Nunc dimittis. AAVV
d’una altra manera, és Manuel Sanchis Guarner. Sanchis esdevindrà un figura central en les seues investigacions. Analitza la seua obra per mitjà de ressenyes (Ferrando 2007a), pròlegs o estudis preliminars a la reproducció d’obres (Ferrando 1992, 1993b, 2009), anàlisis de la seua ideologia lingüística (Ferrando 2006b) o en comparació amb altres filòlegs (Ferrando 1993c, 1998b, 2003), i recordatoris de la tasca cívica (Ferrando 2008). Gràcies a aquests estudis, podem aproximar-nos a la història del model de llengua al País Valencià fins a la dècada dels vuitanta.
El model de llengua d’un jove Sanchis Guarner en la dècada dels anys trenta va canviant a mesura que també les circumstàncies socioculturals són més permissibles a una convergència amb el model postulat des de Catalunya (Ferrando 2006a, 2006b, 2007a, 2008, 2009). Una mostra ben palesa es pot veure en les diferents edicions de l’obra de Sanchis Guarner La llengua dels valencians:
Si en la primera edició de La llengua dels valencians, Sanchis, per disciplina, va emprar el model de llengua que il·lustraven les Normes del 32 i les Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana que les precedien, en la segona va adoptar el model de llengua que, per a la llengua literària, havia recomanat en la seua Gramàtica Valenciana (València, 1950) i que, fins i tot amb un criteri encara més convergent amb el català literari, havia fet seu l’Editorial Torre. Així, si en l’edició de 1933 havia usat formes com ara este/est, eixe, atre, nosatres, vosatres, autorisar, vore, discutix, tinguera, etc., en la de 1960 adopta les formes corresponents aquest, aqueix, altre, nosaltres, autoritzar, veure, discuteix, tingués, etc., sense deixar de preferir, però, totes aquelles variants formals i preferències lèxiques valencianes avalades pels nostres grans escriptors dels segle auri o per la praxi dels nostres millors gramàtics i escriptors, com són les que exemplifiquen interés, vetlar, meua, li la, conéixer, nàixer, omplit i hui, entre altres. La segona edició de La llengua dels valencians confirmava així la superació dels models valencians dialectalitzants de la majoria dels textos valencians dels anys trenta, i encara dels quaranta, que seguien les Normes del 32. De fet, les successives edicions de La llengua dels valencians han contribuït decisivament a consolidar el model de llengua literària, «policèntric i convergent», que Sanchis va recomanar en la seua Gramàtica valenciana i va practicar sistemàticament a partir dels cinquanta, que és el que ha prevalgut entre els gramàtics i escriptors valencians fins al moment actual (Ferrando 2009: 17-18).
Ferrando ens ha fet veure també que l’adaptació del model de llengua de Catalunya a un model valencià no té un únic protagonista. De fet, és la interacció de diferents protagonistes la que va polint, no sense contradiccions o polèmiques, el model de llengua (Ferrando 2006a: 237-246). Així, per exemple, en l’àmbit editorial adquireix protagonisme l’editorial Torre (1943), fundada per Miquel Adlert i Xavier Casp, que assumeixen les propostes gramaticals que Sanchis Guarner recomanava per a la literatura (autoritzar, demostratius reforçats, altre/nosaltres, incoatius pateix, patesc, etc.) (Ferrando 2007a). El paper del gramàtic i lexicògraf Josep Giner, sovint oblidat en tot el procés de consolidació d’un model de llengua valencià, també mereix per a Ferrando (1998b), en col·laboració amb Santi Cortés, un estudi monogràfic. L’actitud lingüística de Giner, en alguns punts, era crítica amb el model fabrià i amb determinades propostes de Sanchis Guarner i Carles Salvador, i buscava integrar les solucions valencianes en un intent de «millorar la codificació vigent» (Ferrando 1998b: XLIV). Per exemple, del model de Fabra era crític amb el sistema dels accents diacrítics, que segons Giner es podien reduir a dotze casos: és, són, sé, féu, nós, vós, té, mòlt, sí, més, què (interrogatiu i relatiu), ós (animal), sòl (terra) (Ferrando 1998b: 179). Del model de Sanchis i Salvador, critica la no admissió de les formes vares, vàrem, la preferència per cantàs en lloc de cantés, l’exclusió de les formes velaritzades de la primera persona del present d’indicatiu de verbs de la 3a conjugació (cusc, encara que Giner usa per al subjuntiu cusa), l’exclusió de molt en contextos negatius, la preferència de us en lloc de vos, o la no acceptació de la preposició a davant un CD nom propi. Quant a les formes incoatives, com els mateixos Sanchis i Salvador, Giner va canviant de parer entre les formes més acostades al català clàssic i, en general, aconsellades en el model de llengua literari (patesc, pateixes; patesca, patesques), i les formes més acostades a la llengua oral (patisc, patixes; patixca o patisca, patixques o patisques), amb la qüestió afegida de si la desinència ha de reflectir la pronunciació palatal o no de la s. De fet, a partir dels anys cinquanta aquest aspecte ortogràfic, amb la participació també d’altres protagonistes de l’època com Joan Fuster, Ferrer Pastor o Enric Valor, va resolent-se a favor de les desinències en patesc, pateixes / patesca, patesques, en els registres literaris, i amb la solució gràfica de la s (no palatalitzada) en registres menys formals (patisc, patixes / patisca, patisques) (veg. Ferrando 1993b: XVII-XVIII; 1998b: 314; 2007b).
A més de la ideologia lingüística de Sanchis Guarner i de Josep Giner, Ferrando s’endinsa també en les idees lingüístiques d’uns altres dos prohoms valencians: Joan Fuster i Martí Domínguez. De Fuster, destaca que «concebia la llengua no en termes essencialistes sinó funcionals», de manera que es desentenia dels raonaments dels gramàtics o de la variació dialectal i defensava «per al català una articulació gramatical unitària i un model de llengua pràctic i assequible a un públic mínimament cultivat» (Ferrando 1993c: 57, 58; 2000b). Sense caure en un seguiment absolut del model barceloní, Fuster pretén assolir «un model de llengua supradialectal i modern, clar i precís» (Ferrando 1993c: 60). És per això que prefereix una morfologia verbal unitària sobre la base de la proposta fabriana (per exemple, subjuntius en -i) i un lèxic no arcaïtzant amb la inclusió de solucions valencianes assumides també per Fabra. Quant a Martí Domínguez, Ferrando (1996) posa de manifest que té una actitud distinta de la de Fuster. Si bé en els primers anys, es mostra partidari de les idees i propostes del pare Fullana, durant la dictadura franquista reconeix la unitat de la llengua, però sempre amb una actitud reivindicadora de les peculiaritats valencianes. Per a Martí Domínguez, el model de llengua valencià havia de ser natural, espontani i genuí, alhora que allunyat d’una concepció de la llengua arcaïtzant o amb abundants prescripcions. La seua formació professional com a periodista també el du a manifestar la necessitat de crear un model de llengua que es puga adaptar a diferents situacions comunicatives. Ferrando (1996: 56) veu moltes coincidències entre la ideologia lingüística de Domínguez i la de Sanchis Guarner: conciliadors, amb una reivindicació de la varietat pròpia en morfologia i lèxic, moderats en les formulacions per a intentar bastir ponts, i amb la idea de fer compatible la denominació de llengua catalana amb la de llengua valenciana.
El paper de Sanchis Guarner en tot aquest procés de consensuar un model de llengua valencià torna a ser destacat per Ferrando (2008) en el 75é aniversari de la publicació de La llengua dels valencians. En aquest cas, insisteix en la tasca cívica del seu mestre, que no es va estar, en la darrera fase de la seua vida, de encapçalar la redacció d’informes defensant la unitat de la llengua o el model de llengua vigent al País Valencià. El cas més paradigmàtic és l’aparició del document col·lectiu Un codificació policèntrica però convergent (Sanchis Guarner et al. [1977] 1983), en el qual col·laboren els seus col·legues Jaume Pérez Montaner, Alfons Guirau i el mateix Ferrando, que acabava de doctorar-se (1976) sota la direcció de Sanchis i havia accedit l’any 1977 a una plaça d’adjunt interí del Departament de Lingüística Valenciana de la Universitat de València.
En aquest document, donen per fixat el model de llengua literària assolit en tot el territori del català gràcies a la tasca convergent dels diferents centres geogràfics emissors de norma (policentrisme). Però consideren que ara cal entrar en una altra fase si es vol normalitzar la llengua, la creació d’un model