L'horror de Rèquiem. Marc Pastor
Ramon empaitava les criades, els negres i els deutors; el senyor Ramon empaitava tot el món. Era implacable, perquè només algú amb la constància, manca d’escrúpols, empatia i roba interior del senyor Ramon podia tornar a la vila natal d’on va sortir amb una mà al davant i una al darrere, carregat amb un sarró de mans amputades a esclaus rebels. Mans que va fer embalsamar i enfilar per penjar-les sobre la portalada del Mas del Perill, fet pel qual a Sant Feliu molts van rebatejar el casalot com a «Mans del Perill».
La mort accidental de Ramon Santes Creus mentre cremava uns rostolls a l’hort de la finca va fer que l’hereu agafés les regnes del negoci durant tres setmanes, el temps que va trigar a estimbar-se amb un carro ple d’explosius turó avall quan es dirigia a demolir la mansió familiar per raons que ningú no coneix, i que ni tan sols el germà petit, qui va heretar la fortuna, les influències i el destí inflamable dels habitants del Puig Perillós, va aconseguir escatir contractant un vident per tal que s’hi posés en contacte. Vident a qui, en una sessió d’espiritisme, se li’n va anar la mà amb les espelmes i va acabar enviant mitja família (hereu de recanvi inclòs) a l’altre barri enmig d’una agonia de flamarades i esgarips d’ultratomba.
Fermí Santes Creus, un nebot de rebot, fill bastard del sisè germà amb una criada del palau Falguera, es va fer càrrec amb quatre anys del patrimoni familiar i de l’afició per l’ocultisme. Fascinat amb la història del Puig Perillós, al cap de set anys va promoure les excavacions per desenterrar el passat misteriós i flamíger de l’enclavament. Ell és el responsable de la descoberta de les ja desaparegudes plaquetes de plom, de la necròpolis ibera i d’una baralla de cartes Hermanos Fournier en perfecte estat sobre les quals d’ençà d’aleshores prendria tota decisió important en la vida. No devia ser tan mala decisió perquè Mas (o Mans) del Perill no va tornar a cremar (ni els residents a dins) fins a la mala nit que tots els parents vius i un de mort de la Lynette Santes Creus, tret de cosins detectius postissos, van morir-hi calcinats.
7
La benzinera dels falcons nocturns
Els mosquits del capvespre llisquen sobre la suor d’en Rèquiem, que ha trescat carretera amunt fins al Puig Perillós, per descobrir que ara l’antiga mansió és una benzinera. Una sèrie de caramboles notarials van propiciar que, un cop incapacitada la Lynette Santes Creus, l’herència anés a raure a una companyia petroliera veneçolana, un dels socis fundadors de la qual havia estat company de caceres del tinent coronel de l’exèrcit armeni que va tenir una relació sentimental amb el dentista del sabater del veterinari de l’escurçó que un mal dia va intentar cruspir-se en Fèlix, l’estimadíssim tucà de la família Santes Creus.
Les torres d’alta tensió de cables destensats zumzegen sobre la benzinera. Un pare compra coets a la màquina expenedora de focs artificials que hi ha al costat dels sortidors. Un gos pixa sobre les brases roents de les barbacoes a l’aire lliure que hi ha prop del dipòsit de bombones de butà, al costat de la zona de fumadors abalisada amb quatre torxes mal girbades. En Rèquiem obre la porta i troba tot de prestatges atapeïts d’oli de motor i oli de palma, plàstics que embolcallen substàncies de textura i color semblants a la xocolata, envasos de sopes microonables, bosses de pedres de sal salpebrades de fruits secs i tota una lleixa dedicada a la premsa, a saber: diaris desactualitzats des de primera hora del matí, revistes del cor eviscerat i quaderns de mots encreuats amb fotografies de models femenines de roba interior de 1973.
El Dependent el mira des de darrere la caixa registradora. És un home esquifit i calb que acaba de començar el torn de nit i té aquella mirada de qui reclama una mort ràpida i acabem ja amb aquesta merda. Avui no s’ha afaitat (el seu avui fa vint-i-sis mesos que dura, un cicle interminable d’insomni, dolor i fotofòbia), es gronxa compulsivament sobre un Teleprograma i sosté un misto entre les dents. Té tantes ganes d’estar-se a la barra com que el tanquin en un taüt ple d’escorpins i l’enterrin sota les restes de la necròpolis ibera que hi ha rere la benzinera. A més, té un bufador adherit sota la barra amb cinta americana i no veu el moment per usar-lo. El dia que l’atraquin de nou, o quan un client intenti aixecar-li la camisa amb el canvi, o quan el relleu del matí arribi deu minuts tard i el miri d’aquella manera que el mira, com si se’n fotés. Té un bufador i està disposat a encendre’l a la cara de qui sigui. I en Rèquiem sembla un bon Qui Sigui.
Dos mossos de trànsit desenganxen la mirada dels mòbils i escruten en Rèquiem, qui, per uns instants, se sent un espia a punt de ser descobert amb un maletí ple de microfilms al Checkpoint Charlie. L’escaneig visual dels policies deu resultar negatiu, perquè no triguen a submergir-se en un laberint de mems internàutics.
Si en comptes d’en Rèquiem l’anell l’hagués trobat el doctor Broch, ara estaríem parlant d’una investigació molt diferent. Perquè com una investigació és com s’ho pren el nostre poc traçut protagonista: ha d’esbrinar l’origen d’aquest anell peti qui peti. El malson que el va conduir a aquell planeta estrany és només la poteta del llop fent-se passar per la mare cabreta. Si el doctor Broch hagués aparegut per aquesta benzinera amb la seva estatura menuda, pantalons de pinça i americana de botons de puny personalitzats, de ben segur que l’interrogatori hauria estat diferent. Més directe. Concís. Estructura clara. Objectiu definit. Ell sí que hauria estat un bon investigador. En Rèquiem, en canvi, ha entrat per la porta sense saber ben bé què hi venia a fer, confiat que la intuïció el guiaria. La intuïció d’en Rèquiem era tan preclara que, quan era petit, va prendre consciència pròpia i el va abandonar, mentre dormia, per anar-se’n amb algú amb més fortuna.
—Sap que els saudites tenen cinquanta paraules per referir-se al petroli?
No és la millor frase del món per trencar el gel, però a en Rèquiem no se n’hi ha acudit cap altra en el trajecte fins a Sant Feliu.
—Nosaltres som veneçolans. I en tenim cinquanta-una.
—M’aixeca la camisa.
El Dependent fa ballar les pupil·les al ritme del tritlleig d’ungles sobre el linòleum.
—Pechicho, pecherote, tualamacán, aberroque, relachidasa, benzilona, cacereña, bombedisca, espelmoquiño, guatelentera, furolontana, clarera negra, clarera espesa —agafa aire—, petropapa, petropincho, panchelosco, endobrecio, sachimavisca, mirlón, orito prieto, gel fiduncio, camagüero, ledanenco, arganera, zurbabastro, petróleo, deluschacada, sinsaboniclo, mesmonio, rifofestaso, chaluría…
—D’acord, el crec.
—No, esperi: ebonesía, carmesí oscuro, arrepompa, bimtorodona, galvanediso, cacopusco, sifilinquero, broncho, pus pesquera, calabracha, berbecó, asticlosón, mesuquero, chilobombo, gomatoso, crin, niralato, salivón, salmoniteo i flor de azil.
—Vostè és veneçolà.
—Per part de sogra —passa un drap sobre la barra, com si volgués esborrar els noms que hi ha vessat—. En què el puc ajudar?
—Pensava que aquí hi havia la Mansió Santes Creus.
—Va cremar fa cosa d’un any.
En Rèquiem no està obligat a saber tota la informació de la qual ara disposa el lector. Es podria donar el cas que massa dades l’atabalessin i comencés a comportar-se de forma encara més imprudent; no seria el primer cop. A més, la història del Puig Perillós és més un apunt curiós i tangencial en aquesta història que un fet autènticament rellevant.
—No en queda res?
S’asseu en un tamboret que grinyola i es desploma un pam amb el pes. La barra està enganxifosa.
—Quatre parets, al costat del túnel de rentatge.
Assenyala fora, a través de la màquina del cafè, com si confiés en la visió de rajos X d’en Rèquiem. Si en tingués, veuria que el túnel de rentatge és una estructura de formigó semblant a un pessebre soviètic, amb tres mànegues (aigua, aire i mirra) i un cubell