Santa María de Montesa. AAVV
per bé que era clarament implícita.
54. A. Luttrell: «The Aragonese Crown...», p. 7, i intervencions dels reis en responsions, pp. 9-10.
55. ACA, ordes religioso-militars, Gran Priorat de Catalunya, inventaris núm. 1103 (de darreries del segle XVII) i núm. 1111, des de p. 32. Val a dir que l’inventari 1111, amb poques coincidències amb els actes registrats del 1103, reuní també alguns juraments del castellà d’Amposta.
56. H. Finke: Acta Aragonensia..., t. III, pp. 332-337: «E tota la major força dels cardenals contradixeren ... especialment al sagrament e al homenatge dels hospitalers». També es van oposar a què els béns del Temple fossin donats a un altre orde que no fos l’Hospital, com va acabar passant amb Montesa, perquè anava en contra del concili general i «daria hom exemple als prínceps del món, que cada hu demanàs açò».
57. I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 246-249, doc. 347.
58. Ibíd., pp. 302-303, doc. 419.
59. Jochen Burgtorf: The Central Convent of Hospitallers and Templars. History, organization and personnel (1099/1120-1310), Leiden, Brill, 2008, pp. 628-629.
60. J. Delaville le Roulx: Les hospitaliers..., pp. 65-67; M. Bonet: La orden del Hospital..., p. 68. Sembla que el mestre volia forçar les vacants per a rebre beneficis. De nou, el rei Alfons el Benigne va demanar al papa l’elecció de fra Arnau Alós com a prior el 1331, després de l’oposició, i fins i tot excomunicació promogudes pel mestre i el papa, I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 357-359, doc. 490; actuacions del papa doc. 487 i p. 360, doc. 492 i NLM, 1136, ff. 398r-399r; 488r-489r i 526r, etc.
61. I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 302-303, doc. 419: «pro deffensione regni vel offensione inimicorum fidei ortodoxe, servicium ipsium honorifice possimus habere». Fins i tot el rei va arribar a amenaçar amb la confiscació del patrimoni, H. Finke: Acta Aragonensia..., II, pp. 818-820.
62. I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 357-9, doc. 490, i Pascual Jaume Chust Belasco i Josep Royo Martínez: «Una conseqüència de la guerra amb el regne musulmà de Granada en el senyoriu de Torrent. L’arrendament de 1330», Torrens, 3 (1984), pp. 45-51.
63. Antoni Udina Abelló: «Els ordes religiosos-militars i les Corts catalanes (1283-1412)», Actes de les primeres..., pp. 132-139.
64. Convocatòria a les corts aragoneses de 1291, I. Vincke: Documenta selecta..., pp. 29-30, doc. 56 i la proclamació dels membres del braç eclesiàstic de les corts de València el 1301, ibíd., p. 52, doc. 94.
65. Carlos Barquero Goñi: «Los hospitalarios y la monarquía castellano-aragonesa. Siglos XII-XIII», Archivos leoneses, 97-98 (1995), pp. 57-119, i M. Bonet: La orden del Hospital ..., p. 63.
66. Anthony Luttrell: «Hospitaller life in Aragon: 1319-1370», The Hospitallers..., XV, pp. 97-115: 100. J. Miret i Sans: Les cases de Templers..., p. 405 i Manuel Sánchez Martínez: «Las órdenes militares en la cruzada granadina de Alfonso el Benigno (1329-1334)», Anuario de Estudios Medievales, 28 (1998), pp. 31-58: 34-47.
67. ACA, RC, 924, f. 194 (1324); AHN, OM, OSJ, c. 586, doc. 141 i 151 (1324); i doc. 147 (1327).
68. A. Arribas Palau: La conquista..., p. 212.
69. Ibíd., pp. 184-185.
70. ACA, RC, 1227, ff. 119r-120r. De la implicació dels hospitalers en les activitats militars del rei Pere el Cerimoniós, en dóna testimoni el fet que es gastés les responsions en la guerra entre Aragó i Castella el 1358, J. Delaville le Roulx: Les hospitaliers..., p. 375. Ben coneguda és la proximitat amb el castellà fra Juan Fernández de Heredia, qui, per exemple, va entrar a València amb el comandament del rei i van reprimir els unionistes, A. Luttrell: «Hospitaller life...», p. 101.
71. Això explica que els hospitalers s’unissin amb altres per a comprar el bovatge el 1333; Manuel Sánchez Martínez: «La fiscalidad real en Cataluña (siglo XIV)», Anuario de Estudios Medievales, 22 (1992), pp. 341-376: 363.
72. Secretorum Johannis XXII, a NLM, 1136, ff. 527r-528v (1332). El papa argumentava de manera semblant en una reclamació perquè el rei de Portugal no es quedés amb les responsions, NLM, 1136, ff. 341, 342 i 343 (1330).
73. NLM, 1136, ff. 529r-v i 530r (1332).
REFLEXOS EM PORTUGAL DE UM «MUNDO»
EM MUDANÇA
A origem da Ordem de Cristo no século XIV
Paula Pinto Costa FLUP - CEPESE
UM «MUNDO» EM MUDANÇA FORA DE PORTUGAL
Acre, ano de 1291. A 28 de maio terá tocado a rebate em Acre, situada em tempos idos no reino latino de Jerusalém e hoje em território israelita. O castelo de S. João de Acre capitulou. Não foi apenas mais um, entre outros que assinalavam a presença ocidental nos territórios latinos, pois foi o palco da última grande derrota. Nesse final de maio, al-Ashraf Salah-ad-Din Khalil, sultão do Egito, com essa vitória sobre os Hospitalários, responsáveis pela fortaleza nos últimos 100 anos, conduziria o reino de Jerusalém, criado em 1099 como resultado da 1.ª cruzada, ao fim de uma etapa histórica. As condições de permanência no território seriam insuportáveis para as poucas pessoas ocidentais que lá se encontravam. A 14 de agosto, os Templários abandonam o chamado Castelo do Peregrino, situado a sul de Haifa, sobre o mar Mediterrâneo. Esta retirada significa a perda do último bastião do Reino de Jerusalém, localizado a uma distância de quase 40 km a sul de Acre. Por força desta sequência de acontecimentos, afastam-se deste território e instalam-se numa minúscula ilha mediterrânica centralizada no castelo de Arwad, situada bem mais a norte, na mesma latitude do Chipre, onde permaneceriam até 1303.1
A associação destes factos com a cruzada constitui um profícuo campo historiográfico. Porém, a escassa clarificação conceptual e a falta de uniformidade no uso do termo cruzada, assumida como a mais famosa e distinta forma de guerra santa cristã, constituem, por vezes, limitações que marcam alguns estudos.2 A derrota de Acre, por alguns considerada o fim das missões cruzadas, não representou, como é sabido, uma interrupção