.
estat la primera jugada, hem de suposar que les 999 noies jueves eren la segona? ¿I va assenyalar els moviments en una data en què, segons li havien dit, les estrelles estarien perfectament alineades amb la seva carta astral per a l’èxit definitiu?
Segons l’astròleg històric Robert Wilkinson, la data i l’hora del transport comptava amb una quantitat de factors que indicaven que era una «bifurcació a la carretera del destí».
—En astrologia —em va explicar—, les sèries sèptuples representen fites on cal prendre decisions que determinen el «destí» futur de qualsevol cosa que passi, un «destí irrevocable i absolut».
Fos com fos que Himmler manipulés o es fes interpretar els signes, no és probable que es tragués les dates del 20 i el 26 de març del barret, per simple atzar, igual com no ho és que resolgués agafar només 999 presoners de Ravensbrück, en comptes de 1.000. Era un maniàtic del control en excés per fer una cosa així i, igual que altres responsables de l’escalafó superior del Reich, hauria volgut el favor que, al seu criteri, li pogués procurar l’astronomia.
La tarda que el tren va partir de l’estació de Poprad, els planetes estaven alineats en una trinitat complicada amb la data de la visita de Himmler a Ravensbrück, i la data de juliol de 1941, quan Göring «va cridar a la completa anihilació de la població jueva d’Europa». Va ser el requeriment de Göring el que va posar en marxa les rodes perquè la Conferència de Wannsee formulés de Solució Final, i la ràpida implementació poques setmanes més tard, que es culminaria amb la deportació de les nostres noies.
Les dates i els temps són elements crucials a les cartes astrològiques. Ens consta que el tren va abandonar l’estació a les 20.20 hores. Aquesta hora i aquesta data en si no ens revelen res de significatiu. Fos com fos, el matí en què les noies van arribar a Auschwitz, els planetes estaven alineats entre Mart i Bessons, configurant un quadrat perfecte (una Gran Creu Mutable) enfront d’un eclipsi lunar el 3 de març de 1942, la data en què Himmler era a Ravensbrück i va reclamar 999 presoneres perquè treballessin a Auschwitz. Als cercles astrològics, una Gran Creu Mutable representa una «fractura severa». Si tiba en direccions diferents, pot resultar molt destructiva. I així va ser.
Finalment, hi ha una correlació amb les proclames dels pregoners, unes quantes setmanes abans. El 20 de març, a les vuit en punt del matí, quan les noies s’havien de registrar per anar a treballar, i sotmetre’s a l’examen sanitari, el sol era a la lluna de Himmler, o sigui, Àries. El primer signe del zodíac, Àries (el déu de la guerra i l’assalt) és cèlebre pel poder i la iniciació. Això significa que, per a Himmler, era un instant excel·lent per emprendre un pla d’acció. Allò era una guerra i Himmler va atacar amb les estrelles al seu costat. Contra dones jueves joves.
___________________
2 Un número ombrívol implica que té connotacions negatives, segons l’astròloga i numeròloga Molly McCord.
Capítol 6
«Déu sap si no és un truc, o alguna cosa pitjor».
«No parlis així, per l’amor de Déu. Què en poden voler,
d’elles, fet i fet? Només són criatures, la majoria».
—LADISLAV GROSMAN, LA NÚVIA
MENTRESTANT, GEJZA KONKA, que encara era el cap del Departament Jueu, havia arribat a la conclusió que les ordres de deportació individuals s’haurien de lliurar amb molt poc marge, perquè ningú tingués temps de fugir ni d’amagar-se. És cert que els anuncis sobre el primer contingent de noies s’havien enganxat a l’avançada, així que Konka devia revisar la idea en comprovar que el primer tren no havia assolit la quota que ell pretenia i havia signat. Sota el comandament del seu successor, les deportacions sovint s’executaven en poques hores. Les famílies de llogarrets on vivien menys de vint persones no sabien gaire res del que passava a les ciutats. La notícia de les ordres de treball per a les noies encara no havia arribat a les comunitats més rurals. En aquells llogarrets, ningú sabia ni com fer la petició d’una exempció (i no és pas que no fossin prou rics per comprar-la, o prou importants per tenir-los en consideració).
Malgrat les asseveracions de l’alcalde de Humenné que les exempcions per a les noies Friedman, i altres famílies presumptament importants, ja venien de camí, els documents encara no havien arribat. Per als ciutadans obedients de la llei, infringir-la no és mai una decisió fàcil, així que, el matí del 20 de març, la majoria de famílies van portar les seves noies a registrar-se als centres, tal com se’ls havia ordenat. Les noies de cal Friedman estaven entre les que van complir l’ordenança. Se suposava que l’equipatge admès era de quaranta quilos per persona, però «nosaltres no els teníem pas, quaranta quilos d’equipatge», diu l’Edith. Ella i la seva germana van plegar la roba més bona que tenien (un suèter, una faldilla, unes quantes mitges calentes), perquè és això el que t’emportes quan marxes lluny de casa: la roba més bona. La seva mare va embolicar un pa casolà amb una tela i el va posar dins de la maleta de la Lea. Posant-hi bona cara, es convencien elles mateixes que responien al seu deure envers el país, i primer la Lea va fer un petó a la mare, i després n’hi va fer un l’Edith. Quan van marxar de casa, no tenien cap dubte que al cap d’unes hores ja hi serien de tornada.
La idea de deixar enrere el pare, la mare i la família durant tres mesos espantava moltes noies educades en cases devotes i protectores. El Giora Shpira recorda la seva mare i la de la Magda rentant els cabells de les seves filles amb aigua de pluja, perquè les trenes llargues que duien fossin més suaus i netes. Eren noies molt estimades, que no podien fer cap mal. Els seus pares haurien fet el que fos per elles.
Hi havia altres noies que creien que anaven a viure una aventura. La Margie Becker confessa que decidir-se a abandonar la família per «anar a treballar a aquella fàbrica» va ser la primera vegada que havia desobeït seriosament la seva mare.
—La mare em va dir: «No tens per què anar-hi». Però jo volia anar-hi amb les amigues. Les amigues són molt importants en moments així. Per això no volia que em deixessin enrere.
El mateix es pot dir de l’Adela i la seva amiga Gizzy. Treballar no les espantava, i van pensar que seria una oportunitat per demostrar als eslovacs i als alemanys fins a quin punt s’equivocaven respecte als jueus. Els demostrarien la força autèntica de les noies jueves eslovaques.
Piri, Eta, Alice, Fanny, Olga, Marta, Ida i centenars de noies per tot Eslovàquia es van plantar davant d’un mirall o un vidre reflectant, es van pentinar els cabells i es van infondre confiança a si mateixes: tot anirà bé, tornaràs a casa d’aquí uns mesos, i llavors et casaràs, i acabaràs els cursos a l’institut, i començaràs a viure la teva vida...
Per què havia de dubtar ningú del que els havien dit?
«REGISTRAR-SE» implica signar oficialment l’acceptació del deure però no que l’activació sigui immediata, així que les noies van anar a registrar-se convençudes que tornarien a casa per al sàbat. Aquesta era la trampa que Konka havia preparat amb tota cura: la sorpresa era primordial.
Els records sobre el registre en si varien d’una comunitat a una altra. La constant és que l’atmosfera als edificis on es registraven les noies era surrealista i estranya. A Humenné, el lloc era una escola; a Preslov, la caserna de bombers; a Bardejov, van fer servir l’ajuntament. Tot i que no sabien què esperar-ne, com que estaven convençuts de fer el més correcte, alguns pares ni tan sols no van acompanyar les filles als centres de torn. I als que ho van fer, els van obligar a quedar-se a fora, sota el plugim de març que fonia les últimes restes de la tempesta de neu de febrer.
Les noies de les viles veïnes arribaven a peu o en carros tibats per cavalls, amb una crosta de neu i fang a les botes. Acompanyades per germans o pares, havien marxat de casa d’hora per arribar al poble a temps. Com les noies del poble, portaven la roba més maca del sàbat. No totes aquestes noies de la rodalia eren desconegudes; moltes estaven emparentades. Moltes