L'horror de Rèquiem. Marc Pastor
—És el planeta del meu somni…
—Si que aspires a poc —diu en Kurosawa.
—Que no. Que és el planeta que vaig somiar. Hi havia aquest llac i una ciutat al fons. Vaig entrar en un castell en ruïnes. Què era?
—Aquí no hi arribo. El castell que dius encara no té cap ressenya a internet. Però potser és el castell del Rei de Groc, o d’algú de la seva cort de monstruositats còsmiques.
—Els biají! —crida en Kurosawa, i amb l’exaltació relaxa l’esfínter i amolla un pet trompeter que es guanya la recriminació dels companys de pis.
—Si t’has de cagar a sobre ves al bany —protesta en Rèquiem.
—És l’alarma corporal que m’avisa quan fa estona que no menjo res. I no fa pudor.
El menjador put a escorxador tropical un matí calorós d’estiu.
—He portat una pizza que no han acceptat perquè m’havia caigut a terra. La tinc a la motxilla, Sawa.
—En voleu? —ofereix en Kurosawa mentre s’aixeca i els genolls i les molles del sofà grinyolen en una coral harmònica.
En Rèquiem fa que no amb el cap, envermellit per la manca d’oxigen.
—Tu t’ho perds. I que sàpigues que a la feina has de suportar pudors molt més fastigoses que els meus pets i no et queixes.
—A la feina em paguen.
—I jo et regalo les meves ventositats; soc així de generós.
—Té raó. No en el seu altruisme gasós. En els byakhee. —L’ignora en Rèquiem, que s’ha rendit al seu sistema respiratori—. En el somni, els byakhee eren els protectors del castell.
—Mala peça al teler6. Els byakhee —espera uns segons que carregui la pàgina en el telèfon— són criatures alades grosses com un camió i tan agressives que ningú que les hagi vist ha sobreviscut.
—Aleshores com ho sabem, que les han vist, si no han sobreviscut?
—Per testimonis indirectes, suposo. Però no tenim més descripció que són horribles, mig insecte mig drac, queratinosos7, d’urpes palmejades com les dels ànecs, la qual cosa no és gaire terrorífica, que serveixen de muntura a genets experimentats i poden volar a la velocitat de la llum.
—Trobo que és massa descripció per no tenir testimonis directes vius.
—No ho sé, Rick —intervé en Kurosawa amb mitja pizza pengim-penjam de la boca—: sembla fals.
—Si no els ha vist ningú, no hauríem de tenir-ne cap descripció —continua el raonament en Rèquiem.
—Si no és que n’han desenterrat algun fòssil, com els dels dinosaures —raona en Kurosawa.
—Però això implica veure’ls. No hi diu que no els ha vist «vius» ningú —fa el senyal de les cometes per acompanyar la paraula entre cometes—. Hi diu que no els ha vist ningú.
—Fa soroll un arbre que cau al bosc si no el pot sentir ningú? —pensa en veu alta la Dalsy.
—Són llenyataires? —pregunta en Kurosawa, que ha trobat un escarabat cruspint-se el pepperoni de la pizza i el fa córrer entre els dits.
—Què?
—Que si són llenyataires. Has dit que talen arbres. Són monstres còsmics que es dediquen al negoci de la fusta?
—No —respon, contundent, la Dalsy.
—Ah. Aleshores a què es dediquen?
—Són muntures. Deuen transportar algú —diu en Rèquiem.
—Algú que no els pot veure? Què són, monstres pigall?
—Algun altre monstre galàctic que no apareix a internet. —En Rèquiem fa escarafalls, el porro traçant esteles ataronjades entre la fumarada.
—Monstres cecs. Els munten monstres cecs de l’espai exterior. Per anar a on?
—Són llenyataires —cedeix la Dalsy, tan contundent com quan ho havia negat—. Talen arbres al bosc.
—Ho veus. Jo tenia raó.
—Ens estem desviant —en Rèquiem intenta reprendre el fil—. Tenim un Rei de Groc, que en realitat és l’aparença d’un déu a la nostra realitat, que viu en un planeta on hi ha un llac i una ciutat i un castell protegit per monstres invisibles...
—Llenyataires —puntualitza en Kurosawa.
—Monstres invisibles lle-nya-tai-res amb llicència de transport públic interdimensional.
—Que a més es poden colar en els teus somnis —diu la Dalsy.
—I de tot això no hi ha res escrit enlloc que no siguin pàgines d’internet.
—I fòrums d’ocultisme. Res.
—Ni llibres, ni relats, ni jocs de taula, ni res.
—Res de res.
—No em puc creure que una mitologia com aquesta no tingui cap reflex literari.
—Espera, espera, espera. —En Kurosawa ha tingut una epifania i salta sobre el sofà per anar corrent a l’habitació—. Em sembla que he llegit sobre una cosa així.
—És tot per amor a l’art8 —sentencia la Dalsy.
En Rèquiem fa una pipada al porro. La Dalsy rasclumeja el broc del bric de llet de civada amb la llengua. A la televisió, policies amb casc i passamuntanyes carreguen amb porres i fusells contra manifestants mocadorats que els llencen pedres. Podria ser Barcelona, Santiago de Xile, Hong Kong o el tràiler d’un videojoc. Les flames els hipnotitzen, el caos és atractiu; la violència, llaminera. La mosca de l’altaveu barrat silencia les barricades a la pantalla amb un ball aleatori. El fum sembla brollar del televisor, fluid, orgànic, seductor, dolç. Fins que la veu psicotròpicament nasal d’en Kurosawa trenca l’encant.
—Aquí! —diu i assenyala un llibret blanc amb un marrec de mirada buida a la coberta—. La història d’un d’aquests genets siderals que viu en un asteroide volcànic a milions d’anys d’aquí. Mira, mira. Està obsessionat a talar els arbres del seu planeta i recorre l’univers de món en món per apoderar-se’n. Es fa dir el Príncep i explica històries de serps gegants que poden endrapar elefants. És això! Aquesta és la mitologia que busquem. Aquest és el Rei de Groc! Si només n’has de veure el color dels cabells!
—Això és El petit príncep, nen. —En Rèquiem li ha arrabassat el llibre i el fulleja, els ulls entretancats i ressecs—. I a més l’hauries d’haver tornat a la biblioteca fa nou anys.
—El vaig treure el primer cop que em van donar permís de la trena i vaig pujar a Barcelona a veure els meus pares. I aquí es va quedar, amb els vídeos de la Greta.
—No t’hi deixaran agafar cap altre llibre més en préstec durant una bona temporada —confirma la Dalsy.
—Tens sort si no hi ha un franctirador esperant que passis la porta —aventura en Rèquiem.
—Hi ha un llibre, però, que val més que evitis —la Dalsy alça l’índex.
—No crec que li representi cap problema —diu en Rèquiem, garneu.
—El Rei de Groc —diu la Dalsy, i obté una resposta de mirades atònites—. A veure, si ets una divinitat, no t’has d’esmerçar gaire amb el títol.
—Il·lustra’ns.
Ella fa una cerca ràpida a la xarxa i els mostra una col·lecció d’imatges gòtiques, lletres daurades, velluts gastats, àcars digitalitzats, la foto d’una infanta ictèrica i símbols arcans.
—Se suposa que El Rei de Groc