L'horror de Rèquiem. Marc Pastor
músculs encara garratibats.
—Cridaves —diu la silueta amb veu nasal de cocaïnòman refredat— d’una forma molt estranya.
—Collons, Kurosawa —exclama en Rèquiem—. Crec que he sopat massa fort.
4
Kurosawa
Si no fos perquè comparteixen pis des de fa gairebé un any i ja s’hi ha acostumat, en Rèquiem tindria tot el dret a sentir-se terroritzat en trobar-se en Kurosawa només despertar. Qualsevol altra persona preferiria tornar al malson, comprar-hi una casa, conèixer algú amb qui compartir el projecte letàrgic, qui sap si tenir descendència (fills amorfs, de cap de mosca i tentacles al tors, que et demanen calés, et contesten malament i etziben cops de porta quan pubertegen), envellir en un patiment constant i, finalment, morir entre llàgrimes paranoides.
Consumit per l’heroïna, té la boca com un orfenat de genives, les parpelles com persianes a mig abaixar —torno d’aquí a cinc minuts—, els cabells a clapes, tatuatges irrecognoscibles fets amb tinta tal·leguera repartits aquí i allà com metàstasis capritxoses, ungles mossegades fins a la primera falange i xandall, sempre xandall, dalmatat de foradets de diferents etiologies (tabac, maria, crac, farigola). En Kurosawa és la viva imatge d’un home (o la morfologia aproximada del que s’entén per un home) institucionalitzat: capcot, desubicat, dòcil, imprevisible, inestable com un barril de dinamita caducada, un carnet d’identitat dels que mostren l’estat civil i l’ocupació.
No es pot dir que els dotze anys de condemna l’hagin convertit en aquesta espècie d’ésser malèfic de bestiari medieval, perquè ja apuntava maneres quan es guanyava la vida entre els aparcaments de Chocolate, Spook i Puzzle venent ampolles d’aigua als bakales que anaven fins a dalt de tot d’àcid, speed i amfetes, clients que el van batejar amb el malnom de Kurosawa, perquè repetia com un mantra, amb la dicció i entonació d’un reputat actor que acabés de patir un greu vessament cerebral, «¿Quieres agua? ¿Quieres agua?».
En Kurosawa tenia l’entrada vetada a l’aparcament del Barraca, però, per un curiós incident (pícnic, llamp, menor, regidor d’esports, decapitació) que va desembocar en una enemistat de llarga durada amb els propietaris de la discoteca i una sentència no més curta a Picassent, on no va delatar mai els responsables dels segrestos, tortures i clubs de lectura que havien proliferat per la zona, qui sap si empès per un codi ètic que només ell coneixia i practicava o pel convenciment que qualsevol intent de confessió en un programa nocturn de màxima audiència acabaria amb el seu cos encalcinat dins un clot entre tarongers.
—Quina hora és? —pregunta en Rèquiem.
—Gairebé les quatre.
—I què feies despert?
En Kurosawa desvia la mirada a un garbuix ressec de mocadors de paper que ha deixat caure com un floc de neu sobre la flassada.
—No podia dormir i m’he posat un vídeo de Greta Von Pussy.
Els dits esquelètics d’en Kurosawa que no han abandonat el clatell d’en Rèquiem adquireixen aleshores un tacte enganxifós.
—T’has rentat les mans?
En Rèquiem coneix sobradament la resposta: no ha vist mai en Kurosawa rentar-se res.
—Eh, tranqui, que estic net.
Un regalim de semen groguenc com niell líquid s’escapa entre els mocadors de paper rebregats als peus d’en Rèquiem. En Kurosawa vesteix una samarreta imperi (LA samarreta imperi) i calçotets de golfista (divuit forats) amb un testicle tafaner. Pudiria a palla i hormona desfermada si l’halitosi no en monopolitzés l’olor corporal.
En Rèquiem, en un acte d’higiene preventiva que tal vegada arriba tard, li desplaça la mà a la distància mínima imprescindible fora del seu espai vital.
—Cridaves i he vingut a veure què passava —en Kurosawa no es dona per al·ludit—. Semblava que t’estiguessin torturant.
—Cridava després que te la casquessis?
—Eh? —la resposta per antonomàsia de tot bon politoxicòman.
—Si ja havies acabat quan he tingut el malson.
—Ah, no! —somriu, com recordant els vells temps de fa deu minuts—. La Greta li estava menjant el forat del cul al maromo quan has començat a fotre uns crits com d’escorxador i ja em diràs tu qui havia de parar.
—O sigui que has seguit masturbant-te amb els meus esgarips de banda sonora?
—És una de les millors escenes i s’ha de gaudir fins al final!
—Em podia estar morint! Podia estar tenint un atac de cor!
—Mentre dormies? Això pot passar? Pots tenir un atac de cor quan dorms? N’has fet l’autòpsia, a algun d’aquests?
—Kurosawa, que l’has vist un milió de vegades, aquesta puta pel·li. Que me la sé de memòria de guipar-la de reüll quan vaig a la cuina o a cagar!
—És bona, eh?
La gran afició d’en Kurosawa és el porno tirolès. D’adolescent va trobar un grapat de revistes alemanyes amb abundants fotografies on unes valquíries rosses de trenes com amarraments de transatlàntic s’introduïen penis bratswurtians sense abandonar el somriure (alegres com el concert de Cap d’Any) ni el tradicional dirndl (brusa, cotilla, faldilla, mitgetes, vellositat frondosa de bosc alpí), amb especial atenció en els primers plans de pitrams nevats i la floració de l’edelweiss d’homenots anomenats Carl, Hans o Tobias. D’ençà d’aleshores que va veure’s atret per la copiosa cinematografia sexogràfica del Tirol, coincidint amb la seva època d’esplendor, entre les acaballes dels vuitanta i la primera meitat dels noranta. D’aquí, que en Kurosawa li ha estat més fidel a la col·lecció de cintes VHS d’especialistes com Maximilian Dickfest o Arnold Schwanzgesicht que a altres aficions vitals com l’heroïna o l’oxigen (en Kurosawa ha tingut sis aturades cardiorespiratòries per causes de diversa índole: apnees, escanyaments, sobredosis i simples descuits). En tot el temps que va passar a presó, l’únic que el consolava eren els vídeos que l’esperaven al soterrani de l’apartament de la Cerdanya, que els seus pares (antics directius del Barça en la pitjor època) no visitaven mai, com mai el van anar a veure a la trena.
—Escolta, tu coneixes uns tals germans Byakhee?
—Com s’escriu [baɪɑːkiː]?
—Amb sang.
—No. Que com es lletreja.
—No ho recordo. Era un alfabet estrany.
—Aleshores són russos. I si tens problemes amb russos, has begut oli. A la trena, una vegada em vaig barallar amb un rus en un somni i l’endemà va venir a demanar-me explicacions al pati. —Assenyala una cicatriu mal cosida a l’alçada del fetge.
—No era rus.
—Moro? —Alça un braç per mostrar una ferida blanquinosa sota el bíceps.
—Tampoc.
—Yakuza. —Es comença a abaixar els calçotets quan en Rèquiem l’atura.
—Era àlien.
—Què?
—Estava escrit en àlien.
En Kurosawa fa inventari de ferides, punyalades i pagarés, però no en troba cap de procedència extraterrestre. En Rèquiem li acaba fent cinc cèntims del somni, d’aquella manera que la narració no només no s’ajusta a l’episodi viscut, sinó que el modifica, l’esborra i l’acaba substituint. A mesura que parla, el record es torna vaporós. Quan el remata, ho fa amb un final alternatiu que no existia a la versió estrenada a cinemes, perquè li feia angúnia deixar la història incompleta, sense una evolució del personatge i amb un acabament massa obert.