L'horror de Rèquiem. Marc Pastor
un pam per sobre el llit, i fa saltar en Rèquiem i el mocador espermat.
—Perdona, tio, que se me n’ha anat la flapa —es disculpa i ajuda en Rèquiem a aixecar-se de terra, on havia sortit projectat. Aleshores és quan veu l’anell estomacal i el recull de sobre el llençol amb la cobdícia d’un usurer somnàmbul—. Què és això?
—Voleu callar d’una puta vegada?! —La veu estrident de la Dalsy travessa la paret—. No hi ha qui dormi en aquesta puta casa!
—Bona nit, Dalsy! —diuen a l’uníson en Rèquiem i en Kurosawa.
—Aneu a cagar! —brama amb el seu habitual bon humor la companya de pis—. Però en silenci, que alguns demà hem de treballar.
—L’he tret de la panxa d’una suïcida.
—I tant —respon en Kurosawa—. Vols que te’l col·loqui? Conec peristes que te’l podrien valorar a l’alça.
—No. Tinc curiositat per saber d’on surt.
—De la panxa d’una suïcida. M’ho acabes de dir.
Esbufec sobredimensionat de la Dalsy a l’altra habitació.
—Què deu ser aquesta hac?
—Si és d’una suïcida, potser vol dir hajuda. Si el tenia a la panxa: haliment.
Grinyol de somier, garranyic de parquet, escarritx d’una porta, esgarip de la Dalsy.
—Qui és el medusomental que s’ha acabat la puta orxata que hi havia a la nevera?!
5
De cosins, falsos detectius i metges en soterranis
Una avinguda llarga i diàfana de graveta amb obscurs xiprers imponents a banda i banda, que mena fins a un casalot de parets arrebossades i ornamentació marina (petxines, cloïsses, estrelles de mar, anelles de llaunes de refresc, brics de llet desnatada amb la marca esvaïda pel sol i la sal), acollidora i amenaçant, d’on surten repentinadíssims infermers musculosos d’uniforme blanc amb els botons creuats, passejant pacients de mirada absent en cadires de rodes. Una papallona blanca traça un vol erràtic entre els rosers de carmí intens com una esquitxada de sang. Una silueta s’escuda rere la finestra de les golfes, qui sap quins secrets guarda. Un vell Royce s’atura a la placeta de la font, un tritó de pedra d’on brollen dos rajos d’aigua cristal·lina que fan ballar les carpes entre guspires de llum. El xofer s’afanya a baixar del vehicle i obrir la porta al passatger que duu en el seient posterior, un home encorbat amb guants de seda i bastó de cap d’ivori, que protegeix el rostre sota un bufanda de caixmir.
Tot això és el que en Rèquiem no es troba a Can Ruti.
Dos edificis com dues capses de cereals gegantines, assetjats per aparcaments mastodòntics, en una lloma atapeïda de pins, roures, merles, pit-rojos, cruising, senglars i paquets buits de tabac.
En Rèquiem hi arriba a primera hora de la tarda, després d’acabar el torn i travessar odisseicament en transport públic d’horari estival (èpica combinació de Ferrocarrils de la Generalitat, metro, autobús i semàfors en ambre) una Barcelona xafogosa dominada per hordes de turistes, sirenes carteristes i ciclops en patinet elèctric. Va xop de suor i el contrast amb l’aire condicionat de temperatures àrtiques un cop travessa les portes automàtiques el deixa mig garratibat. S’adreça a recepció i demana pel doctor que tractava la Lynette Santes Creus.
—Qui és vostè?
—Un amic de la família —improvisa.
L’atén un noi imberbe, molt jove, amb tota probabilitat un estudiant de preescolar en pràctiques. Per compensar l’aparença infantil, el noi es pentina com si volgués ocultar una calvície inexistent i vesteix una rebequeta de punt per sota la bata. Guarda una ampolla de sèrum rehidratant amb gust de nou de macadàmia sota el taulell. En Rèquiem s’haurà d’afanyar abans que al recepcionista no li vinguin ganes de pixar o arribi a l’adolescència i li canviï l’humor.
—Si no és de la família, no puc derivar-lo al metge. Per la llei de protecció de dades.
—Aleshores soc de la família.
—Ja m’ho havia semblat. És vostè el pare? Un germà? No, esperi, deixi-m’ho endevinar: és un cosí. Té vostè tota la pinta de cosí.
—Només volia fer una consulta ràpida.
—És molt bonica la relació que hi ha entre cosins. De vegades, més forta que entre germans. La meva cosina, per exemple. Ens ho expliquem tot: la seva primera menstruació, la contrasenya de l’streaming, la tercera desaparició del seu nòvio en circumstàncies inquietants...
—Em pregunto si podria avisar el metge i jo ja hi parlo.
—És vostè cosí per part de pare o de mare?
En Rèquiem ha de prendre una decisió en mil·lèsimes de segon. Qui sap quina és la resposta correcta.
—És més complicat que això.
—Ja ho veig —el recepcionista agafa el telèfon i el sosté a mig camí de la cara, però es resisteix a callar—. Les famílies ja no són com les d’abans, oi? Pare, mare, dos fillets i gos. Tothom volia tenir la parelleta, oi? De fet, jo soc el petit de dos germans i la mama esperava que fos una nena. Quan li van dir que a l’ecografia hi veien un penis el disgust va ser tan gran que només arribar a casa va intentar avortar amb una agulla de fer punt, un assumpte molt tèrbol. El papa la va aturar a temps i li va comprar una gosseta.
La cua rere en Rèquiem creix com una tènia descontrolada.
—Pot avisar el metge, sisplau?
—Ara mateix.
Però no ho fa. Es queda quiet, l’auricular al puny com una promesa a Déu poso per testimoni, l’esguard aquós fixat en en Rèquiem, tot ell un aparell electrònic en mode avió, viu i absent.
—Hola?
Com si tornés el corrent elèctric després d’una apagada, el recepcionista es reinicia.
—I tant. —I marca una extensió al telèfon—. La mama no volia saber res de mi, sap? Per això em van criar els meus oncles. Però ells tampoc no m’estimaven gaire, així que vaig haver de fer-me passar per la meva cosina, moltes vegades, perquè em donessin menjar. Al final vaig ser una mica la nena que la mama volia. Sí? Hola? Doctor Gisbert, miri, tinc aquí el cosí de...
—Lynette Santes Creus.
—El cosí de la Lynette Santes Creus, que demana per vostè. Sí, d’acord.
Penja.
—Què li ha dit?
—Que és morta.
—Però m’atendrà o no?
—Sí: diu que l’espera al soterrani, a la sala de calderes. —Però el noi ja no el mira quan parla, més pendent de la cua que s’ha format, amb l’anhel que algun dia hi sigui la mare per abraçar-lo, omplir-lo de petons i dir-li fill, que equivocada estava, hauria d’haver anat a una clínica especialitzada en avortaments—. Següent, per favor.
El despatx del doctor Gisbert és un parlament d’ombres preternatural, parapetat al cap d’un passadís de brunzits i làmpades titil·lants, escortat per la respiració purulenta de calderes i generadors. Les parets palpiten pesadament. Una rata pàl·lida corre espaordida i desapareix en la penombra, a través del formigó podrit. Plana en l’ambient una pestilència plúmbia. La porta del psiquiatre fa pinta de pesada, d’una presència prehistòrica. Està parcialment oberta i de l’interior en surt una resplendor pictòrica.
En Rèquiem pica a la porta.
—Passi —prega la veu de l’especialista.
A