Tot ha de canviar!. Группа авторов
pensem ara i que abans ni ens passaven pel cap.
Srećko: Això em preocupa quan penso en el meu pare, perquè si aquesta crisi s’allarga i va a pitjor potser arribarem a la situació d’Itàlia, en què s’estan cancel·lant els enterraments i no es poden visitar els malalts. Així que entenc el que sents respecte dels teus pares. Tot i que, sincerament, al meu pare sembla que no li importi gaire, la pandèmia. L’altre dia li vaig trucar i vaig sentir que era pel carrer. Li vaig preguntar: «On ets?», i em va dir: «Vaig al supermercat!». Vaig pensar: Pare, no! Això és exactament el que no hauries de fer. La gent gran no escolta, i penso que, en part, és perquè han sobreviscut a tantes coses que estan farts que els diguin el que han de fer.
Larry: Amb això entres al terreny de la nostra percepció de la mort i com l’afrontem. Persones com el teu pare i el meu, que va ser soldat a la Segona Guerra Mundial i que va perdre la família per culpa de l’Holocaust, han vist coses horribles al llarg de la vida. Potser arribes a un punt en què saps que moriràs, que hi ha un final, i ja t’està bé. L’ego dels nord-americans no ens permet reconèixer seriosament la mort. Hi ha com una mena de creença que hi haurà «una sortida». Crec que la pandèmia actual forçarà que les persones siguin més honestes amb si mateixes, amb les seves angoixes respecte de la mort i amb el fet d’acceptar que cada vida humana té un final. Si d’alguna manera poguéssim adoptar una filosofia de la mort, tal com han fet els budistes —o potser tal com ha fet el teu pare—, això suposaria un canvi positiu en la societat.
Srećko: Hi estic del tot d’acord. Hi ha un conegut assaig de Michel de Montaigne que descriu una tradició dels egipcis en el moment de la mort que consisteix a portar una calavera a una gran festa de celebració, i aquest és l’origen del memento mori. Els millors moments de la vida són quan recordes que ets mortal; per desgràcia, però, em temo que Trump, Bolsonaro, Orbán i la resta encara no ho han descobert: es pensen que són immortals.
Larry: Pot ser que Trump, una persona que no ha patit mai cap adversitat a la vida, es trobi entre les últimes persones que tenen la falsa il·lusió de ser immortals. I tornant al tema de la deconstrucció, és possible que el concepte d’immortalitat, que arrosseguem des del principi dels temps, finalment es fragmenti i desmitifiqui de debò, i diria que això és el que necessitem per avançar cap a un futur millor i més realista.
Conversa del 25 de març del 2020.
Covid-19: què hi ha en joc?
Noam Chomsky i Srećko Horvat
Srećko: Noam Chomsky, un heroi per a moltes generacions, va néixer el 1928 i va escriure el seu primer assaig quan només tenia deu anys. L’assaig tractava de la Guerra Civil espanyola i el va escriure just després de la caiguda de Barcelona, cosa que ens queda molt lluny, almenys a la meva generació. Noam, heu estat testimoni de la Segona Guerra Mundial, del bombardeig d’Hiroshima i de molts altres esdeveniments històrics d’una importància cabdal, com ara la guerra del Vietnam, la crisi del petroli del 1973, Txernòbil, la caiguda del mur de Berlín, els atemptats de l’onze de setembre i, no fa tant, la crisi econòmica del 2007-2008. Pel que fa als vostres antecedents com a testimoni i protagonista d’importants processos històrics, com veieu la crisi actual de la Covid-19? Es tracta d’un fet històric sense precedents? Us ha sorprès d’alguna manera?
Noam: Els meus primers records, que ara tornen per perseguir-me, són dels anys trenta. L’article que abans heu esmentat sobre la caiguda de Barcelona parlava sobretot del que semblava una propagació imparable de la plaga del feixisme a Europa. Molt més endavant, quan van sortir a la llum documents interns, vaig descobrir que, en aquell moment i en els anys següents, el que esperaven alguns analistes del govern dels Estats Units era que la guerra acabés amb el món dividit en una regió dominada pels Estats Units i una altra dominada per Alemanya. De manera que les meves pors d’infantesa no estaven tan fora de lloc. Últimament aquests records m’han estat turmentant. Recordo els mítings de Nuremberg de Hitler a la ràdio quan era petit. Tot i que no n’entenia les paraules, era fàcil percebre l’estat d’ànim i l’amenaça, i he de dir que ara, quan sento els discursos de Trump, d’alguna manera em recorden als de Hitler. No és que sigui feixista —de fet, no té una ideologia clara, simplement és un sociòpata, algú que només es preocupa per si mateix—, però el temperament i la por són similars, i m’escandalitza la idea que el destí del país i del món estigui a les mans d’un pallasso sociòpata com ell. La situació de la Covid-19 ja és prou greu, però val la pena recordar que s’apropa alguna cosa encara pitjor. Ens dirigim ràpidament cap al desastre, un desastre molt pitjor del que hi ha hagut mai en la història de la humanitat, i Trump i els seus sequaços són els que lideren aquesta cursa cap a l’abisme. De fet, ara mateix ens enfrontem a dues amenaces colossals. Una és l’amenaça creixent de guerra nuclear, que encara s’ha agreujat més pel desmantellament del que quedava del règim de control d’armes, i l’altra és, per descomptat, l’amenaça creixent de l’escalfament global. Encara podem fer front a les dues amenaces, però no tenim gaire temps per fer-ho. Tot i que la Covid-19 és terrible i pot comportar conseqüències espantoses, hi haurà una recuperació. Pel que fa a les altres amenaces, però, no n’hi haurà, de recuperació. Si no hi fem front, estem acabats. I per això els records d’infantesa tornen per turmentar-me, però des d’una dimensió diferent. En el cas de l’amenaça de guerra nuclear, ens podem fer una idea de la situació del món mirant el rellotge de la fi del món del Butlletí de Científics Atòmics, en què cada any se situa la minutera a una certa distància de la mitjanit, que simbolitza la fi del món. Des que Trump va arribar al poder, la minutera s’ha anat apropant més i més a la mitjanit. L’any passat era a dos minuts de la mitjanit. Aquest any els analistes van descartar els minuts i van passar directament als segons. Ara falten cent segons per a la mitjanit, i la distància per arribar-hi és més curta que mai. Segons els científics, això es deu a tres motius: l’amenaça d’una guerra nuclear, l’amenaça de l’escalfament global i el deteriorament de la democràcia, que, d’entrada, no sembla que encaixi amb les altres dues. De totes maneres, t’acabes adonant que, de fet, sí que hi encaixa, perquè la principal esperança per superar les crisis a les quals ens enfrontem és disposar d’un públic informat que prengui les regnes del seu destí. Si això no passa, estem condemnats al fracàs. Si deixem el destí a mans de pallassos sociòpates, hem begut oli. Trump és el pitjor que ens ha pogut passar, però això és culpa del poder dels Estats Units, que és aclaparador. S’especula sobre el declivi dels Estats Units, però si ens fixem en la resta del món, ens adonem que en realitat aquest declivi no existeix. Els Estats Units són l’únic país que es pot permetre imposar sancions —letals i devastadores, per una altra part. Tota la resta l’ha d’obeir. És probable que a altres països no els agradin —Europa, per exemple, no és partidària de les sancions contra l’Iran— però han de seguir el líder o els expulsaran del sistema financer internacional. En el cas d’Europa, no és una llei natural sinó una decisió, el fet d’estar subordinats al líder de Washington. Altres països ni tan sols poden triar. I per tornar al tema de la Covid-19, un dels aspectes més escandalosos i cruels de la situació és l’ús de sancions per part del poder per maximitzar el dolor dels altres, i el fet de ser del tot conscients d’estar-ho fent. L’Iran té problemes interns gravíssims, però aquests problemes encara van a pitjor per l’escanyament que suposa l’enduriment de les sancions, que estan concebudes per fer-los patir d’una manera encara més amarga. Cuba ha patit els efectes de les sancions des del moment en què va obtenir la independència. És increïble que hagin sobreviscut i que siguin resilients, i un dels elements més irònics del virus actual és que Cuba està ajudant Europa. És tan sorprenent que no sabem ni com descriure-ho: estem en una situació en què Alemanya no pot ajudar Grècia, però Cuba pot ajudar els països europeus. Si ho pensem amb deteniment ens quedem sense arguments; és com quan no tenim paraules per explicar que milers de persones moren al Mediterrani, persones que fugen de països que Europa assola des de fa anys. En aquest moment és devastador pensar en la crisi de la civilització d’Occident, i tornen els records d’infantesa de sentir per la ràdio Hitler delirant i cridant a multituds sorolloses als mítings de Nuremberg. Tot plegat fa que ens preguntem com pot ser viable la nostra espècie.
Srećko: