Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez
adopta té molt a veure amb les seues xarxes informals transnacionals. En conclusió, considerarem la ciutat com l’àmbit privilegiat de la nostra recerca sense oblidar, però, la incidència que en aquest àmbit tenen altres instàncies a nivell estatal o transnacional. La ciutat global, en tant que oberta, no es pot entendre deslligada de la societat estatal de la qual forma part i de les xarxes transnacionals a les quals es troba vinculada (xarxes de regions i ciutats, xarxes de multinacionals, xarxes d’immigrants, etc.).
Tornem ara a les cinc dimensions suara esmentades que agrupen les diverses dinàmiques d’inserció urbana. La primera dimensió que destacarem és la residencial, que constitueix un aspecte bàsic del procés d’inclusió en la ciutat. Una de les primeres necessitats que ha de resoldre tot immigrant és l’habitatge, al mateix temps sostre, refugi i àmbit privat de les relacions personals i familiars. A més a més, la ubicació espacial de l’habitatge, on es viu, inscriu l’immigrant en un espai social amb trames de relacions, quotidianes i significatives. La presència quotidiana dels immigrants com a nous veïns, constitueix la base per al desenvolupament de relacions veïnals i d’una copresència com a usuaris dels serveis del barri o àrea on és l’habitatge, com els comerços, els parcs, les escoles i els centres de salut, etc. Quan parlem, doncs, d’inserció residencial fem referència a diferents qüestions. Com viuen els immigrants?, és a dir, com resolen les seues necessitats d’habitatge. On viuen?, la seua distribució en la xarxa de barris i àrees residencials que conforma la ciutat moderna. Com es relacionen amb la resta de veïns?, com s’inscriuen en el conjunt de relacions informals, veïnals i d’usuaris de serveis i espais públics, que ordenen una part important de la vida quotidiana. Per una altra part, més enllà del barri on habita, l’immigrant és un usuari de la ciutat. Utilitza les xarxes de transport, es reuneix amb els seus als parcs i les zones d’oci de la ciutat, i, sovint, és usuari de serveis públics d’una àrea superior. Els immigrants s’insereixen, doncs, en una sèrie d’espais públics i segons el resultat d’aqueixa inserció siga més o menys positiu, es conforma també el seu locus social. Per últim, però no menys important, hem de considerar el procés des d’un altre punt de vista complementari, ens hem de preguntar com modifica, la inserció dels immigrants com a veïns, la urbs, els seus espais, les relacions que s’hi produeixen i l’imaginari col·lectiu dels seus habitants.
Una altra dimensió de la inserció urbana és la laboral. Les ciutats concentren bona part de la demanda de treballs i ocupacions que desenvolupen els immigrants, en el nostre cas, el servei domèstic, l’hostaleria i la peonada de construcció. Altres treballs, com la indústria i el transport, s’ubiquen en la perifèria més o menys immediata. L’activitat laboral, siga productiva o reproductiva, es realitza en una sèrie d’espais especialitzats molt heterogenis, amb una sociabilitat en què les relacions instrumentals i funcionals són bàsiques. Els polígons industrials, els espais públics integrats pels bars i restaurants, i els espais domèstics constitueixen altres tants espais, diversos i diferents, d’inserció laboral a la ciutat. En tots ells, les relacions són marcadament instrumentals, però no esgoten les interaccions que s’hi donen. En l’àmbit de treball poden establir-se relacions d’amistat, amb companys de feina. Segons el tipus de treball, sense negar el caire instrumental de la relació, poden tenir-hi més pes i influència els vessants significatius i emocionals (com passa, per exemple, en els treballs de reproducció i serveis personals). Per una altra part, el tipus de treball té una forta incidència sobre el tipus d’inserció urbana. Així, el servei domèstic comporta la invisibilització social de la dona immigrant que el realitza, sobretot en el cas de les internes. Tancada a la llar, no «se la veu» a la ciutat, absència reforçada per un treball desvalorat i inferior. En altres casos, l’activitat laboral suposa desplaçaments diaris, la utilització de les xarxes de transport i dels seus espais públics (parades de bus o metro, vestíbuls), el que comporta una copresència i una interacció, banal però quotidiana.
A la ciutat moderna, els veïns som també ciutadans, membres del grup d’iguals que participa i decideix, tot i que siga de forma desigual, sobre els assumptes comuns de la ciutat. La inserció de l’immigrant com a ciutadà fa referència a la seua relació amb els processos, organitzacions i mecanismes que constitueixen canals i eines de participació en les ciutats modernes. Una de les més importants és la participació política, amb la qual es pot contribuir a definir el govern de la ciutat. La negació als immigrants extracomunitaris dels drets polítics a nivell municipal comporta problemes pel procés d’inserció urbana, almenys des de tres punts de vista. El primer és pragmàtic. Si es priva dels drets polítics als immigrants residents, les seues preocupacions, necessitats i propostes no comptaran en l’àmbit institucional, atès que aquests col·lectius no proporcionen vots. En aquestes circumstàncies, l’exercici d’altres drets, la necessària negociació i adaptació entre veïns diversos, les seues possibilitats de fer-se una inserció més acollidora, resulten disminuïdes. Un segon punt de vista és normatiu. La negació dels drets polítics a veïns que viuen en la ciutat des de fa anys, que respecten les lleis i paguen els impostos, contradiu els valors bàsics de la democràcia. El tercer punt de vista és el simbòlic; el fet d’excloure’ls de l’àmbit polític els converteix en ciutadans de segona.[11] La qüestió de la participació política dels nous veïns a la ciutat està vinculada al debat, més ample, sobre la vella concepció de ciutadania, que és qüestionada per la realitat creixentment multicultural de les nostres societats, l’existència d’organismes supranacionals com la Unió Europea, i la contradicció, cada vegada més evident, entre el discurs universalista dels drets i la ciutadania com a frontera d’exclusió dels immigrants. En el debat sobre la reformulació de la ciutadania, la concessió del dret de vot en les eleccions municipals pot constituir una bona base de partida, proporcionar una àmplia experiència i contribuir a generar uns canvis que s’albiren com a necessaris.[12]
Tot i la importància dels drets polítics, aquests no esgoten els canals i eines de participació dels habitants de la ciutat. Aquesta es pot donar amb la seua presència en les associacions de veïns, AMPAS, associacions culturals o d’altres tipus. Els immigrants poden associar-se i participar, en graus molt diversos, en la defensa dels seus interessos compartits com a veïns d’un barri, mares i pares d’alumnes d’un col·legi o un altre tret comú. Al mateix temps, la defensa d’interessos propis i la recerca d’una millor inserció, sol quallar en organitzacions d’immigrants i/o de grup etnocultural sorgit de la immigració que intervenen, amb menys o més incidència, en la vida social.[13] Aquesta és un altra forma de participació a la ciutat; expressa necessitats i adopta accions per a cobrir aqueixes necessitats. Sovint, aquestes accions comporten canvis, alguns poc perceptibles, altres amb major repercussió i incidència ciutadana (sobre les relacions socials, sobre el paisatge i els espais urbans, i sobre l’imaginari). Així, per exemple, les associacions de musulmans que coordinen esforços per obrir una mesquita intenten conformar una ciutat més acollidora que responga a les seues necessitats.
La quarta dimensió que havíem destacat és la inserció cultural i simbòlica. L’immigrant aporta a la ciutat una heterogeneïtat cultural, més o menys significativa, que la fa més plural. El nou veí recrea els aspectes de la seua cultura que, sobretot als primers moments, constitueix el gruix dels recursos i relacions de què disposa. Al mateix temps, això comporta un cert acomodament i una certa adaptació a l’espai de recepció, a les possibilitats i límits que genera el particular tipus de gestió de la diferència cultural que conforma l’ordre urbà. Ens referim a un ampli ventall de qüestions com ara són el manteniment o no de la llengua pròpia, dels costums i hàbits més significatius, les formes que adopte la recreació de la sociabilitat pròpia o de la comunitat dels creients en immigració. Tots aquests aspectes tenen una indubtable dimensió urbana.
En conseqüència, els espais públics veuen augmentar el ventall d’usuaris i codis culturals en presència. Són marcadors culturals, com els noms i ensenyes dels comerços ètnics, els vestits dels vianants o la llengua que parlen, els que caracteritzen un barri com a ètnic o multicultural. Al mateix temps que s’insereixen en la ciutat,