Caminar, una filosofia. Frédéric Gros
negatives. I, finalment, malentès social. Perquè no arriba a encaixar ni en l’enrenou mundà de Bayreuth ni en els cercles dels professors i dels savis.
Tot plegat, difícil d’afrontar. Cada semestre tot és més dur, més impossible. Cada cop més sovint, sent mals de cap terribles que l’estaquen al llit, en la foscor, gemegant de dolor. Els ulls el fereixen, amb prou feines pot llegir, escriure. Cada quart d’hora de lectura o d’escriptura el paga amb llargues hores de migranyes. Demana que li llegeixin, perquè els seus ulls tremolen només d’entrar en contacte amb la pàgina.
Nietzsche busca un compromís, demana que el descarreguin d’un curs i no tarda a demanar que l’alliberin de tot l’ensenyament a l’institut, de manera que li donin un any sabàtic per respirar, recuperar-se, refer les seves forces.
Però no serveix de res.
Al mateix temps, el que en aquell moment es proposa com una cura li marca el seu futur: grans caminades i grans moments de solitud. Contra els dolors llatzerants, terribles, aquests dos remeis. Fugir de l’excitació, de les sol·licituds, de les agitacions del món, que sempre ha de pagar al preu d’hores de patiment. I caminar, caminar durant llarg temps per dispersar-se, distreure’s, oblidar els cops de martell dins de les seves témpores.
Encara no ha estat pres per la mineralitat dura de les altes muntanyes o per la sequera perfumada dels senders rocosos del Sud. Camina, sobretot, per les vores dels llacs (el llac Léman, amb Gersdorff, sis hores de caminada cada dia), o s’enfonsa en l’ombra dels boscos (els boscos de pins de Steinabad, al sud de la Selva Negra: «Camino molt, a través dels boscos, i tinc remarcables xerrades amb mi mateix»).
Al mes d’agost de 1877 es troba a Rosenlaui, on viu com un ermità: «Només que en algun lloc pogués tenir una casa petita, com aquí, caminaria de sis a vuit hores cada dia, component els pensaments que de seguida anotaria en un paper.»4
Però res no li surt tal com voldria. Els dolors són massa forts. Les migranyes el claven al llit durant dies, els vòmits el retorcen de dolor tota la nit. Els ulls li fan mal, i va perdent visió. Al mes de maig de 1879 presenta la dimissió de la universitat.
* * *
Aquí s’obre la tercera gran època de la seva vida. Deu anys, des de l’estiu de 1879 fins als primers dies de 1889. Durant aquest temps viurà de tres petites pensions que li permeten sobreviure molt modestament, allotjar-se en petits albergs, pagar el tren que el duu de la muntanya a la mar, de la mar a la muntanya, a vegades fins a Venècia, per visitar Peter Gast. És llavors que es convertirà en el caminant sense comparació que la llegenda ens indica. Friedrich Nietzsche camina, camina com si treballés. Treballa caminant.
Des del primer estiu, descobreix la seva muntanya, l’Alta Engadina, i l’any següent el seu poblet, Sils-Maria. L’aire hi és transparent, el vent viu, la llum tallant. Com que detesta la calor sufocant, hi passarà tots els estius, fins al final (excepte l’any de Lou). Escriu als seus amics (Overbeck, Köselitz) que ha descobert la seva natura, el seu element, la seva mare, que hi ha trobat «els millors camins que pugui esperar el gairebé cec en què m’he convertit, i l’aire més tònic».5 És el seu paisatge, s’hi sent com lligat per la sang «o encara més».6
Des del primer estiu, camina tot sol fins a vuit hores cada dia, i escriu El viatger i la seva ombra.
Gairebé tot ha estat pensat mentre feia camí i gargotejat amb llapis en sis petits quaderns.7
I passarà l’hivern a les viles del sud, sobretot a Gènova, a la badia de Rapallo, i més tard a Niça («Em passejo una mitjana d’una hora al matí, tres hores a la tarda, amb un bon pas, sempre pel mateix camí: que està prou bé per suportar la repetició»),8 i a Menton un únic cop («He trobat vuit caminades»).9 Els turons seran el seu cavallet d’escriptura, i el mar la seva gran volta («El mar i el cel pur! Per què abans em torturava!»).10
I caminant, dominant el món i els homes, compon a l’aire lliure, imagina, descobreix, s’exalta, s’espanta del que troba, molest i atrapat per tot el que li passa en les seves caminades.
La intensitat dels meus sentiments em fa riure i estremir a la vegada —sovint m’ha passat de no poder deixar la meva habitació per la ridícula raó que els meus ulls estaven envermellits—, i per què? Doncs perquè la nit abans havia plorat més del compte, durant les meves llargues caminades, i no pas unes llàgrimes sentimentals, sinó unes llàgrimes de felicitat, cantant i vacil·lant, atrapat per una mirada nova que marca el meu privilegi sobre els homes d’avui.11
En deu anys escriurà els seus llibres més importants, des d’Aurora fins a La genealogia de la moral, de La gaia ciència fins a Més enllà del bé i del mal, sense oblidar Així parlà Zaratustra. Es converteix en l’ermità («trobar-me de nou ermità, i fer deu hores cada dia de caminada d’ermità»),12 el solitari, el viatger.
* * *
En aquest cas, la marxa no és —com passa en Kant— el que distreu del treball, aquella higiene mínima que permet al cos refer-se d’haver estat assegut, encorbat, partit per la meitat. Per a Nietzsche es tracta de la condició de l’obra. Més que la seva relaxació o fins i tot el seu acompanyament, caminar és pròpiament el seu element.
No som d’aquells que no pensem si no és enmig dels llibres i als que els calen els estímuls de les pàgines perquè els naixi alguna idea; el nostre ethos consisteix a pensar a l’aire lliure, caminant, saltant, pujant, ballant, preferentment en muntanyes solitàries o a la vora del mar, allà on fins i tot els camins es tornen meditatius.13
Quants autors han escrit els seus llibres només a partir de la lectura d’altres llibres, quants d’aquests llibres fan olor de resclosit de biblioteca... Com es jutja un llibre? Per la seva olor (i encara més, com veurem, per la seva cadència). Per la seva olor: hi ha massa llibres que fan l’olor de l’atmosfera espessa dels gabinets de lectura o dels despatxos. Peces sense llum, poc airejades. L’aire circula amb dificultats entre els prestatges i es carrega de floridures, de la descomposició lenta del paper, de l’alteració química de la tinta. L’aire hi és carregat de miasmes.
Altres llibres respiren un aire viu: l’aire viu de fora, el vent de les altes muntanyes, tant si és el buf glaçat de les altures xocant contra el cos, com, al matí, l’aire fresc dels senders del sud rodejats de pins, travessats per perfums. Aquests llibres respiren. No estan sobrecarregats, saturats d’erudició morta, vana.
Ràpidament entenem si l’autor ha aconseguit la seva idea assegut davant del seu escriptori, amb el ventre comprimit, el cap enmig dels seus papers. Que ràpid que es llegeix el seu llibre! La compressió dels intestins es fa sentir tan de pressa com l’aire rarificat, el sostre baix, l’habitació exigua.14
Però també hi ha la recerca d’una altra llum. Les biblioteques són sempre massa ombrívoles. L’amuntegament, l’apilament, la juxtaposició indefinida de volums, l’alçada dels prestatges, tot convergeix a evitar que passi el dia.
Altres llibres reflecteixen la llum tallant de les muntanyes, o la brillantor de la mar al sol.