urgència abordar la producció i la distribució d’aliments, però com tornem a localitzar el que ha estat internacionalitzat?
Srećko: M’encanta el lirisme amb què descriviu el vostre punt de vista. De fet, sembla que en efecte necessitem alguna forma de poesia per entendre la pandèmia de la Covid-19, perquè va més enllà de la nostra comprensió i experiència immediata. Quins creieu que seran els resultats d’aquesta pandèmia? Consolidarà una versió encara pitjor del capitalisme global o impulsarà canvis més profunds que donin lloc a societats amb més empatia, solidaritat i igualtat?
Saskia: No soc gens religiosa, però una manera d’interpretar aquest fet és evocant imatges i possibilitats que no formen part de la vida diària. Ens enfrontem a una cosa per a la qual no estem preparats. Se suposa que tenim un munt de màquines, capacitats i gent brillant, però el virus, invisible i inodor, ha guanyat. És el virus qui ha guanyat. Això ens dona a entendre un parell de coses. La primera és que amb la nostra cultura d’egoisme, consum i acumulació, d’alguna manera hem oblidat alguna cosa pel camí. Encara no he decidit com anomenar aquest virus o què representa per a la vida quotidiana. En podem dir «el virus», però, amb independència d’això, és un agent que té un impacte en les nostres vides. És un virus, però també ha actuat d’una manera molt particular. Si hagués arribat fa tres-cents anys, no hauria actuat de la mateixa manera. La nostra manera de tractar-lo —amagar-nos-en, apartar-nos del seu camí, eliminar-lo— és molt particular. En segon lloc, el virus no només és a un lloc: és a tot arreu. És simplement un ésser superior. Nosaltres no ho som. Quan veus com la gent comença a cuidar els altres, pots veure que el virus és un nou tipus de déu, tal com dirien a l’antiga Grècia. No és un déu en el sentit d’ésser totpoderós, sinó en el sentit que té la capacitat d’alterar la situació. El virus ens ensenya alguna cosa, ens permet reconèixer les nostres debilitats i la pobresa dels nostres esforços. Vist d’aquesta manera, és una alerta. Hi haurà moltes versions d’això en el futur, i aquestes versions no tindran a veure només amb el significat reduït de la Covid-19, sinó que seran relats com els que hi ha hagut històricament en què hi havia déus bons i déus dolents que ens van ensenyar alguna cosa. Puc imaginar-me un projecte col·lectiu que sorgeixi d’això i que analitzi si, en cas que el virus hagués trobat un altre mode de societat i producció humana, hauria tingut un impacte diferent en nosaltres. Si haguéssim tractat la mare terra d’una altra manera, aquest virus també seria diferent? Tot això és especulatiu; són maneres de trobar la nostra versió de la història.
Srećko: Crec que l’aspecte més insòlit