Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre
I, 98), «fent-se la boca gran de contar per ahonsevol que les havia acoquinaes» (Ensisam, 252). 1a doc. respecte al DCVB. Derivat de coquí ‘murri’, ‘covard, roí’, possible gal·licisme (cf. DECat, II, 911).
adam / adan 1 m. ‘persona desastrada, desordenada, bruta, que posa poc esment de la polidesa i la cura personal’. «Viu que s’anaba acostant / hacia el campo de batalla / un seguet fet un adan» (Civera, 1820: 61), «–En la chaqueta / vosté no ha vist que li falten / tres botons? / (...) –No sap que sóc yo un adan?» (Escalante, I, 440), «...que també ni hi a atres [dones] que·s pixen damunt y no s’heu senten, de cofafes, bledes y arreu en totes les sehues coses. És veritat que les dones, y sobretot les jóvens, s’han espavilat prou, y ya no són tan adans com en temps arrere» (Tipos, 303). Mot NR al DECat, acc. NR al DCVB. Cf. fet un adam ‘mal arreglat’ (Raspall, Martí, 1994: 129), va com un adan ‘brut’ (Quintana, 1976-80: 103); anar fet / paréixer un adan ‘descurat en el vestir, brut’ (Moret, 1996: 60); també en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 15-16; Besses, 1905: 18; Luque et al., 2000: 22; Carbonell Basset, 2000: 9). Deonomàstic fonamentat en la imatge habitual d’Adam com a home nu, o vestit només amb unes pells després de ser expulsat del Paradís. També s’aplica, per extensió, a les dones desendreçades. 2 m. ‘home nu’. «Van en punt de les dotse a péndrer el bañ, tal conforme ses mares els van parir. Allí es posen, adans desgalichats, sinse tindre vergonya de les mateixes ones, que són femelles y que denoten el seu rubor tirant esguits a dreta y esquerra» (Llombart, 1877: 122). Per referència a la nuesa del primer home, associada al desendreç personal. 3 m. ‘home feliç, afortunat’. «–Yo ací tinguí el paraiso / ficat en les borumballes: / Yo era un adan... (lamentant-se) / –I encà hu eres (burlant-se)» (Palanca, 1872a: 15). Accs. NR (2, 3). Hom juga amb el doble sentit del mot, el pejoratiu, que hem vist en la primera accepció, i el positiu (‘home feliç, afortunat’). Adam es pot considerar paradigma de l’home feliç i benaurat, abans de l’expulsió del Paradís. 4 fer lo Adam loc. ‘copular (l’home)’. «perquè dona Estefania / (...) de nit en casa / entra mussols. / De dia sols / lo barber i lo dotor, / lo sastre i procurador, / lo cosí i el confessor. / I en la seua rajoleta / tots jug[u]en a la xaldeta [jaldeta], / (...) i, fent tots lo Adam de la tal Eva, / vol donar-nos a entendre que s’eleva» (Morlà, 143). Loc. NR. Hom focalitza el paper d’Adam i d’Eva com a primer home i primera dona respectivament.
adobar tr. ‘fastiguejar, fer la guitza’. «–Porten un marech les festes... / –Y pa postres, la venguda / de la siñoreta acaba / de adobarmos» (Escalante i Feo, 1905: 370). Acc. NR. Metàfora irònica.
afaitagats m. ‘mal barber’. «Vosté a mi, so afaitagats?» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 310). Mot NR. Cf. afaitagossos ‘barber dolent, que afaita molt malament’ (DCVB, I, 229). Metàfores despectives.
afaitar 1 tr. i intr. ‘furtar, robar; llevar diners o alguna cosa de valor’. «No ham estat ben divertits / en òperes, en tragèdies, / en títaros y arlequins / (...), marmotes y bons vestits, / afaitant-nos els quincets» (En obsequi, 5), «el Tort afaytà a l’hu, / yo a l’atre vaig despullar, / y un grapat de pelucons / vàrem als dos encontrar» (Civera, 1813a: 2-3), «Hu del que yo em resele / que m’afaità un mocador» (Un pillo, 67). Acc. NR al DECat i ND al DCVB. Cf. afaitar ‘guanyar els diners d’un altre’ (Sánchez et al., 1991: 12), afaitar a u lo que té (Alberola, 1928: 4). Igualment fer la barba ‘tallar-la, afaitarla’ i figuradament ‘robar’ (Raspall, Martí, 1994: 319). 2 tr. ‘guanyar diners en el joc’. «Lo que seria bo, / perquè s’assente el dinar, / juar unes guinoletes (...). / Com los afaitava els quartos, / ja s’anaven entregant» (Martí, 1996: 337). 3 tr. i intr. ‘apunyalar; matar’. «–Tu no afaites? / –Mira así (li amostra també un puñal) / (...) –Y a qui peguem? / –Lo qu·és hui, / la caritat per a tots (fent señal de pegar una puñalà)» (Boix, 1861a: 14), «Me disfrase de sereno, / vaig al fransés... y l’afaite» (Roig, 1884b: 38). 4 tr. ‘destruir, anihilar’. «Quant va saber per lo clar / que·ls traydors que·l feren vindre / ya estaben en lo fosar, / y el canó de a vint-i-quatre / dos rechimens li afaytà...» (Rafelo de Picasent, 2). 5 tr. ‘menjar’. «se li planta en casa el tal D. N. en punt de michdia, hora en què en los pobles tot lo món procura aventar-se les mosques de damunt, y anar afaitant l’olla en tota pau y armonia» (Sueco, 86). Accs. NR (2-5). A Anna afaitar ‘comerse una cosa’ (Martí, Aparicio, 1989: 13). Usos metafòrics. Per similitud amb l’acció de ‘raure’, ‘llevar el pèl’, afaitar s’utilitza de forma humorística, aplicat a altres activitats on es fa desaparéixer o s’elimina quelcom (els béns, el menjar, la vida...).
afanar tr. ‘furtar, robar’. «Eu! Ya no me queden figues (...) / Pos avans que ningú em vecha, / afanaré les que puga, / que la fam ya m’atormenta» (Ovara, 1879a: 22). 1a doc. En Pomares (1997: 18); en castellà (Besses, 1905: 18; Seco, 1970: 273-274; Alonso Hernández, 1977: 11-12; León, 1996: 36; Sanmartín, 1998a: 17; Carbonell Basset, 2000: 10; Ruíz, 2001: 19). Del sentit de ‘treballar, guanyar treballant’ el verb afanar / afanyar ha passat a designar col·loquialment l’acció de ‘furtar, aconseguir il·lícitament’. Per als lladres, que inverteixen el sistema de valors socials establert d’acord amb els seus interessos, la seua activitat delictiva és un treball com un altre.
afaram 1 m. ‘persona molt lletja, d’aspecte repel·lent’. «Luego, yo no só afaram; / luego yo só polidet, / y no só leig com Maciana» (Brown, Escartí, 1990: 95). 2 m. ‘persona d’aspecte ferotge, bestial’. «Què tinch de traure yo que siga un poch baixet, si per gich pilar no cau la casa? Els hòmens no s’han de medir a vares, sinó a pams. Yo no bullch badulaques ni afarams al meu costat, que més m’estime poch y bo que molt y ruín» (Rondalla, 25), «Un home vach vore entrar / embosat hasta les selles. / Y cuant se desembosà, / li vach veure un furgadens / de Albasete, / així tan llarc (...) / Y, acostan-se, li digué: / “So Currita, ¿cómo estás?”, / perquè Socorro li dien / a l’ama de este afaram» (Martí, 1997: 306). 3 m. ‘gent bestial, sense escrúpols’. «Ay, afarams! / Váyanse muy noramala, / que se n’an de recordar!, / pués se atrevixen, canalla, / a un sacerdot maltratar» (Martí, 1997: 330), «Quant serà el dia que lliures / es vorem dels afarams!» (Llisensiado Tarròs, 6), «Ay afarams! / Ay manada de bandidos! / Ay lladres més consumats! / Estos eren els amics / que nos venien de pau!» (Civera, 1813a: 3). En els dos primers exemples, aplicat als enemics francesos durant la Guerra del Francés. 4 m. ‘persona ignorant, nècia’. «–Y qui els tocava [els instruments]? / –Afaram, / si vingueren tants de músics / de Sant Felip, de Alacant, / de Alcira y de Ontinient» (Gori, llaurador de Burjasot, 7). Mot NR al DIEC, accs. NR (1-4). 5 fer l’afaram loc. ‘fer bestieses, comportar-se irracionalment, sense judici’. «Lasereta del cabró!, / que tu en qui et pretens casar? / Tu em vols a mi o al rosí? / No vaches fent l’afaram» (Ros, s. a.2, 6). Loc. NR. Variant formal de feram. Originàriament sembla tenir gènere femení, si bé en els exemples de més amunt, quan es pot discernir el gènere d’afaram, és masculí. Del sentit inicial de ‘conjunt de feres’ i d’‘animal salvatge o danyós’, el mot passa a designar metafòricament les persones amb un comportament o un aspecte equiparable al dels animals salvatges.
afaramàs m. ‘persona sense judici, sense escrúpols’. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / s’enamorara del frare?» (Martí, 1996: 108). NR. Derivat d’afaram amb el sufix aspectiu -às, de caràcter despectiu i emfasitzador. Notem el manteniment del gènere masculí, com en afaram, a pesar que és aplicat a una dona, la qual cosa no deixa de contribuir a la connotació degradant de la metàfora.
afinar