Caminar, una filosofia. Frédéric Gros
vegades per anar amb Delahaye, tots els mesos de guerra mentre el col·legi era tancat, a comprar tabac a Bèlgica; quantes vegades per retornar de París, sense res de valor, amb la fam al ventre. Quantes vegades després pels camins del sud: el de Marsella, o bé el d’Itàlia. Quantes vegades finalment la carretera dels deserts (de Zeilah a Harar, i l’expedició de 1885).
A peu sempre, cada vegada. «Soc un vianant, res més.» Res més.
Per caminar, per avançar, fa falta ràbia. En ell sempre hi ha aquest crit de partida, aquesta joia enfadada.
Som-hi, barret, capa, les mans a les butxaques, i sortim.
Endavant, carretera!
Som-hi!
I tu caminaves.
Per partir, caminar, cal ràbia. Aquesta no et ve de fora. No caminar com una crida dels grans espais, una promesa de veritat o la temptació del tresor. Sinó més aviat aquesta ràbia interior. Amb el buit al ventre, el dolor de ser aquí, la impossibilitat de romandre al mateix lloc, d’enterrar-se viu, de simplement quedar-se. Fa mal temps a casa vostra, escrivia des de les muntanyes d’Harar. A casa vostra els hiverns són massa llargs i les pluges massa fredes. Però aquí, a casa nostra, a Abissínia, aquesta misèria i aquest avorriment, aquesta immobilitat esgotadora també són insuportables: res per llegir, ningú amb qui parlar, res per guanyar.
Aquí, és impossible. Impossible aquí un dia de més. Aquí és «atroç».
Cal partir. «Endavant, carretera!» Qualsevol bon camí per prendre, qualsevol camí cap al sol, cap a una ceguesa més lleugera i avorrida. Sens dubte allà no és millor, però com a mínim és lluny d’aquí. Cal la ruta per arribar-hi. «Les mans a les butxaques foradades.» Només en ruta, sobre els senders, sobre els camins, no s’és aquí veritablement.
A reveure aquí, en qualsevol lloc.
La marxa com a expressió de la ràbia, de la decisió buida. Agafar el camí sempre és marxar: deixar enrere. En les sortides a peu sempre hi ha alguna cosa de caire definitiu que manca en els transports que fan mitja volta, en què res no és irreversible. També, quan partim, hi trobem aquesta barreja d’ansietat i de lleugeresa. Ansietat perquè abandonem (retornar és un fracàs; a peu resulta impossible de retornar, excepte que fem una simple passejada; però quan es camina durant una bona temporada, diversos dies, és impossible; caminar és anar endavant, el camí és llarg i tornar suposaria hores perdudes; el temps és greu i pesat). Però lleugeresa també per tot el que es deixa darrere d’un mateix: els altres es queden, resideixen al mateix lloc, fixos, mentre la nostra lleugeresa ens porta a altres llocs, tremolosos.
Les escapades a París, les deambulacions per Londres, les excursions a Bèlgica, la travessa dels Alps, les caminades pel desert. I, per acabar, Harar, aquell genoll desmesuradament inflat. El 20 de febrer de 1891, escriu: «Ara mateix no vaig bé.» No pot dormir de tant com la cama el fa patir. Acostumat com està al patiment, continua treballant, s’activa. Planta cara. Quan la cama se li torna completament rígida, decideix marxar, liquidant-ho tot malgrat les pèrdues. El 7 d’abril abandona definitivament Harar, a les sis del matí, en una llitera. Contracta sis homes perquè el portin per torns. Onze dies de patiment tenaç. Una vegada ha de passar setze hores sota la pluja constant. «Allò em va fer molt mal.» Més de tres-cents quilòmetres en onze dies, durant els quals és portat, sacsejat, ell que sabia córrer tan bé! Arriba extenuat. «El meu genoll s’inflava a simple vista, i el dolor augmentava contínuament.» Després d’una curta aturada, per arreglar els seus afers, onze nous dies de vaixell (l’Amazone) fins a Marsella.
És transportat a l’hospital de la Concepció. «Em trobo molt malament, molt malament.» L’han d’amputar, urgentment. Li fan un tall net per sobre del genoll. «El metge diu que encara en tinc per un mes, i que llavors només podré començar a caminar molt lentament.» La ferida cicatritza correctament. «He encarregat una cama de fusta, que només pesa dos quilos. Estarà llesta en vuit dies. Miraré de caminar amb ella molt a poc a poc.» S’emprenya per la immobilitat. La seva mare passa un moment a veure’l i després se’n va. «Voldria fer això i allò, anar aquí i allà, veure, viure, marxar.» No aguanta més l’hospital i decideix tornar a Roche, amb la seva família, en tren. Retorn, després de vint anys, a la casella de sortida. La seva germana Isabelle, amb una devoció immensa, el cura, a ell, l’irascible. Malgrat tot, el seu estat es degrada. Amb prou feines menja, no pot dormir, tot el cos li fa mal. Durant tot el dia beu infusions de rosella.29
Denerit, feble com una fulla de tardor, decideix, malgrat tot, partir de nou. Darrer sobresalt. Definitivament l’estiu és massa fred al nord. Fins i tot a l’estiu, agafa de nou el vaixell cap a Marsella. Després serà Alger, o Aden. Es troba a la fi, però vol tornar a marxar, i ho fa. «Senyor, com n’és de fred el prat.»30 Cap al sol. El 23 d’agost, la seva germana l’acompanya, agafa el tren amb ell. Desplaçar-se, de casa a la carreta, de la carreta al tren, d’estació en estació, cada cop és un calvari. Només arribar a Marsella és hospitalitzat. El viatge l’ha trencat totalment.
Per als metges que l’acullen, està sentenciat. Serà la seva darrera parada. Li donen algunes setmanes de vida, o potser alguns mesos. Li amaguen la situació. El 3 de setembre aconsegueix escriure sense tremolar: «Espero la cama artificial. Envieu-me-la de seguida que us arribi, tinc pressa per marxar d’aquí.» Espera la seva cama. Caminar encara. Cada dia parla de la seva nova cama, la reclama «per provar d’incorporar-se, de caminar». Cada vegada pateix més, plora mentre mira per la finestra el cel d’un blau penetrant, que sent que el crida. És com un retret cap a la seva germana: «Jo aniré sota terra i tu caminaràs sota el sol!» El seu cos va degenerant progressivament, s’anquilosa: «Només soc un tros de carn immòbil.» Està gairebé sempre sota els efectes de la morfina. Si no en pren, els patiments són atroços. Els primers dies de novembre, delira. Serà la darrera setmana que passarà aquí.
En les memòries d’Isabelle,31 al Rimbaud moribund, si hagués de triar, prefereixo clarament el relat del deliri últim de partida, abans que el de la conversa final. Rimbaud està clavat al llit, la paràlisi li afecta les extremitats superiors. Ben aviat li afectarà el cor. Delira: es veu caminant, tornant a marxar. Es troba a Harar i des d’allà li cal anar a Aden. «Som-hi!» Quantes vegades haurà pronunciat aquest «som-hi»... Rimbaud delira: s’ha d’organitzar la caravana, buscar camells. Somia: la seva cama ortopèdica és un èxit, «camina amb facilitat amb la seva nova cama articulada». Corre, s’enrabia de no poder partir. «De presa, de pressa, que ens esperen, tanquem les maletes i marxem.» Les seves darreres paraules: «De pressa, ens esperen.» S’hi deixa anar: no l’havien d’haver deixat dormir tant, perquè és tard. És massa tard.
«Senyor, com n’és de fred el prat.» Marxar lluny, fugir sempre de la família i de la mare (la daromphe),32 fugir del fred de les Ardenes, del vent glaçat que brama entre els boscos ombrívols, fugir de la tristesa i de l’enuig, del temps encapotat, dels dies negres, de les gralles negres sobre un cel massa gris, fugir de la penombra atroç de l’hivern. Fugir de la vil estupidesa dels asseguts. «Deixeu els rossinyols de maig.»33
Caminar. En Rimbaud trobo el caminar en el sentit de fugir. Aquesta joia profunda que es té quan es marxa, quan es deixa enrere, sempre. No és qüestió de retornar quan es marxa. Ja ho hem fet, ja hem marxat. I aquesta joia immensa, complementària, de la fatiga, de l’extenuació, de l’oblit d’un mateix i del món. Els cops de les petjades sobre el camí tapen totes les nostres velles històries, i aquells xiuxiuejos avorrits. L’esgotament que ho ofega tot. Sempre sabem per què caminem. Per avançar, marxar, trobar, tornar a marxar.
Som-hi, la ruta!
Soc