L'horror de Rèquiem. Marc Pastor
10
Una altra vegada un malson com a recurs narratiu
Unes passes el desvetllen.
La llum del celobert s’escola tènue a través de la cortina estampada de pirates i taurons simpàtics, herència de la família que vivia abans a l’apartament i que en Rèquiem, per mandra o per deixadesa estètica (però sobretot per mandra), no ha canviat. No recorda les taques de sang eixuta com pètals de rosa gegants que hi ha a les cantonades, així que ho atribueix a les ombres d’una habitació en la tenebra de la matinada. El despertador està apagat i no mostra l’hora. Cap gos borda fora. Cap camió de les escombraries buida els contenidors amb l’estrèpit d’unes mandíbules hidràuliques. Cap tub d’escapament trucat de ciclomotor trenca la barrera del timpà carrer amunt. En Rèquiem dedueix que o han envasat la realitat al buit, o el seu cervell passeja per un entreson viscós. S’agafa al coixí com a un transistor, xuta el llençol ben lluny de les cames suades i es tomba al llit.
Les passes s’acosten.
Deu ser la Dalsy en un dels continus viatges a la nevera. No és sols que la noia no dormi mai; és que tampoc no deixa de treballar: no en té prou de passar-se el dia d’una banda a una altra que de nit entrena.
Quan en Rèquiem vol dir-li que faci menys soroll, no pot articular una sola paraula. Una ranera li puja gola amunt i xoca contra els llavis, cosits. Uns fils grossos d’espart li penetren a la carn una, dues, tres, quatre, cinc, sis vegades, com cucs ressecs que li han tancat la boca. Es palpa la cara, inspira fort pel nas, el cor s’accelera, es dreça sobre el matalàs i una nàusea l’amenaça d’ofegar-lo.
No pot cridar. Els músculs garratibats li impedeixen aixecar-se.
La Lynette Santes Creus entra per la porta, una aparició espectral, mocador al cap, rebequeta, roba de psiquiàtric. S’atura als peus del llit i sotja en Rèquiem, que plora llàgrimes mucoses, terroritzat. A les parets, les taques de sang formen mapes de terres inhòspites que cap home no ha trepitjat mai. La Lynette té la pell cerosa i una teranyina de rius cians li recorre les galtes i li encercla els ulls, d’una escleròtica d’ou ferrat. Es desbotona la rebequeta, que cau a terra. Fa lliscar la bata i es mostra nua, apergaminada, el tòrax amb el recosit en i grega amb què en Rèquiem la va tancar a la sala d’autòpsies. Els dits de la Lynette són urpes de voltor que arrenquen els punts un a un i fan brollar els òrgans, les vísceres, les gases i els guants ensangonats, i una pudor d’orina i espàrrecs ho empastifa tot, i en Rèquiem vol cridar i no pot i a més aquesta setmana li tocava neteja de les habitacions perquè s’ho havia canviat amb el Kurosawa a canvi de no fer els banys.
Un cruixit retorça les extremitats de l’aparició fins a atorgar-los un aspecte aràcnid. La vulva, rasurada, es dilata i en surten unes arrels tentaculars, gelatinoses, de no més d’un pam de llargada, que s’enganxen a la part interior de les cuixes i fuetegen l’aire i escupen una substància amniòtica i corrosiva com el conyac del bar d’un prostíbul de carretera. La Lynette retrocedeix fins a la paret i inicia un ascens lent, els colzes colpejant l’envà, els dits fracturats, les ungles es parteixen en bocinets que xisclen amb vida pròpia. La Lynette, o l’aranya alopècica en què s’ha transformat, no deixa de fitar en Rèquiem, tot i que el cos és un garbuix d’articulacions impossibles, enfilada dalt de la paret com una humitat que no se’n va mai, i ara obre tant la boca que la pell de la mandíbula s’esquinça, i l’espetec de la llengua és el d’un fuet d’un galiot i l’alè li put a fuet i allioli i un ull l’esguarda des de la gola, un ull rodó, de parpelleig nictitant, inquiet, i en Rèquiem no pot apartar-ne la mirada i gairebé no sent el brunzit, que cada cop és més intens i que fa tremolar la tauleta de nit amb el mòbil a mig carregar i la trinxadora de cabdells de maria i un matamosques estucat de les restes de dípters mutilats, que aprofita per agafar i esgrimir contra la monstruositat que repta pel sostre i se situa cara a cara, si el rostre partit amb l’ull epiglòtic es pot considerar una cara, i obre un portal de constel·lacions negres, la tinta d’un univers llunyà escampada sobre un oceà d’acne galàctic, i una roca que viatja a tota velocitat, un gran meteorit, un asteroide com un tron, que recorre les distàncies infinites amb un objectiu concret, que és l’anell que batega al puny d’en Rèquiem i li crema el palmell i hi escarifica la lletra hac que ha esdevingut un símbol en espiral, el remolí pervers i abassegador sorgit de les profunditats d’un mal insondable que somriu, ho pot veure a la retina de l’ull a l’esòfag de la Lynette Santes Creus, a punt de parlar, preparat per revelar l’adveniment del Rei, si és que en Rèquiem deixa d’esgrimir el matamosques com si fos un espadatxí atàxic d’una santa vegada.
Un dels tentacles vaginals de la Lynette Santes Creus arrenca el matamosques d’una revolada i el llança contra els pirates de la cortina, que estan sent engolits per estampats de leviatans de somriures gentils, i del buit toràcic s’obren un miler de boques famolenques, dentades, que criden, xisclen, a l’uníson, una advertència estrident, un crit d’alarma, un avís, el senyal que avisa d’un bombardeig imminent o del final de l’hora del pati:
—Teke-lili! Teke-lili!
I la foscor s’ho empassa tot.
—————————
El lector pot tenir ara l’estómac remogut. No n’hi donem la culpa. És el moment d’aturar-se, agafar aire, un protector estomacal, trucar a la família i dir-los que els estima.
És possible que després no vulgui continuar llegint, per moltes raons. Perquè aquesta no és la història que esperava, perquè no li està agradant gens ni mica, perquè ha perdut l’interès, perquè hi ha un llibre a la tauleta de nit que el tempta o perquè considera que no està per perdre el temps. O perquè ja en té prou, ha tastat el primer plat i ja s’ha fet una idea del tipus de restaurant que és.
Permeti’ns el lector que li fem una petita recomanació. Si aquest és el seu cas, si vol abandonar la lectura però li sap greu deixar-la inacabada, li hem preparat un final al qual pot recórrer en qualsevol moment (ara mateix, si li plau), i que es troba a la pàgina 277 al capítol X (aquí). Tan sols s’hi haurà d’adreçar i podrà retornar el llibre a la prestatgeria, a un calaix, a la paperera, al contenidor blau, a la biblioteca, a un punt de book crossing, a una app de venda per internet o a una llibreria de segona mà amb la satisfacció d’haver-ne llegit la història completa. Recordi: pot desviar-se quan vulgui a la pàgina 277 al capítol X (aquí) per saber com acaba.
Li preguem que no el torni a l’amic que li ha prestat aquest llibre, sisplau, en cas que hagi estat així. Ja coneix la dita: «Només hi ha una cosa més idiota que deixar un llibre, i és tornar-lo.»
—————————
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI