999. Les primeres dones d'Auschwitz. Heather Dune Macadam
gran taula de roure, mentre discutien la destrucció de la jueria europea, perfilant la Solució Final amb una manca d’emocions encallida. Entre els eufemismes que es van proposar, va sorgir «l’oportunitat» que oferien als jueus de «treballar» (treballar fins a la mort). Era per a aquesta «oportunitat» que l’Edith i les seves amigues estaven a punt de registrar-se.
Les reunions que van dur a la decisió fatídica de deportar noies jueves solteres probablement es van celebrar darrere de portes tancades i sense estenògrafes.
Qui va instigar aquesta idea? Provenia d’Adolf Hitler i Hermann Göring, o de Heinrich Himmler? Només sabem del cert que entre els sospitosos habituals d’haver dissenyat el pla a Eslovàquia hi hauria el capità de les SS Dieter Wisliceny; Alexander Mach, antic cap de la Guàrdia Hlinka i actual ministre de l’Interior; el primer ministre Vojtech Tuka; Izidor Koso, i d’altres. No hem trobat el doctor Gejza Konka entre aquest grup eminent de feixistes. Home amb cara d’acer, calb i de mirada dura, Konka no figura en cap fotografia de grup efectuada en aquest període, ni tampoc se n’escriu res regularment. Però el seu nom sorgeix i desapareix dels registres històrics, i surt a prou documents per posar-li un interrogant molt important.
Tots els presents en aquestes reunions a porta tancada haurien estat d’acord que l’arianització d’Eslovàquia era d’una importància primordial, però encara hi havia uns quants obstacles en el camí del Partit Nacional Eslovac: la llei i el Vaticà.
En primer lloc i més important, era il·legal deportar ciutadans jueus perquè encara se’ls considerava ciutadans. El Parlament eslovac havia d’aprovar una legislació que ho fes legal, però encara no s’havia presentat un projecte de llei per debatre’l. La proclama deia que les noies es presentessin per treballar: no se les deportaria enlloc, se’ls oferiria «l’oportunitat» de treballar per al govern. No cal dir que les normes legals no preocupaven a cap dels homes que tramaven aquest pla encobert. Per a Alexander Mach, el vot era una mera formalitat. Quan finalment es va aprovar la mesura, més de cinc mil noies i uns quants milers d’homes joves ja devien ser a Auschwitz. No és estrany que el Tercer Reich alemany es referís al govern eslovac com un «Estat titella».
Però així com canviar la llei va ser un impediment senzill, l’objecció del Vaticà enfront de la deportació dels jueus va resultar més problemàtica. Amb gran decepció tant del govern eslovac com de l’alemany, el novembre de 1941 es va filtrar el pla d’enviar jueus als camps de treball. Com a resposta directa, el papa Pius XII va enviar immediatament un emissari, Luigi Maglione, per reunir-se amb els ministres eslovacs i lliurar el missatge de la Santa Seu: no s’havia d’obligar els ciutadans jueus a anar a camps de treball.
—No és cristià —va declarar.
Actuar contra la Santa Seu era un assumpte greu, sens dubte. Molts d’aquells ministres eren catòlics devots. Fos com fos, el Vaticà no s’havia oposat amb fermesa al Còdex Jueu, així que els cervells de la reubicació de jueus no se sentien obertament afectats. I més important encara, el president d’Eslovàquia era capellà, a més de feixista. Fins a quin punt podia parlar seriosament el Vaticà si no havia renyat públicament el president Tiso?
El primer ministre Tuka mantenia la seva expressió de dolor constant, darrere aquelles ulleres de muntura rodona que li donaven un aire de sorpresa permanent (com si patís gasos intestinals), mentre que Alexander Mach, amb aquell seu atractiu diabòlic, treia foc pels queixals. Com s’atrevia a desafiar-los, el Vaticà! L’ètica vaticana no afectava en absolut el Partit del Poble Eslovac. El seu president era un mediador entre els homes i Déu, no entre els jueus i Déu. Els protocols obstaculitzaven l’eficiència.
El Vaticà va aixecar un dit amenaçador, i va insistir que s’incloguessin avisos d’advertència per als jueus que es convertissin i accedissin al bateig. Aquelles persones que fessin feines importants per a l’Estat d’Eslovàquia, com ara propietaris de fàbriques, pagesos i mecànics, també haurien de quedar exempts del «reallotjament». La famosa caritat cristiana no incloïa els jueus pobres.
Enviar els jueus als camps de treball en teoria havia d’estalviar diners al govern eslovac, un plantejament basat en l’espasa de doble tall de la propaganda, atès que el govern va proclamar que la pobresa dels jueus els convertia en una càrrega per a l’Estat (fins i tot mentre insistien que els jueus es feien rics a costa dels gentils pobres). La paradoxa, la van passar per alt. Als economistes a fora del govern, que ja havien desaprovat la teoria de l’estalvi, també els van deixar al marge. Alexander Mach tenia un economista personal, Augustín Morávek, president de l’Oficina Central d’Economia, que manipulava les xifres convenientment, sense prestar atenció a una anàlisi profunda dels costos, que, a més de les despeses de reunir i transportar els jueus, hauria d’haver calculat també el de l’atenció a les treballadores. I si es posaven malaltes? I les haurien d’alimentar, no? Les noies, si més no, no mengen gaire.
ÉS CLAR QUE LA TRAÏCIÓ ECONÒMICA definitiva va ser que Mach i els seus esbirros s’havien aproximat a l’Oficina Principal de Seguretat del Reich (OPSR) respecte a la possibilitat d’emportar-se jueus eslovacs el juny de 1941. Llavors, el març del 42, el primer ministre Tuka va dir al Parlament eslovac que «representants del govern alemany havien manifestat el desig d’emportar-se tots els jueus». El cost de la «reubicació» seria de cinc-cents reichsmark per jueu. Els alemanys no pagaven la seva feina d’esclaus; obligaven els eslovacs a pagar-los per endur-se les treballadores jueves esclaves. Hom es pregunta si el cost sufragat per cada jueva era una partida més inclosa en el pressupost total.
El Departament de Transport, dirigit pel doctor Gejza Konka, devia patir per cada detall, fins i tot per quina mena de vagons transportarien un miler de «persones» a través d’un terreny escabrós amb revolts muntanyosos de ferradura. Els vagons de bestiar serien els més efectius en els costos: els alemanys ja havien mesurat els vagons de bestiar, i havien estimat que n’hi podien caber el doble que de cavalls o vaques. Traslladar mil persones requeriria almenys vint vagons enllaçats. Això no era un tren només: era tot un transport.
Era una tasca hercúlia. No sols el tren hauria d’arrossegar vagons de bestiar, sinó que també necessitarien autobusos per portar les «persones» de viles apartades a uns espais centrals on poguessin reunir i retenir les treballadores, fins que se n’hi acumulés una quantitat apropiada i el trasllat als camps de treball fos eficaç en relació amb el cost. També necessitarien una estació de tren que, a més de la línia en funcionament, pogués encabir vint vagons de càrrega com a mínim. A la regió oriental d’Eslovàquia, aquesta estació era Poprad, una vila xica on la via ferroviària de sud-est a nord-est es podia intercanviar sense aturar els serveis regulars. Un cop escollida l’estació, Konka encara necessitava un lloc on reunir la gent. A Poprad hi havia dues grans barraques de dues plantes de l’exèrcit amb una tanca al voltant segura. Problema resolt.
AVUI, ALLÀ HI HA unes vies velles i atrotinades cobertes d’herbes i esbarzers, que discorren pel costat de les vies actives de Poprad. A menys de mig metre de les barraques on al principi van hostatjar les noies, aquesta via fora de funcionament porta a una zona d’emmagatzematge on hi ha vagons rovellats apartats de la línia principal. A la distància, les muntanyes amb cims nevats de l’Alt Tatras perforen el cel.
Probablement també van planejar assegurar-se que els primers enviaments provinguessin de zones rurals. En primer lloc perquè, si es produïen errors, atraurien menys l’atenció. En segon, si esclatava una protesta o un aldarull, la Guàrdia Hlinka podria encarregar-se de la resistència sense gaire publicitat. El govern no volia alarmar ningú. Tenint en compte que el Parlament eslovac encara no havia aprovat una llei que legalitzés la deportació de jueus, tot havia de semblar tan normal com fos possible. És clar que, oficialment, no deportaven ningú, ells. Els documents del govern es referien a les noies com a treballadores amb «contracte».
AIXÍ, DONCS, QUAN ES VAN CONVERTIR en l’objectiu, les noies solteres? Qui ho va suggerir? Aparentment, no se’n pot culpar ningú en concret, però és evident que van ser uns homes els qui van prendre la decisió. Van esclafir a riure quan es van inventar la raó oficial per al primer comboi: procurar la força de treball per «construir allotjaments» per a més treballadors jueus? Qui transporta 999