Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre
intentem expressar-nos, si és possible, amb un esperit de síntesi, procurant no repetir dades innecessàries que augmenten excessivament el gruix del repertori i lleven cabuda al major nombre possible d’entrades.
Quan en alguna veu documentem més d’una variant formal, les variants condicionades fonèticament apareixen en la mateixa entrada, en la capçalera de l’article, separades per una barra (/). Si per ordre alfabètic són consecutives, no fem servir entrades diferents, però si no ho són, cada variant figura com a lema en el seu lloc alfabètic, però només una, en general la de major ús o la més normativa, amb l’article corresponent. Les altres remetran a aquesta (→). Per exemple, en enredrar / endredrar / anderdar. En alguns lemes i sublemes situem entre parèntesis i en negreta els mots o formes que apareixen en alguns exemples, però no en tots. Així, la locució parlar (raonar) de l’anguila, de vegades es construeix amb el verb parlar i altres amb raonar, o tancar el(s) morro(s) es documenta en singular i en plural.
En els exemples documentals respectem la llengua de l’original, incloenthi la grafia. En canvi, introduïm, d’acord amb la normativa, la regularització ortogràfica en el lema. Regularitzem també en el lema, per la seua freqüència, alguns trets fonètics, com l’apitxament, la pèrdua de la -d- intervocàlica i l’ús de a per e en els segments inicials em-, en-, es- i eix-. En aquests casos, quan no es documenta variació formal, per tal d’economitzar espai, introduïm com a lema únic la forma regularitzada. Així, per exemple, la forma s’ancasaca es lematitza en encasacar-se, i no es crea un altre lema ancasacar-se. En els lemes que ofereixen algun dubte ortogràfic situem entre claudàtors la possible forma alternativa. Per exemple, cage [o caje].
Situem en entrades diferents els homònims dels quals tenim seguretat sobre el seu diferent origen etimològic.
Els diminutius solen figurar en la mateixa entrada que el substantiu o adjectiu del qual són derivats, en la capçalera de l’article, separats per una barra (/). Però si en la documentació consultada es troben amb un semantisme diferent, els situem com a lemes en un article diferent. Per exemple, bandera, bandereta.
Quan al lema li corresponen diverses accepcions, procurem ordenar-les combinant diferents criteris. En primer lloc, procurem establir un ordenament seguint l’enumeració tradicional de les categories gramaticals: substantiu, adjectiu, pronom, verb, adverbi, interjecció. En els substantius, primer el masculí i després el femení; en els verbs: usos transitius, intransitius i pronominals. Quan figura un ús substantivat d’un verb, col·loquem en primer lloc l’ús com a verb. L’ordre gramatical pot veure’s alterat per raons de precedència etimològica. Quan la unitat lèxica pertany a una sola categoria gramatical i no presenta diferències de construcció, com ocorre amb molts substantius i adjectius, amb un criteri lògic, ordenem les accepcions mantenint una proximitat entre els sememes més relacionats. Procurem situar en primer lloc, quan és possible, l’accepció que, segons les fonts documentals, és més corrent o més general, més estretament relacionada amb el significat etimològic o que documentem abans.
En les unitats fraseològiques hem optat per actuar de forma selectiva, sobretot per no estendre’ns en excés, i perquè el seu recull sistemàtic requeriria un altre treball diferent. Així, s’inclouen locucions, i no enunciats fraseològics o parèmies. És a dir, ens ocupem de les estructures complexes que són equivalents a la paraula o al sintagma, però no a unitats superiors (cf. Ruíz Gurillo, 1997: 71). Els enunciats fraseològics constitueixen actes de parla realitzats per enunciats complets (cf. Corpas, 1997: 51), i segons Coseriu (1986), el seu estudi pertany més aviat a la teoria literària i a la filologia que pròpiament a la lexicologia, o en opinió d’altres autors, es tracta més aviat d’un fenomen cultural que lingüístic en sentit estricte (cf. Corpas, 1997: 134-135).
Incloem, doncs, locucions nominals, adjectives, adverbials, prepositives i verbals. Per a no estendre’ns en excés i perquè pensem que poden formar part d’un diccionari diacrònic més específic dedicat pròpiament als fraseologismes, necessitat que ja vam suggerir en una altra ocasió (Martí, 1997:193), en les locucions aplegades en el present recull introduïm algunes restriccions. Així, no s’hi incorporen les estructures comparatives, incloent-hi les formades amb la fórmula fet + substantiu. D’una altra banda, dins de les locucions verbals, que segons Zuluaga (1980: 164-165), poden ser de dos tipus, commutables per lexemes verbals simples o equivalents a un sintagma format pel verb més almenys un altre element, ens limitem a les primeres (per exemple, apegar els ulls ‘dormir’), i dins del segon tipus generalment incloem només les més simples, aquelles en les quals en la commutació es manté el mateix verb. Així, recollirem, per exemple, parlar de taravella ‘parlar irreflexivament’, però no pagar els plats trencats ‘patir les conseqüències’.
Les unitats lèxiques pluriverbals van al final de l’article, ordenades alfabèticament. Quan n’hi ha de tipus diferent, primer figuraran les locucions nominals, adjectivals, adverbials i prepositives, i finalment les verbals. Les locucions formades pel substantiu o l’adjectiu del lema sense complements antecedit d’un determinant o d’una preposició precediran en la microestructura de cada entrada les formades pel nom més un complement. En algun article on hi ha moltes locucions (per exemple, cap) introduïm un cert criteri nocional, juntament amb l’alfabètic i el gramatical, procurant no separar les locucions relacionades semànticament.
Les locucions són distribuïdes en la macroestructura del vocabulari seguint una regla de prioritats entre les categories gramaticals: substantiu, adjectiu, pronom, verb, adverbi. No obstant això, poden trobar-se en l’entrada corresponent al verb de la locució quan incideixen en idees que expressa també el verb sol. Per exemple, allargar-se en tot lo fil, en allargar. Quan una unitat pluriverbal conté dos o més mots amb el mateix rang categorial, s’opta com a lema per aquella paraula que és la primera dins de la combinació de mots.
Ens agradaria expressar el nostre agraïment al Servei de Publicacions de la Universitat de València per haver fet possible aquest nou volum de Biblioteca Lingüística Catalana, a Elvira Iñigo, correctora pacient, sagaç i atentíssima, a Francesc Esteve, pels seus suggeriments tècnics, i als professors Antoni Ferrando, Emili Casanova i Jordi Colomina per les seues atentes observacions.
ABREVIATURES
| a.: | any |
| acc.: | accepció |
| accs.: | accepcions |
| adj.: | adjectiu |
| ap.: | apud |
| B. V.: | Biblioteca Valenciana |
| cf.: | compareu |
| doc.: | documentació |
| f.: | substantiu femení |
| ibid.: | ibidem |
| interj.: | interjecció |
| intr.: | verb intransitiu |
| loc.: | locució |
| m.: | substantiu masculí |
| ms.: | manuscrit |
| pl.: | plural |
| prnl.: | verb pronominal |
| pron.: | pronom |
| sing.: | singular |
| s. v.: | sub voce |
| tr.: | verb transitiu |
| →.: | remet a una altra entrada |
________________
1. Desitjaríem poder ampliar en un futur l’abast del present diccionari, amb un Diccionari del valencià modern i contemporani, que comprenga també el segle XX, elaborat, com aquest, a partir de fonts documentals, i on s’incloguen també les variants formals d’interés.
2. A fi de mantenir la continuïtat en la producció literària d’un mateix autor, preferim incloure també en el nostre corpus les obres publicades al segle XX d’autors que comencen la seua producció al segle XIX.
3. Tenim presents les paraules de Germà Colón (2001:17): «Cal tenir en compte que els texts i documents valencians han estat despullats molt deficientment,