L'horror de Rèquiem. Marc Pastor
propietats logopèdiques excepcionals perquè ara el llimac vocalitza a la perfecció—. Només et dèiem unes floretes. Ets una noia maca…
—Però si no deu saber ni fer-la servir! —crida l’Assetjador #4.
L’Assetjador #5 no té línia de diàleg perquè és aquell tipus d’home que sempre es deixa emportar pels col·legues i no bada mai boca, ni tan sols per aturar-los.
—Calla, idiota! La senyoreta i jo estem parlant! —El llimac no gira el cap, hipnotitzat pel centelleig del metall.
—Recull el teu amic de terra —la Dalsy assenyala el noi de la cara cubista, que es mira les mans ensangonades com si no hagués vist sang mai abans— i foteu el camp d’aquí, motherflèquers.
El llimac té les mans enlaire en senyal de pau i rendició i d’haver-se miccionat als pantalons.
—I a partir d’ara, vigileu què feu i a qui ho feu —rebla la Dalsy—. Hi ha molta gent dolenta.
Melodia seca d’oboè, els Assetjadors que se’n van amb la cua entre les cames, la Dalsy que enfunda la catana i puja a la bicicleta, en blanc i negre, els títols de crèdit en kanjis gegants sobreimpressionats mentre ella pedaleja cap a l’horitzó, s’atura en un semàfor, passa una bossa de supermercat fent giragonses pel vent, fos a negre.
S’obren les llums de la sala.
De fet, les encén la Dalsy en arribar al pis que comparteix amb en Rèquiem i en Kurosawa, perquè estan tots dos a les fosques, les cares il·luminades per la resplendor d’un televisor que té més polzades que metres quadrats l’apartament, filtrats per una boirina cannàbica. Com vampirs emporrats fan un esgarip amb l’impacte lumínic i es refugien inútilment sota una flassada foradada per les cremades.
—Apaga! Apaga! —l’insta en Kurosawa.
La Dalsy l’ignora, recolza la bicicleta contra la paret del rebedor (un rebedor office: un penja-robes trencat, un penjador de claus on els ganxos són penis i un cendrer Cinzano sobre un tamboret furtat d’un bar entre la porta d’entrada i la sala d’estar) i fa una llambregada a la tele.
—Una altra vegada el programa de les duanes? —exclama.
—És el que intenten portar tortugues tropicals amagades dins del recte —diu en Rèquiem des de sota la flassada, com un fantasma cosit a trets.
—Quants cops l’heu vist?
—Sempre fa gràcia —s’excusa en Kurosawa.
La Dalsy va cap a l’habitació amb la sensació que viu amb dos nens que sempre volen veure la mateixa pel·lícula de la princesa pescanova, una i una altra vegada. Treu el cadenat i es desvesteix per posar-se el pijama. Després de l’enfrontament amb els borratxos, ha donat per finalitzada la jornada i ara només vol asseure’s una estona, beure un litre d’orxata i no pensar en res.
En Rèquiem apareix per la porta.
—Tens un moment?
—Estic en calces.
—M’espero.
En Rèquiem plega els braços i compleix la seva paraula. Ella fa uns saltirons per embotir-se en uns pantalons que guarda de Rangun, i que no estan gaire millor que la flassada del menjador. Surt de l’habitació, tanca la porta i va cap a la cuina. Examen sorpresa de Primer de Nevera.
—Kurosawa!
En Rèquiem la segueix com un gosset que espera que l’amoixin.
—Demà! —en Kurosawa respon a la pregunta inexistent.
—Això em vas dir ahir!
—Tècnicament, t’ho he dit de matinada —matisa des del sofà—. Per tant, la resposta encara és demà.
Un petarrell de frustració s’obre pas entre els músculs facials de la Dalsy.
—Tinc llet de civada amb vainilla —ofereix en Rèquiem—. No és llet de veritat i la vainilla és un additiu cancerigen, però sembla orxata.
Ella l’accepta i en Rèquiem li omple un got de crema de xocolata reutilitzat.
—No sembla orxata —diu ella després de fer-ne un glop.
—No, però durant uns segons has tingut la il·lusió que podia semblar-ho. Això és millor que res.
—Fas de coach, ara? —S’acaba la beguda d’un glop.
—No és pas tan dolenta, eh?
—Què volies?
—Tu saps qui és el Rei de Groc?
—Què passa? Que han explotat els servidors de Google?
—No ho sé. Han explotat els servidors de Google? —pregunta a en Kurosawa, que acaba de fer una pipada i es torna a amagar sota el llençol.
No hi ha resposta.
—No pots mirar-ho a internet? Havies d’esperar que arribés? Qui soc? Ta mare?
—A la primera pregunta: el router ha petat i ens hem quedat sense dades als mòbils. A la segona: tu ets una tia llegida i sempre tens aquests temes de conversa que al·lucinem d’on els treus. A la tercera i quarta: afortunadament no, perquè si ma mare em veiés fer el que tu m’has vist fer des que compartim pis ja l’hauria matat del disgust.
Sembla que els arguments són convincents o que la llet de civada se li ha posat bé, perquè amolla un somriure.
—D’on ho has tret, això del Rei de Groc?
9
L’ominosa amenaça d’Aquell Qui No Es Pot Anomenar, però a qui al cap i a la fi qui més qui menys anomena el Rei de Groc o, si em colles, Hàstur
Forjada en el creepypastisme dels canals de YouTube més obscurs i l’evangelisme sinistre dels podcasts, la Dalsy té un coneixement superficialment enciclopèdic sobre tot el que està relacionat amb la mitologia del terror: emètiques possessions demoníaques, laberíntics hotels encantats, assassins de màscares icòniques, aberracions metamòrfiques antropòfagues, complexos d’Èdip mal curats, canibalisme per la via de la motoserra, òrgans de direcció de diputacions provincials, taxistes insomnes, taxistes en general, anticrists prepuberals, procrists senils, ectoplasmes ectoplastes, morts reviscolats, morts d’ullals esmolats, satanistes encaputxats, vilatans aficionades al vímet, armaris ultradimensionals, talps semihumans, bruixes guapes i bruixes lletges, pallassos, nazis, males dones i ultracossos.
—Alguns consideren el Rei de Groc una divinitat. —La Dalsy s’arrauleix al sofà i fa un altre glop a la llet de civada, el vuitè; ja se n’ha begut dos brics.
—Qui? —pregunta en Rèquiem—. No he sentit mai de cap religió que venerés aquest Rei de Groc.
—No pertany al mainstream, com si diguéssim. Evidentment, no el trobaràs al santoral de cap de les monoteistes, ni forma part del panteó de les politeistes més conegudes. Per no tenir, no té una església com a tal, no hi ha un corpus ritualista ni una adoració devota més o menys organitzada5.
—Sempre em deixes flipat —diu en Kurosawa.
—Soc la reina de l’infodúmping. —Somriure monàrquic i tornada a la sobreexposició d’informació dialogada—. El cas és que ni tan sols és un déu en si. És només un dels avatars d’una divinitat en la nostra dimensió. I abans que em pregunteu què és un avatar: és l’ambaixador d’un ens superior a la nostra realitat.
—I aquesta divinitat és…? —Li dona el peu en Rèquiem.
—Hàstur. Un monstre amorf, tentacular i escamós, que viu a Aldebaran, a la constel·lació de Taure