L'horror de Rèquiem. Marc Pastor
—Mestre? (L...) Magister, sí. Perdó. Magister. (...) Acabo de rebre una visita al despatx preguntant per la Lynette. (...) Que és al Paradís, ara? (…) Ah, el prostíbul, esclar. Però pot parlar? (…) Sí, sí. (…) No, no. No li he dit res. (...) I tant, i tant. (...) Demanava per l’anell. (...) No ho sé. No m’ha dit res de cap medalla, no semblava olimpista. (...) He dinat al menjador de l’hospital, un desastre: tot reescalfat, com sempre. (...) M’està repetint, però em prendré un antiàcid. (...) Sí. (...) Sí, sí, sí. (...) No. (...) No m’ha interessat mai la lluita grecoromana, però miraré si queden entrades. (...) Un detectiu. (...) Sí. (...) Un cosí, que és detectiu. (...) D’acord. (...) Quedem així. (...) Vinga, dios, dios.
Clic.
6
La caiguda de la casa Santes Creus
La primera referència que hi ha sobre l’enclavament del que segles després seria la Mansió Santes Creus és dels voltants del 700 abans de Crist, quan un grapat de laietans va establir-se al vessant sud del Turó d’en Pisca, als afores del que avui coneixem com Sant Feliu de Llobregat.
Era un poblat on van arribar a viure mig centenar de persones comptant-hi tretze ovelles, que disposaven del mateix dret a vot que qualsevol dels seus veïns2. En excavacions arqueològiques recents s’hi han trobat restes d’àmfores, de ceràmica àtica, coríntia, jònica, fenícia i massaliota, així com peces d’un collaret d’origen púnic (per consultar l’entrada a la Viquipèdia, cliqueu aquí).
El nom del poblat ibèric, Puig Perillós, prové de la troballa d’una necròpolis en el mateix indret, on es comptabilitzen mig centenar d’esquelets carbonitzats, comptant-hi els de tretze ovelles, que disposaven del mateix dret a morir socarrimades que qualsevol dels seus veïns3.
Entre els ossos, s’hi van trobar dues plaquetes de plom minúscules (avui oportunament desaparegudes en circumstàncies misterioses per necessitats narratives) datades del 500 aC (segle amunt, segle avall), amb inscripcions en el que sembla la llengua ibèrica. Un misteri que ningú encara ha aconseguit desxifrar però que han estat adjudicades amb una seguretat quasi total als habitants humans, ja que es considera improbable que cap de les ovelles dominés l’idioma ibèric ni hi tingués gens d’interès.
Cap al segle X, al Puig Perillós s’hi va alçar una torre de guaita per controlar la vall del Llobregat i mantenir un punt de defensa a la delicada frontera de la Marca Hispànica. La llegenda diu que, dos dies després d’acabar la fortificació, una ràtzia dels musulmans hi va calar foc i va abrasar els dos soldats que hi havia destinats mentre es cruspien un bon tall de porc acabat de cuinar. L’endemà d’aconseguir la possessió de la torre, els soldats musulmans van morir carbonitzats quan van quedar-hi atrapats en un incendi provocat pels reflexos que el sol produïa en els punyals dels catalans morts i que els moros no havien gosat tocar per la impuresa porcina del seu destí.
Aquestes anades i vingudes, aquestes petites conquestes i derrotes efímeres, aquests incendis fortuïts i devastadors es van anar succeint almenys una desena de vegades en els següents anys, fins que ambdós bàndols van abandonar la idea de dominar el Puig Perillós sota el pretext que a l’hivern hi feia massa fred, i a l’estiu, massa calor.
No va ser fins ben entrat el segle XIII, sota domini del noble rei Jaume I, que el cavaller Guerau Corvo va ordenar construir-hi «lo pus bell castell del Llobregat», tal com es recull al Llibre dels Fets: «Lo castell és una fortalesa formosa, que mira vers Tarragona e ha sol tot lo jorn, ben distribuïda i agençada, e quadrada, e ha porta de fusta de roure, e merlets sense usar, e pou, e dues torres, e pati d’armes prest a entrar-hi a formar, e celler propi, una sinecura, òptim parelles.» El rei Jaume havia donat les terres del Turó d’en Pisca a Guerau Corvo en agraïment per l’ajuda en la conquesta de Mallorca, si bé va obviar esmentar la sort que havia acompanyat els habitants i les ovelles de Puig Perillós al llarg dels anys. Al cap i a la fi, el rei no se sentia tan agraït amb el cavaller Corvo, qui, a les ordres de Guillem II de Bearn i Montcada, havia noliejat una nau cap a Mallorca amb deu amics i vint minyones de llinatge vaporós i havia acabat fent salat perquè van errar el rumb (una petita confusió amb els astrolabis que va acabar amb el capità del vaixell amb l’estómac farcit de pedres al fons del Mediterrani en algun punt entre Sicília i Xipre) i van anar a raure a una illa controlada per un pirata otomà, on van ser apressats durant sis anys, en la major part dels quals van patir tota mena d’encarinyaments bruscos per part dels carcellers i una gavina especialment tossuda. Quan Guerau Corvo va aconseguir escapar de l’empresonament, cinc dels seus homes van acompanyar-lo en el viatge de tornada; tres li van dir que anessin tirant, que ells sortirien més tard, dos no van dir ni ase ni bèstia perquè havien mort travessats per una espasa un i per un bec l’altre, i de les minyones ja feia temps que no en tenien més notícies que el somriure murri dels corsaris turcs. En arribar a Mallorca, per fi, ja estava més que conquerida, i els cavallers van adreçar-se a la ciutat de València, que tot just queia sota domini cristià. Guerau duia de la seva estada amb el pirata tot un carregament de sedes, espècies i malalties de transmissió sexual que van delectar el bon rei Jaume.
Aixecat el castell al Puig Perillós, doncs, el cavaller Guerau va instal·lar-se a les masmorres per no perdre els costums adquirits amb els anys. Allà, gratant el terra per cap raó en especial, un tic que li quedava de les visites del carceller, va trobar mig enterrades les plaquetes de plom en idioma iber que amb una seguretat quasi total no havien estat escrites per una ovella. Guerau Corvo va forçar la vista per intentar desxifrar els gargots de les peces. Com que no s’hi veia, va agafar una torxa i se la va apropar a la cara, sense parar atenció que encara jeia sobre un jaç de palla seca que va encendre’s en un tres i no res.
Les flamarades que sortien per les finestres i espitlleres del castell van servir de far per als navegants que solcaven la desembocadura del Llobregat durant tota una setmana.
Potser perquè el Puig Perillós tenia mala fama, no va ser fins a la Guerra de Successió que ningú va atrevir-se a ocupar-lo de nou. El juny de 1713 (segle amunt, segle avall), es reunien a Sant Feliu de Llobregat el representant de les tropes de Felip V i el virrei i cap de comandament dels austriacistes de Catalunya per dirimir la capitulació de la Ciutat Comtal. El baró de Pallejà i Torrelles va oferir el Mas del Perill, un casalot senyorial que acabava d’edificar al Puig Perillós, com a lloc per a l’encontre. Els comandants van acceptar la localització perquè el baró de Pallejà era manifestament austriacista, però la seva muller es declarava obertament borbònica, de vegades de forma massa literal. Els exèrcits van plantar campaments a la falda del Turó d’en Pisca i els nobles es van allotjar als dormitoris confortables del Mas del Perill.
Entrat el vespre, bon vi, bona teca i alguna discussió abraonada sobre qui ha mort qui i qui ha jurat fidelitat a qui, que va acabar amb un això no m’ho dius a fora i dues persones visiblement èbries que es baten en duel al pati de la finca, un pati inclinat, no ho oblidem, que els feia caure un cop i un altre cada vegada que desenfundaven les pistoles i les alimentaven amb plom, palla, pólvora i alè de borratxo, i que va provocar que un tret rebotés en un dels porticons i la bala s’estellés en un oli de llum i el trenqués, i va caure ardent sobre tot l’alcohol que empastifava el terra i els fems dels cavalls i que hom pot imaginar-se com va acabar la cosa: el cim de la muntanya com una pira enorme on era impossible distingir un filipista d’un partidari de Carles d’Àustria si no fos perquè uns cridaven en castellà i els altres en català, tot i que hi ha qui ho posa en dubte.
Sobre l’incident es va segellar un pacte de silenci i els capitostos carbonitzats van ser reemplaçats per soldadesca de físic semblant (un bigoti de més o de menys, però sense ni un bri de sutge) que acabarien vivint el final de la guerra en una impostura socarrada.
Ramon Santes Creus va triar el Turó d’en Pisca per construir-hi la mansió que hauria de veure néixer i morir (sobretot