L'horror de Rèquiem. Marc Pastor
vent. Feia tan bona cara que tothom esperava que es disculpés en qualsevol moment. «Perdoneu, he caigut a l’aigua i se me n’ha anat el cap, però ja estic millor, gràcies. Algú pot despenjar-me? No voldria constipar-me.»
Una gavina li va buidar un ull i la gent va admirar el capteniment discret, gens estrident, de la noia.
El fet que la boca li regalimés encara durant una bona estona va començar a fer sospitar els policies, els bombers, els del zeroseixantaú, el centenar de persones que feia cua per entrar a la carpa del circ, el pakistanès que li oferia cervesa amigo arriscant-se a caure ell també i un repartidor a domicili que s’estava cruspint uns nigiris de l’entrega que, ja no ve d’aquí, lliuraria amb retard.
Al canell, una polsera identificadora del pavelló psiquiàtric de Can Ruti: Lynette Santes Creus. Els agents d’investigació van fer dues trucades i van esbrinar que s’havia escapat tres dies enrere. La primera trucada era al Pizza Pazzo per avisar que arribarien tard a sopar. La segona, a l’hospital, on els va atendre un infermer desganat que els va confondre amb una antiga nòvia de veu molt pregona i viril, i que encara no ha entès per què aquella noia que li havia trencat el cor enllitant-se amb el seu millor amic (un home que amb prou feines coneixia) li demanava informació sobre una pacient escapolida.
L’agent d’investigació de nom irrellevant per a la trama va acomiadar-se de l’infermer enviant-li petonets i amb el propòsit ferm de fer reviscolar la passió que alguna vegada havia existit entre tots dos, a pesar del matís que no havien mantingut mai cap mena de relació més enllà de la confusió telefònica.
Ara ja sabia tot el que necessitava de la Lynette Santes Creus: pacient amb una malaltia mental greu (indefinida, ni falta que fa), manies persecutòries, deliris apocalíptics i aficions autolítiques. La noia saníssima rescatada del port s’havia suïcidat. Cas resolt.
Calia trucar a la família?
No pas. Lynette Santes Creus l’havia perdut tota en un incendi gens sospitós a la mansió dels pares, encara no feia ni un any. Pare, mare, sis germans, dos nebots, quatre cosins, nou cunyats i excunyats, un conillet d’índies, un tucà anomenat Fèlix, les cendres de l’avi dins d’una urna de cartró biodegradable i la matriarca de la família, la gran Madame de Santes Creus, que amb noranta-nou anys va quedar atrapada al panteó privat del jardí mentre li prenien les mides per construir-li un sarcòfag a l’estil egipci.
L’agent d’investigació no tenia cap mena d’interès a seguir el rastre de l’evident maledicció familiar perquè és un home racional que no creu en la mala sort i sí en l’estadística. I l’estadística deia que aquest és un altre cas tancat brillantment per la seva unitat, ara l’arxivem en unes carpetes que s’engroguiran amb els anys i tots contents.
Més endavant retornarem a Lynette Santes Creus. Encara no sé quan. Tinguem paciència.
En Rèquiem creu que és un tumor. El seu pensament cada cop que detecta un cos estrany és el mateix: és un tumor. Com una piloteta dura embolcallada pel teixit estomacal. Com el bec amagat a la pell llefiscosa d’un pop. Agafa el bisturí i hi fa un tall precís de forma totalment innecessària, perquè, si hagués estat destraler, el resultat hauria estat idèntic: un anell d’or, juraria que és d’or, amb un segell opalí amb la lletra H en ambre.
«Un anell que sembla un heliport per a mosquits», pensa en Rèquiem.
La lletra del segell sembla que bategui, que s’arronsi i giri en una espiral que li fa aclucar els ulls amb força per assegurar-se que no al·lucina. De gairell, li sembla que la Lynette Santes Creus exhala el darrer alè, a destemps, i vibra uns segons, com si hagués esperat que algú trobés el seu petit secret gàstric abans d’anar-se’n del tot.
Passa un cop de mànega a l’anell i se l’embutxaca; no el trobarà a faltar ningú, o això creu.
En Rèquiem ni s’imagina que un gest tan ínfim, una cleptomania de pa sucat amb oli, ha lligat el seu destí al d’Aquell Qui No Pot Ser Anomenat.
3
Un llac estrany
La boira sobrevola la riba del llac, l’onatge escumós enfosquit per la posta gairebé simultània dels dos sols, que abandonen a la tenebra les ruïnes d’una ciutat llunyana. L’imperi dels astres obscurs i els satèl·lits fugissers s’apodera de la volta celeste, però l’urbs es resisteix al jou. Aliena a la música de les nimfes, allà on el Rei espera en el tron, en Rèquiem entona un cant sord, un plany, un plor que no escoltarà mai ningú.
Després, eructa i allibera una part de l’ànima que li oprimia l’estómac, gas sobre gas, la broma inflamable que prenya una vall erma. Gira el cap a banda i banda i no troba ningú amb qui disculpar-se. La ciutat és llunyana i sense nom, o almenys no veu cap cartell, cap indicador, cap senyal de trànsit ni avís per obres. Arrenca a caminar pel fangar a l’espera de vida, els pulmons abrasats, pústules porprades a la pell que, no obstant això, no couen, com si el cos pertanyés a algú altre, com si l’aire que respira, un oxigen viciat i pestilent, no li correspongués. En Rèquiem s’apropa al llac per emmirallar-s’hi, però l’aigua recula a cada passa i fa tota la impressió que s’allunya, en una fugida perpètua. Treu el mòbil de la butxaca i prova d’encendre’l, però no té bateria. Es maleeix per no haver-lo deixat carregant durant la nit, abans de penetrar en el món dels somnis. Més tard li treu ferro, quan calcula que el roaming a una altra dimensió l’arruïnaria a ell i a la seva descendència (en cas que mai en tingués, que encara s’ha de veure) durant generacions. La pantalla li serveix de mirall, un espill fosc i malèvol com els ulls celestials que el sotgen a través de la calitja ferruginosa que ara l’envolta. No reconeix el seu propi rostre, però tampoc és el de ningú altre.
Res no té sentit en un somni.
En Rèquiem creu que no cal buscar-hi una lògica, als somnis. Que això és només per a psicoanalistes de pa sucat amb oli i novel·listes amb pretensions, que si fa no fa són el mateix col·lectiu.
Es dedica a continuar caminant com si explorés un videojoc, a l’espera d’alguna ordre, alguna instrucció, alguna pista o algun camió de la brossa que el desperti de matinada amb l’estrèpit d’un contenidor carregat de detritus en descomposició i vidres despatxats en el color equivocat.
Com del no-res, un estrany castell abandonat, a mig construir, i una roda de carro a la porta. Escrit amb sang (ves a saber de qui o de què), en un alfabet impossible que és capaç de desxifrar per il·luminació onírica i amb una cal·ligrafia infausta que llegeix amb habilitats farmacèutiques: «Fortificació controlada pels germans Byakhee.»
No hi ha ni rastre dels tals Byakhee ni ganes, més enllà de la pudor de flatulència lleguminosa que impregna cada maó, cada columna, cada balustrada, cada punt de volta, cada arc gòtic, cada sortida d’emergència correctament senyalitzada, cada extintor, cada armadura buida, abandonada, com si algú n’hagués xuclat el cadàver de dins com qui succiona un percebe. Sí, potser és això. Un castell com les restes d’una mariscada l’endemà al matí, crocant de closques i mosques, els plats bruts a l’aigüera, aquella copa trencada encara amb un cul de vi blanc on sura una vespa golafre.
De sobte, perquè en aquests estranys indrets ultradimensionals tot sempre passa de sobte, un estrany udol que cap gola pot emetre, l’estrany esgarip perllongat d’un turment insaciable... i estrany. El lament finisecular d’un estrany habitant de l’estrany paratge. En Rèquiem baixa unes estranyes escales de cargol fins a arribar dalt de tot d’una estranya torre. El llac regurgita estranyes bombolles de gas que esclaten en estranys i terrorífics crits de milers d’ànimes condemnades. Una estranya riallada trenca el firmament i fa giravoltar els núvols en estranyes formacions en espiral. Una llum s’encén en un edifici de la ciutat llunyana. Una llum estranya, és clar. I la ciutat també és estranya. I terrorífica. I en Rèquiem sent que perd el seny i el mòbil, que li cau de les mans i s’estavella contra el cel, que cal insistir que és ben estrany.
De sobte, de