Nunc dimittis. AAVV
el qual esdevé menys eficaç en l’homogeneïtzació dels documents.
Val a dir, però, que, malgrat aquestes circumstàncies sociopolítiques totalment desfavorables, tal com ha remarcat Ferrando (1999), l’aparició de la impremta a finals del segle XV permet fixar i prolongar a grans trets els hàbits d’escriptura de l’època, gràcies a la tasca de notaris, juristes, funcionaris reials i municipals, eclesiàstics, professors i estudiants. Com afirma Ferrando (1999: 134):
Després de la davallada literària del 1500, la continuïtat de l’activitat cultural en català [...], per migrada que fos, no sols garantí el manteniment d’una certa consciència i d’una certa identitat lingüística pròpies, sinó que contribuí a preservar uns models de llengua cultes al llarg de segles de decadència política i literària, sense els quals no ens podríem explicar els ideals i els models lingüístics de la Renaixença ni els criteris que, ja a principis del segle XX, foren utilitzats en la tasca de normativització del català.
Però el fet de tenir un mercat editorial cada vegada més reduït i una comunitat lingüística cada volta més descohesionada, també significa un increment de les solucions dialectals. Ferrando (2006a: 197-202) ha posat de manifest que la influència del Sermo urbanus de València al llarg del segle XVI encara és ben visible en les obres lexicogràfiques (Busca, Onofre Pou) o en els comentaris ortoèpics o d’escriptura, quan es comparen les varietats dialectals (Juan de Valdés, Beuter, Viciana, Escolano). Ara bé, els conflictes bèl·lics de final del segle XVII (la Guerra dels Segadors) comporten un augment de la incomunicació entre Catalunya i València, i una generalització de solucions escrites dialectalitzants a Catalunya, que trenquen amb la tradició anterior i amb els usos valencians: plurals en -as; desinència de la primera persona de present d’indicatiu en -o (parlo); desinències verbals -as, -an (menjas, menjan); present de subjuntiu en -ia (pàssia). Aquest canvi d’orientació també es produeix en l’àmbit de la lexicografia. De fet, obres com la de Torra, Pere Lacavalleria i Joan Lacavalleria inclouen per primera vegada o prioritzen les solucions lèxiques orientals.
Amb tot, com ha destacat el mateix Ferrando (2006a: 202) o Rossich (2006: 151-152), el model ortoèpic de prestigi en els entorns cultes continua sent en l’època moderna el valencià, si més no en allò que afecta el vocalisme.
Un altre tema seria com es percep l’apitxat entre els valencians, que gràficament és cada vegada més habitual en els seus escrits del XVIII i del XIX. En aquest punt, Ferrando dissenteix de Rafanell (2000: 35-78) en la valoració de l’ensordiment de les consonants alveolars i palatals. Rafanell, interpretant alguns comentaris de Carles Ros i de Marc Antoni Orellana, considera que l’apitxat havia esdevingut el model prosòdic del valencià. Per contra, Ferrando (2006a: 206-207, 213) apunta, afegint nous testimonis, que l’apitxat sempre ha sigut poc prestigiós al País Valencià i que les comparances entre València i Barcelona no suggereixen un contrast entre els casos d’ensordiment o no ensordiment, sinó que són la constatació de les diferències entre el vocalisme occidental i l’oriental.
Al llarg del segle XVIII i en la primera meitat del segle XIX, l’aparició de diversos tractats gramaticals (Josep Ullastre, Joan Petit, Carles Ros, Antoni Cardona, Josep Pau Ballot, Joaquim Pons) permet constatar, tal com han destacat Ferrando (2006a: 208-209) i Ferrando/Nicolás (2011: 191-193), una falta de cohesió en les propostes ortogràfiques de l’època, com a conseqüència de la crisi del model prosòdic valencià i de la desvertebració d’un model de llengua unitari davant de les mostres cada vegada més evidents de dialectalització. Aquesta falta de sintonia explica la polèmica ortogràfica que es produeix en el període de la Renaixença entre el català acadèmic, basat en un model de llengua respectuós amb la tradició escrita medieval, i el català que ara es parla, que intenta connectar, amb innovacions ortogràfiques, amb la llengua oral més pròxima geogràficament. Aquesta polèmica, que s’estén per tot el territori de la llengua, enllaça al País Valencià, com adverteix Ferrando (2006a: 209-222), amb la polèmica sobre quin havia de ser el nom unitari de la llengua (llemosí/català), tema que el nostre homenatjat també ha abordat des dels seus orígens (Ferrando 1980) i n’ha fet un seguiment al llarg de la història de la llengua (Ferrando/Nicolás 2011).
Ferrando també ha sabut contextualitzar el paper de la revista L’Avenç a finals del segle XIX en relació amb l’entorn cultural i polític de Catalunya (Ferrando 2006a: 218-222) i ha insistit en les intervencions en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, prestant una atenció especial a les aportacions valencianes (Ferrando 1988); esdeveniments històrics que obrin la porta a la tasca codificadora de Pompeu Fabra, sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans.
2.EL MODEL DE LLENGUA EN EL SEGLE XX I XXI
La figura de Pompeu Fabra i la transcendència de la seua obra per al conjunt de la llengua catalana no ha passat per alt a Ferrando. De fet, són freqüents les seues al·lusions al gramàtic i les anàlisis sobre la relació del model de llengua propugnat per Fabra i l’adaptació valenciana. L’aportació fabriana és analitzada de manera específica en alguns dels seus estudis (Ferrando 1993a, 1998a, 2000a) i, com veurem més avant, és un referent continu en els altres treballs sobre el model de llengua.
Per a Ferrando (1993a), Fabra té la virtut de codificar la llengua superant les polèmiques sobre el model de llengua (acadèmic / català que ara es parla) i pensant en una «llengua nacional» i moderna sobre la base de la depuració del barceloní, però amb certes concessions a la variació dialectal. De fet, la presència dels dialectes territorials en l’obra de Fabra és un altre dels temes que abordarà amb profunditat el nostre autor en un nou treball (Ferrando 2000a). En aquest estudi, Ferrando, tot i destacar les virtuts de Fabra, es mostra crític amb el significat real de la proposta normativa fabriana des d’un punt de vista dialectal, i es distancia de la complaença que sovint emmarca l’estudi de l’obra fabriana. Per a ell, l’interés de Fabra pels dialectes respon a un projecte de nacionalització de l’ortografia, però alhora el fet que aquest projecte només té garanties d’èxit si parteix de Catalunya, decanta la balança cap al barceloní, centre econòmic, polític i cultural. Aquesta circumstància al mateix temps comportarà una discriminació de la zona catalana nord-occidental. Aquesta convicció també fa que els dialectes es convertisquen en subsidiaris; de fet, les bondats del caràcter composicional, polimòrfic i policèntric de la normativa, són matisables per a Ferrando (2000a: 334). Segons ell, la integració de trets compartits per altres dialectes devia estar més motivada per la coincidència amb la llengua medieval que no per la vigència de determinats trets en els dialectes. El polimorfisme es restringia bàsicament a aspectes morfològics de la conjugació verbal. I la invitació als balears i als valencians a fer el seu camí de depuració sembla tenir una motivació aglutinadora, «en el fons de la seua actitud, subjau la convicció que valencians i balears, a la llarga, adoptaran la “llengua comuna” conreada al Principat» (Ferrando 2000a: 334-335). Les paraules de Ferrando (2000a: 335) que reproduïm a continuació sintetitzen perfectament la seua anàlisi:
Cal matisar, doncs, la pretesa doctrina composicional, polimòrfica i, sobretot, policèntrica de Fabra. La composicionalitat deriva, en gran mesura, del recurs a la llengua medieval, és a dir, del criteri d’historicitat. El polimorfisme és selectiu i d’abast geogràfic restringit. El policentrisme és bàsicament estratègic i teòric.
Notem que l’actitud crítica i no complaent de Ferrando a l’hora d’analitzar la influència dels dialectes diferents del central en la codificació fabriana, s’explica dins d’un context en què els personatges valencians implicats en el procés d’adaptació de la normativa fabriana no acaben de sentir-se còmodes amb les solucions fabrianes. Un dels objectius de Ferrando, com veurem tot seguit, serà estudiar aquests personatges.
2.1El paper dels divulgadors de la normativa fabriana al País Valencià fins a la mort de Sanchis Guarner (1981)
A través de l’anàlisi de l’obra gramatical i de la ideologia lingüística dels principals prohoms de la filologia valenciana, els estudis de Ferrando ens permeten