Nunc dimittis. AAVV
de llengua vigent; un model que jutjaven com a massa convergent amb Catalunya, o simplement com una imposició catalanista.5 En aquest marc sociolingüístic, l’any 1998 s’aprova la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que pretén la constitució d’un organisme oficial valencià que legisle en matèria lingüística:
Les seues funcions són les de determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià, així com vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, i la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló, seguint en qualsevol cas els principis i els criteris que es desprenen del dictamen aprovat pel Consell Valencià de Cultura el dia 13 de juliol de 1998 (Llei 7/1998, de la GVA).
L’entitat es constitueix l’any 2001 amb la designació dels seus membres. Però provoca moltes reticències en el sector universitari a causa de la incertesa del seu paper. De fet, la designació dels membres va respondre a quotes polítiques, de manera que naixia condicionada pels interessos dels partits polítics del moment. Amb tot, destacats filòlegs valencians, com ara Antoni Ferrando, van accedir a formar-ne part. Era necessari no deixar en mans de persones poc qualificades una institució que havia sigut declarada l’autoritat en matèria de normativa lingüística al País Valencià, i que l’any 2006 serà fins i tot reconeguda per l’Estatut d’Autonomia.
Després de més de 15 anys formant part d’aquesta institució, el treball conjunt de Ferrando i de molts altres col·legues ha permés fer veure, no sense greus pressions polítiques i tensos debats sobre el model de llengua, l’adequació del model de llengua que ja estava consolidant-se en la dècada dels anys 90 (Escartí/Roca 2003). Això no obstant, el model de llengua propugnat des de l’AVL conté un major polimorfisme en atenció a integrar un sector de la societat no completament satisfet amb el model universitari.6 Això comporta, per exemple, prioritzar o acceptar sense restriccions en la llengua escrita solucions gramaticals que en l’altre model eren secundàries, com ara les formes incoatives patix, els demostratius simples (este, eixe), l’ús invariable del numeral dos o l’ús del pronom feble vos en totes les posicions. D’altra banda, hi ha una acceptació sense reserves de l’adverbi locatiu ahí, i es donen com a vàlides algunes solucions sintàctiques que la tradició normativa havia proscrit, com ara: a) el manteniment de les preposicions en i amb regides davant d’infinitiu (Confia en fer-ho); b) l’ús de la preposició a + CD nom propi (He mirat a Vicent), i c) la concordança del verb haver-hi amb el SN que el segueix (Hi han moltes coses). Per una altra banda, en l’àmbit del lèxic, les novetats són més cridaneres, ja que, tot i que el diccionari es designa com a normatiu, sovint reuneix condi cions pròpies d’un diccionari d’ús, a causa de la diversitat d’entrades que aplega.7
En l’AVL, Ferrando té un paper especialment actiu en la Comissió de Textos Religiosos. De fet, ell ha insistit en més d’una ocasió en la importància que l’entitat intervinga activament en una homogeneïtzació dels textos religiosos que supere conflictes lingüístics estèrils, i permeta que el valencià augmente el seu ús com a llengua de la litúrgia (Ferrando 2010a, 2010b). També és actiu el seu paper com a actual president de la Secció de Lexicografia i Gramàtica. Més encara, en uns moments en què les darreres obres publicades per l’IEC (Ortografia catalana, 2016; Gramàtica catalana, 2017) han afavorit, d’una banda, l’eliminació de divergències entre l’AVL i l’IEC, però, d’una altra, també han creat algunes diferències més que poden tenir conseqüències en el model de llengua, com ara els retocs ortogràfics (diacrítics, dièresis, guionets i duplicació de les r).8
Personatges com Ferrando, membre de les dues entitats, continuen fent meritoris equilibris perquè l’AVL i l’IEC caminen conjuntament pel mateix camí. Les dues institucions estan fent gestos en aquest sentit. Esperem que el «po licentrisme convergent» que propugnava el col·lectiu de professors dirigit per Sanchis Guarner ([1977] 1983), i que integrava un jove Antoni Ferrando, esdevinga actualment un policentrisme cooperatiu.
De les ensenyances i de l’esperit emprenedor de mestres com Sanchis Guarner i Antoni Ferrando, segur que en podem aprendre tots.
BIBLIOGRAFIA
BADIA, A. M. (2004): «L’impacte de l’humanisme», Moments clau de la història de la llengua catalana, València, Universitat de València, pp. 366-473.
COLÓN, G.; A. FERRANDO (2011): Les «Regles d’esquivar vocables» a revisió, València/Barcelona, IIFV/PAM. (Recull d’articles ja publicats.)
ESCARTÍ, V.; R. ROCA (2013): «Entrevista a A. Ferrando: l’AVL ha contribuït a la pau lingüística», Saó, 274, pp. 17-21.
FERRANDO, A. (1980): Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, València, UV/IFV.
— (1986): «La normalització toponímica al País Valencià», dins Actes del X Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica, I d’Onomàstica Valen ciana, València, Universitat de València / Conselleria d’Administració Pública de la Generalitat Valenciana, pp. 511-516.
— (1988): «Presència valenciana al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)», Caplletra, 4, pp. 167-178.
— (1990a): «Pròleg» a A. Ferrando (ed.), La llengua oral als mitjans de comunicació. Actes de les Jornades sobre la Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians (València, 1987), València, IIFV/UV, pp. 9-10.
— (1990b): «Per un model de llengua en el pla fonètic», dins A. Ferrando (ed.), La llengua oral als mitjans de comunicació. Actes de les Jornades sobre la Llengua Oral als Mitjans de Comunicació Valencians (València, 1987), València, IIFV/PUV, pp. 51-64.
— (1990c): «Pròleg» a J. Lacreu, Manual d’ús de l’estàndard oral, València, IIFV/PUV, pp. 15-17.
— (1992): «El català nord-occidental i la proposta d’estàndard oral de l’IEC», dins Jornades de la Secció Filològica de l’iec a Lleida (1 i 2 de maig de 1991), Barcelona/Lleida, IEC/IEI, pp. 63-70.
— (1993a): «Pompeu Fabra i la unitat de la llengua catalana», Serra d’Or, 401, pp. 46-48.
— (1993b): «Estudi preliminar», dins M. Sanchis Guarner, Gramàtica valenciana, Barcelona, Alta Fulla, pp. III-XLII. [Reproduït a «La Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner», Caplletra 12, 1992, pp. 59-122].
— (1993c): «L’ideal idiomàtic de Joan Fuster», dins Joan Fuster: dies i treballs, València, GVA, pp. 57-80.
— (1996): «L’actitud lingüística de Martí Domínguez», dins V. Escartí / N. Pellicer / B. Sansano (eds.), Martí Domínguez i el seu temps. Actes de les Jornades (Algemesí, 9-12 de novembre, 1994), Algemesí, Germania, pp. 37-56.
— (1998a): «Pompeu Fabra: la reconstrucció d’una llengua nacional», dins Pompeu Fabra. En el cinquantenari de la seva mort el dia de Nadal del 1948, Barcelona, Fundació Jaume I, pp. 56-69.
— (1998b): «Estudi preliminar, edició crítica i índex», dins J. Giner, Obra filològica (1931-1991), amb la col·laboració de Santi Cortés, València, IIFV / Comercial Denes, pp. XIII-LXXVIII.
— (1999): «El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern», Caplletra, 27, pp. 109-136.
— (2000a): «La presència dels dialectes territorials en l’obra de Pompeu Fabra», dins J. Ginebra et al. (eds.), La lingüística de Pompeu Fabra, Alacant, IIFV/URV, pp. 279-340.
— (2000b): «Introducció» a A. Ferrando (ed.), Joan Fuster, Correspondència, vol. 4. Sanchis Guarner, Giner, Colón, València, Tres i Quatre / Càtedra Joan Fuster, UV, pp. 9-55.
—