Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez
«L’home marginal» pot interpretar-se, doncs, com l’actor del mite del melting pot nord-americà. En un pla més concret, els conflictes que viu l’immigrant a Chicago i la seua situació de dicotomia moral es resoldran amb el temps i la seua plena americanització.[6]
Aquesta tensió dins/fora va centrar, setanta anys després, la reflexió de Sayad sobre la situació de la immigració algeriana a França, que es caracteritza per la «doble absència» (Sayad, 1999). No pertany plenament a la societat de recepció, és un no-nacional, però, al mateix temps, és un absent en la seua societat d’origen. Està dins i fora, al mateix temps i en les dues societats. Aquesta situació no té el vessant positiu que albiren Simmel i Park, tot i les tensions. La «doble absència» algeriana a França està marcada per la subordinació social, a més d’econòmica, ciutadana i cultural, que es legitima per la seua suposada provisionalitat. La contradicció entre el dret i la realitat caracteritza, segons Sayad (1991), la condició de l’immigrant. La contradicció entre un estatus de provisionalitat legal i social, i la seua realitat de membre permanent del grup, ja evident amb la immigració familiar, «imposa a tots mantenir la il·lusió collectiva d’un estat que no és provisional ni permanent» (Sayad, 1991: 51).
Podem apuntar, bé que de forma provisional, alguns trets del locus social de l’estranger. Aquest veu definida la seua posició per estar dins i fora del grup, combinant de forma desigual la proximitat, física, i la distància, social, i amb un estatus que no és provisional ni permanent. La seua condició és, doncs, relacional i relativa.[7] Així, tenim estrangers que no són considerats immigrants i xiquets nascuts ací que semblen heretar aquesta condició dels seus pares. La condició d’estranger és una construcció social en què la distinció entre dins i fora, com entre proximitat i distància que li és pròpia, està feta «en funció dels interessos de qui executa la dualització» (Delgado, 1997: 11). Aquest és el resultat de les lleis i polítiques públiques, del tipus d’inserció socioeconòmica que hi ha, de les pràctiques socials i administratives, de la visió sobre la immigració i de les dinàmiques socials que aquest conjunt de factors conforma.
Qui és el nostre immigrant? Si parlem d’Espanya i, més en general, de la Unió Europea, és la divisió entre comunitari i no comunitari la que sembla més pertinent. Aquesta divisió, peça clau en la nostra construcció de l’immigrant, va més enllà de la nacionalitat com a criteri jurídic normatiu. Amb criteris més sociològics podem identificar els estrangers comunitaris amb el Primer Món i els extracomunitaris amb el Tercer Món. Es tracta bàsicament de migracions del nord i del sud. Aquesta agrupació no suposa solament, ni fonamentalment, una procedència geogràfica similar. Implica, sobretot, diferents estatus i marc de drets, una diversa situació econòmica i social, amb processos i «itineraris» migratoris diversos. Francesos, alemanys, marroquins i equatorians... tots són estrangers però la seua condició com a tals es construeix socialment de forma diferent, amb conseqüències importants per a les persones afectades. El llenguatge popular al·ludeix a aquest fet, i distingeix entre guiri o turista i immigrant.[8] Ningú no considera immigrant el jubilat anglès de la Costa Blanca; cap marroquí no és considerat turista.
Els comunitaris, nacionals de la Unió Europea,[9] tenen des del punt de vista jurídic uns drets semblants als dels espanyols, i es constitueixen en quasi-nacionals. Des de la Unió gaudeixen de lliure circulació, treballen sense necessitat de permís específic i no els afecten una bona part dels preceptes de la Llei d’Estrangeria 14/2003. A més, els comunitaris poden presentar-se a les oposicions i votar a les eleccions municipals. Com nosaltres als seus països. La construcció dels dos tipus d’estrangers no és sols jurídica. Hi intervé, també, la diferent situació social i econòmica d’uns i altres. Els majors recursos i el superior estatus socioeconòmic de l’estranger del Primer Món li facilita una inserció de «qualitat», sense problemes d’habitatge. Si treballa ho farà, en termes generals, en ocupacions qualificades. Els nacionals de Suïssa, els Estats Units, Canadà i el Japó no tenen l’estatus jurídic de comunitaris, però a diferència dels immigrants procedents del Tercer Món, la seua situació econòmica i nacionalitat fan que no patesquen els principals inconvenients de la normativa d’estrangeria. Aquests estrangers gaudeixen, per altra part, d’un cert prestigi i simpatia social.[10]
La situació de l’estranger del Tercer Món és molt diferent. Com a pobre i estrany suscita menys simpaties i una reacció ambigua de la societat receptora, entre la necessitat i el recel, que no genera l’estranger del Primer Món. És la immigració extracomunitària, no els estrangers en general, la que és qualificada com a «problema social» en els discursos polítics, en el missatge dels mass media i en els comentaris de la població. La normativa d’estrangeria es va concebre i legitimar per controlar i gestionar aquest «problema». L’immigrant és un pobre que ve d’un país endarrerit. Com a tal, s’insereix socialment «per baix», en els pitjors indrets de la societat de recepció. L’immigrant extracomunitari s’insereix laboralment en els sectors més desregularitzats i en els treballs més desqualificats, sovint en l’economia submergida. Aquesta precarietat laboral genera, alhora, inseguretat jurídica, ja que acreditar un contracte laboral és condició sine qua non per obtenir i/o renovar el permís. Aquest requeriment contradictori genera situacions d’indocumentació i conforma molts immigrants com a irregulars, amb greus conseqüències socials. Si l’immigrant és un inferior pel lloc que ocupa en el sistema d’estratificació social, també ho és en el pla cultural, atès que ve d’una societat menys modernitzada i, per tant, menys civilitzada. Tot això conforma l’immigrant extracomunitari i la seua inserció urbana.
3. LA INSERCIÓ URBANA DELS NOUS VEÏNS
Inserció urbana és el procés mitjançant el qual els immigrants s’incorporen a la ciutat com a veïns, treballadors, consumidors i usuaris dels serveis i espais públics. La inserció urbana, doncs, fa referència al procés d’inclusió dels immigrants en la trama de relacions socials, espacials i distributives que conformen la ciutat, a les condicions en què es dóna aquesta inclusió i a les dinàmiques socials que es generen i que construeixen el locus social que ocupa l’immigrant a la ciutat.
Com a espai social urbà la ciutat moderna té un vessant residencial i un altre laboral, és un centre de comunicacions i de distribució de béns, on es concentren les àrees de serveis i consum. Per una altra part, aquestes dimensions de la vida urbana es desenvolupen en àrees especialitzades; tenen un temps i una dimensió socioespacial pròpia, que no coincideix amb una única divisió territorial. En aquesta trama d’espais socialment conformats es desenvolupen una àmplia varietat de relacions socials i de tipus de sociabilitat (unes més properes, socialment i significativament, d’altres més llunyanes). Per això, l’anàlisi de la inserció urbana dels immigrants no es pot limitar a l’habitatge, ni a l’entorn més proper com el carrer o el barri. Al contrari, cal una anàlisi complexa i multidimensional per a captar el sentit i la dinàmica de la inserció urbana dels immigrants. Així, podem agrupar el conjunt de dinàmiques socials que ens interessa en cinc dimensions: la inserció residencial, la laboral, la dimensió ciutadana, la cultural i simbòlica, i la dimensió de sociabilitat.
Al mateix temps que ressaltem l’especificitat de la inserció urbana, no podem oblidar que aquesta es produeix en un marc social més ampli. Molts dels factors que conformen les possibilitats i límits de la inserció dels immigrants excedeixen l’àmbit, social i polític, de la ciutat. Tot i la recent literatura sobre la creixent pèrdua del paper de l’estat, a favor de la ciutat per sota i de les organitzacions supraestatals per dalt, l’estat continua sent l’àmbit privilegiat de les normes que regulen aspectes decisius de la inserció dels nous veïns, com ara són l’estatus jurídic del resident estranger, la normativa laboral o la llengua oficial i la història que s’ensenya a les escoles. En altres casos, l’àmbit de les fenòmens i tendències que ens interessen és internacional o transnacional.