L'horror de Rèquiem. Marc Pastor

       L’autor i la seva època

      Què es pot dir de Víctor Negro que no s’hagi dit ja?

      Poca cosa, francament.

      Víctor Negro no dona entrevistes, no es deixa veure en públic, no assisteix a vernissatges de pica-pica. Res.

      Una cosa és indiscutible, però: Víctor Negro és l’autor d’algunes de les pàgines més brillants de la literatura contemporània des que va publicar L’any de la plaga íntegrament en paper d’alumini.

      I també és un fet que sempre que ens acostem a la figura de Víctor Negro, tard o d’hora acaba apareixent un altre nom misteriós: Marc Pastor. Qui és aquest altre personatge? Un sòsia? Un alter ego?

      Rotundament, no en tenim ni idea.

      És probable que li revisi els textos i que li passi el corrector ortogràfic del Word.

      Durant un temps es va dir que Negro escrivia i Marc Pastor li feia les gestions editorials, ja que el seu tarannà més obert, l’experiència en el món literari, la placa d’agent de l’autoritat i una pistola sobre la taula de l’editor agilitzaven notablement les negociacions. En qualsevol cas, no són més que rumors que no s’han pogut demostrar i segurament són falsos.

       L’obra com a aproximació

       a les tesis econòmiques de l’Escola de Chicago

      Aquí piquem ferro fred. La manca de bibliografia sobre el tema és descoratjadora. Hom ha trobat a L’horror de Rèquiem referències als diners, a la precarietat laboral, a les penúries pecuniàries. Però són subtils, molt allunyades de l’efectisme keynesià d’Els miserables i del dickeynesià d’Oliver Twist.

      No obstant això, la novel·la funciona perfectament com a refutació sòlida de les imbecil·litats de Hayek.

      Resulta estranya l’absència d’algun estudi en profunditat sobre la macroeconomia a la literatura victornegresca, car els economistes solen ser persones aventureres i amb una gran imaginació.

       Provem de fer una altra aproximació

      A L’horror de Rèquiem la paraula «dents» apareix onze vegades; «genives», quatre; «dentadura», tres, però «endodòncia», zero. L’aproximació odontològica és força limitada, doncs.

       Una aproximació a les aproximacions

      L’estudi interdisciplinari d’aquesta novel·la comença a donar fruits, sobretot en el terreny de la literatura comparada. Recentment, una prestigiosa universitat va publicar un article on comparava el llibre de Víctor Negro amb maquinària agrícola. És una notícia excel·lent, però hem de ser cauts: una anàlisi superficial demostrà que l’origen de l’article era el blog outlet-for-pagesos.wordpress.com, i que el seu autor, locigalot2004, efectivament estava vinculat a una universitat: concretament, a la Universitat Rio Bravo de Lleida, que, en realitat, no era una universitat, sinó una tapadora de negocis de compravenda de material agrícola defectuós.

      Paral·lelament, l’Ateneu Barcelonès va provar de fer un curs sobre ètica i estètica a L’horror de Rèquiem i el van encarregar a un senyor de Badalona, insistint que podia aprofitar la seva experiència com a venedor al Bauhaus i que, de ben segur, alguna cosa podria dir de Kandinski, Mies Van der Rohe o Leroy Merlin.

      Però aturem-nos un moment.

      On són els erudits sobre el gènere noir, fantàstic, sci-fi, terror o gore-tex, gèneres que, personalment, també em semblen fantàstics.

      És que no hi ha ni un sol estudi de l’obra que s’aguanti mínimament?

      Doncs sí que n’hi ha. Un, exactament1. Però sembla que s’hagi escrit amb displicència, amb por.

      Mirem-ho amb perspectiva, doncs. En aquest moment, respecte a L’horror de Rèquiem, hi ha dos corrents de pensament oposats:

      a) Els estudiosos2 que, a l’obra, hi veuen un conjunt harmònic entre l’ethos i el pathos.

      b) Jo, que més aviat no.

      A parer meu, l’estudi acadèmic anteriorment citat3 requereix urgentment una peer review. L’autor confon ethos amb un futbolista camerunès i, el que és més alarmant, tan sols fa referència al pathos quan parla de la neteja de lavabos, i sempre fent servir l’expressió pathos WC.

      Aquesta aproximació divaga i no va al moll de l’os. Li falta allò que Pla anomenava «vergonya torera».

      Fa la impressió que ningú es vol acostar a aquest llibre. És un prejudici sobre el gènere? No i mil vegades no. Aquesta és una obra que entronca amb la tradició del gènere fantàstic d’aquest país: Manuel de Pedrolo, Joan Perucho o Borja de Riquer, sense oblidar els columnistes d’opinió dels diaris digitals.

      Per què, aleshores, hi ha tan pocs estudis solvents al voltant d’aquesta obra, i més tenint en compte l’elevat nombre d’especialistes en literatura de gènere i l’entusiasme que genera entre els lletraferits?