Caminar, una filosofia. Frédéric Gros
és la bona manera, la bona distància per anar a qualsevol lloc. I només cal tornar a començar.
Un peu al davant de l’altre.
Però si he dit aprendre és per una frase. Ja feia uns quants minuts que caminaven per un sender que feia pujada i sentíem una mena de pressió al darrere. Un grup de joves, baladrers, que volien anar de pressa, avançar-nos, picava fort amb els peus per fer sentir la seva presència. Llavors ens vam apartar i vam deixar passar la tropa sorollosa, apressada, que ens ho va agrair amb mirades orgulloses. I va ser llavors que, tot mirant-los, Mateo va dir «ja ho veus, si caminen tan de pressa és perquè tenen por de no arribar».
La lliçó era que, en la caminada, el signe autèntic de la seguretat és una bona lentitud. Em refereixo a una lentitud del caminant, que no és exactament el contrari de la velocitat. És, sobretot, l’extrema regularitat dels passos, la seva uniformitat. És en aquell punt en què es podria dir que el bon caminador patina, o més aviat caldria dir que les seves cames giren descrivint cercles. El mal caminador sovint pot anar de pressa, accelerar i després alentir. Els seus moviments seran sincopats, les cames dibuixaran angles trencats. La seva rapidesa serà feta d’acceleracions sobtades seguides de respiracions profundes. De grans moviments voluntaris, de decisions en què cada cop el cos és empès o estirat. Cares vermelles i suoses. La lentitud és, sobretot, el contrari de la precipitació.
Quan vam atrapar el grup dels esportistes al cim, es trobaven asseguts comentant amb entusiasme el seu temps i fent increïbles càlculs. Si anaven tan ràpid era perquè volien fer un temps; quina expressió més estúpida! Ens vam aturar un moment per mirar el paisatge i, mentre el grup continuava fent llargs comentaris i comparacions interminables, vam marxar lentament.
La il·lusió de la velocitat consisteix a creure que fa guanyar temps. El càlcul sembla simple al primer cop d’ull: fer les coses en dues hores en lloc de tres significa guanyar una hora. Però aquest és un càlcul abstracte: fem com si cada hora de la jornada fos la d’un rellotge mecànic, absolutament igual.
Però la precipitació i la velocitat acceleren el temps, que passa més de pressa, i dues hores anant de pressa escurcen una jornada. Cada instant és descompost a força de ser segmentat, d’omplir-lo fins que rebenti; en una hora s’apilen un munt de coses.
Les jornades de caminar lentament són molt llargues: et fan viure més temps perquè et deixen respirar, aprofundir cada hora, cada minut, cada segon, en comptes d’omplir-los forçant-ne les costures. Apressar-se és fer diverses coses alhora, i de pressa. Això, després allò, i encara una altra cosa. Quan ens apressem, el temps és completament ple, com un calaix saturat, perquè, sense cap ordre, hi hem apilotat unes coses i altres.
La lentitud consisteix a adherir-se perfectament al temps, fins al punt que els segons es desgranen, fan com el gota a gota d’una petita pluja sobre la pedra. Aquest estirament del temps aprofundeix l’espai. És un dels secrets de la marxa: una aproximació lenta dels paisatges que els converteix progressivament en familiars. És com la freqüentació regular que augmenta l’amistat. És com el perfil d’una muntanya que és amb nosaltres tot el dia, que endevinem sota diferents llums i que pren precisió, s’articula. Quan es camina, res no es mou, els turons només s’apropen de manera imperceptible, igual com es transforma el paisatge. En tren o en cotxe, veiem una muntanya que ve cap a nosaltres. L’ull és ràpid, viu, i pensa que ho ha entès tot, que ho té tot controlat. Caminant res no es desplaça, en realitat: més aviat és que la presència s’instal·la lentament dins del cos. Caminant no és tant que ens acostem, sinó que les coses de fora insisteixen cada vegada més en el nostre cos.
El paisatge és un paquet de sabors, de colors, d’olors en què el cos s’impregna.
L’ÀNSIA DE FUGIR
(Rimbaud)
No us puc donar cap adreça on respondre’m, perquè ignoro on aniré a parar properament, i per quins camins, i per on, ni per què, ni com!
ARTHUR RIMBAUD27
Per a Verlaine, era «l’home de les soles de vent». Ell mateix, sent molt jove, s’havia definit així: «Només soc un vianant.» Rimbaud va caminar durant tota la seva vida.
Obstinadament, amb ànsia. Dels quinze als disset anys, Rimbaud camina per arribar a les grans ciutats: el París de les esperances literàries, per fer-se conèixer en els cercles del Parnàs, per trobar poetes com ell, ell que estava desesperadament sol, per fer-se estimar (llegir els seus poemes); i també cap a Brussel·les, per fer la carrera de periodisme. Dels vint als vint-i-quatre anys prova diverses vegades el camí del sud. Però torna a casa per passar-hi l’hivern. Preparació per al viatge. Són viatges d’anada i tornada incessants entre els ports de la Mediterrània (Marsella o Gènova) i Charleville. Caminar cap al sol. I dels vint-i-cinc anys fins a la seva mort, són els camins del desert. Caminar, aquest cop, sota el sol. D’Aden a Harar, diverses vegades.
Som-hi! Caminem, el farcell, el desert, l’avorriment i la còlera.
* * *
Amb quinze anys, fascinat per la ciutat dels poetes, París, i perquè se sentia massa sol i inútil a Charleville, Rimbaud, ple de somnis ingenus, fuig de casa. Se’n va a peu, un matí del mes d’agost, molt d’hora, sense dir res a ningú. Segurament camina fins a Givet i hi agafa el tren. Però els llibres que es revèn (llibres que havia obtingut en premis perquè era un excel·lent alumne) no li donen prou per pagar-se el trajecte complet fins a la capital. Un cop a París, a l’estació d’Estrasburg, la policia ja l’espera: el detenen per robar, per vagabundejar i el duen immediatament al dipòsit de la prefectura, d’on passa a la presó de Mazas. El seu professor de retòrica, el famós Izambard, corre a ajudar-lo i paga a l’empresa de ferrocarrils el saldo que falta del viatge per alliberar el seu alumne. Com que la línia fins a Charleville seguia tallada a causa de la guerra, Rimbaud se’n va a Douai, amb la família del seu protector. Hi passa jornades felices, parlant de literatura, mimat per les seves germanes grans. Però la mare el reclama.
Amb prou feines un mes més tard, Rimbaud revèn uns altres llibres, i es torna a escapar. Agafa el tren fins a Fumay, després continua a peu, de poble en poble (Vireux, Givet), seguint el riu Mosa. Fins a Charleroi.
Després de vuit dies, havia destrossat els meus botins
a causa de les pedres del camí. Entrava a Charleroi.
Un cop allà, ofereix els seus serveis al Journal de Charleroi, que el refusa. Llavors Rimbaud se’n va a Brussel·les, sense un duro, sempre a peu, on pensa trobar-hi Izambard, el seu protector: cinquanta quilòmetres.
Anava amb les mans a les butxaques foradades;
el meu gavany també es tornava ideal.
Caminava sota el cel, Musa! I era el teu fidel.
Oh! Quants amors esplèndids he somiat!
Cinquanta quilòmetres d’exclamacions joioses, amb les mans a les butxaques i somiant la glòria literària i l’amor. Izambard no hi és. Durand, l’amic del professor, li dona el que li cal per tornar. Però Rimbaud no torna directament a casa seva, sinó a Douai, amb la seva nova família: «Soc jo, he tornat.» Arriba carregat amb una poesia nascuda al llarg dels camins —il·luminacions de fugues—, composta al ritme dels senders i dels braços que es gronxen.
Poesia de la felicitat, del repòs festiu en els albergs rurals. La satisfacció del camí recorregut, el cos ple d’espai. La joventut.
Satisfet, vaig estirar les cames per sota de la taula.
Dies i dies de caminades de tardor, enmig de colors rossos. Nits alegres a fora, al costat dels camins, sota un cel d’estrelles.
El meu alberg era l’Ossa Major.
Les meves estrelles dalt del cel feien un dolç xiuxiueig.
Rimbaud