Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre
218). Acc. NR. En EscLl. és qualificat de vulgar. Pel sentit i la forma sembla un derivat del substantiu fi ‘acabament, final’ (‘posar fi a l’estada, anar-se’n’). Cf. afinar ‘consumar, acabar, dur a la fi’, i ‘morir, acabar-se’ (DCVB, I, 252-253). Aplicat als diners: «dinés (...), tots me s’han afinat!» (Gregori, 1900: 19). La relació metafòrica entre acabar, morir i anar-se’n, marxar és lògica i coneguda (cf. Seco, 1970: 134).
afluixa! interj. «–Yo li pegue un tir. / –Afluixa!» (Palanca, 1925: 29). Acc. NR. Expressa sorpresa, admiració.
afluixada f. ‘imposició econòmica, pagament obligatori’. «Tots ixqueren a vore qui era, y qui es pensen vostés que seria a aquell hora? Un menistre del tribunal en un ofisi a la redacsió intimant la afluixada dels trenta mil, u la parada del Mole» (El Mole, 1837: I, 314). Acc. NR.
afluixar 1 tr. i intr. ‘pagar, donar o deixar diners’. «Si han de pagar algo, [diuen] afluixa» (Leon, 1787b: III, 3), «En cinc duros drets u torts / que els afluixares allí, / ya seguies ton camí» (Clérigues: 1820: 3), «–Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? –Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). –De modo y manera que (...) seran periodistes en regla si afluixen» (El Mole, 1837: I, 217), «Els fumaors / de lo puro afluixar solen / tal qual gratificasió» (Un pillo, 25). Acc. NR al DECat i ND. Cf. les expressions afluixar la mosca (la bossa, els cordons, l’armilla o lo bolsillo) (Pomares, 1997: 19; DCVB, I, 259; Raspall, Martí, 1994: 213; MGad.). En el seu origen aquest ús d’afluixar deu tenir relació amb l’acció de descordar, d’afluixar, la bossa on es guardaven els diners, com mostra la cita següent: «Tòfol la bolsa afluixà / y els pinos de ella tragué / per a pagar l’almorsar» (Martí, 1997: 305), «per a fer-li afluixar els lligams de l’apretada bossa» (Pasqual Tirado, 1974: 57). El DCVB i Sanmartín (1998: 18) veuen en l’acció d’afluixar diners una acció sempre forçada o feta a desgana, però sembla no ser així en tots els casos, i que el pagament també pot fer-se de bona gana, com a agraïment per una acció rebuda, com en el darrer dels exemples transcrits més amunt. 2 tr. i prnl. ‘deixar anar una ventositat’. «Y en asò, tornà a afluixar / un·atra llima més grosa» (Martí, 1997: 345), «soltant rots i afluixant flatos» (Martí, 1996: 100), «Així que chafà els polvos, / el vicari s’afluixà / una bomba tan terrible / que la casa tremolà» (Martí, 1997: 347). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB es recull només a Catalunya i com a reflexiu. 3 tr. ‘pegar un colp (a algú)’. «–A vore, guapo. / –T’afluixe un lapo. / –Ya pots pegar» (Milacres, 203). 4 tr. ‘disparar’. «Ahí té vosté la orde per a que els periodistes afluixen chano chano trenta mil reals, que a molts és lo mateix que si els afluixaren cuatre tirs» (El Mole, 1837: I, 331), «Si et fan una mala feta, / no digues res a ningú. / Afluixalos l’escopeta» (Ensisam, 203). 5 tr. ‘dir’. «Hi a allí deputat que afluixa / tan pronte un no com un sí» (Castillo, 1870: 6). Accs. NR (3, 4, 5). Aquestes accepcions segurament tenen a veure amb l’acció de relaxar (afluixar) la tensió, la tibantor, que suposa contenir l’acció de colpejar algú que resulta enutjós, de disparar un arma de foc, de retenir una ventositat o de contenir la paraula. També s’aplica a l’acció de deixar anar renecs (Pomares, 1997: 19).
aforragaites m. i f. ‘persona avariciosa, gasiva’. «Temporal. –Yo me obliguí a mantindre a cost y costes a una ninfa de quince a veinte, la veritat. (...). Parranda: –Ellas te darán el pago. Charpeta: –La perdició nostra són tots eixos embelecos. Bufalampolla: –Majaeros, en un joc de mans ben fet cada semana sobra per a mantindre eixes ninyeries. Temporal: –Sagrat, asò és home, y no vosatros, aforragaytes, que sempre os giteu a fosques» (Leon, 1787c: 5). Mot NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Pomares (1997: 175) arreplega gaita ‘diners’, ‘cartera, moneder’; també en l’argot castellà gaita ‘cartera’ (León, 1996: 90). Vinyoles (1978: 94) documenta gaita l’any 1914, amb un sentit poc definit, sobre el qual pensa que «podria significar carta de jugar, a través de la idea de so, relacionada sempre en argot amb els diners». També en la germania castellana gaita ‘baraja de cartas’, «a cuyo son todos bailan», i ‘dinero que el jugador paga al dueño del garito y a los mirones’ (Chamorro, 2002: 421; Hernández, Sanz, 2002: 230-231). A Cardona i Solsona gaita ‘persona avara’ (DCVB, VI, 123). Si bé Coromines (DECat, IV, 267) dubtava d’aquesta interpretació perquè no veia la relació entre la cornamusa i la persona gasiva, la connexió és possible a través de les accepcions pecuniàries.
afufar / aufar / fofar / fufar 1 intr. i prnl. ‘anar-se’n, fugir’. «Per això s’ausenta Cento... / Mira si fa bé d’aufar-se» (Leon, 1811: 6), «–Pos entonces, lo millor / és que fofe de ma casa. / –Se n’anirem, tio gañat» (Mentres pasa, 15), «–A hon estan els que cridaben / per els atres pretenents? / (...) –Se fufaren. Y a mi què?» (Boix, 1861a: 24), «Però, Siñor, què serà / que tots d’así s’afufaren / y en silenci se n’anaren?...» (Milacres, 299). aufar-se: mot NR; afufar: mot NR al DCVB ni al DIEC i ND; fofar, fufar-se: mots NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Reig (1999: 348) recull a Alcoi amb aquest sentit fofar, d’ús habitual fa trenta o quaranta anys, però actualment poc utilitzada. Cf. Que no fofes? Che, fofa! (Alberola, 1928: 341). 2 tr. ‘prendre enganyosament o per sorpresa, furtar’. «Pos bueno, no et queixes, / i si els qüens te fufen, / calla» (a. 1855) (Blasco, 1979: 131). Acc. ND. Deu ser un manlleu del castellà col·loquial afufar, afufarse id. (Besses, 1905: 18; Salinas, 1896: 266; DCECH, III, 422-423; Sanmartín, 1998a: 19; Ruíz, 2001: 20), que ja formava part del lèxic germanesc (Alonso Hernández, 1977: 14-15; Chamorro, 2002: 62, 63; Hernández, Sanz, 2002: 35-36).
agalles f. pl. ‘valor, manifestació de valentia’. «Pa confiar en vosatros / és menester tindre agalles» (Balader, 1871a: 16). Mot NR al DECat, acc. NR al DIEC; 1a doc. Segurament pres del castellà (DCVB, I, 276).
aganxar 1 tr. ‘detenir, atrapar algú que fuig o s’oculta’. «Puix si t’aganjen, digues la veritat, y voràs que festa et faran» (Leon, 1787c: 8), «Ya el tio Pepe marchà, / ya marchà la sehua tropa, / y Suchet també marchà, / fuchint com uns desertors, / o com lladres que han robat, / y per por que no els aganchen, / el refúgio van buscant» (Rafelo de Picasent, 6). 2 tr. ‘agafar o recaptar diners’. «aganxen tots els dinés» (Martí, 1996: 314), «I tirant a la bolsa mà, / li doní dotze doblons. / I ell la moneda aganxà» (ibid., 270), «Que les pesetes que agancha / de Catarrocha el portasgo» (Tabalet, 124). Mot NR al DIEC, accs. NR (1, 2). 3 tr. ‘atraure, convéncer (algú), amb enganys i interessadament, a fer una determinada acció’. «Ment; és un enemic vostre, que sols trata de aganchar-vos, per a aprofitar-se» (El Mole, 1837: I, 20). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. 4 tr. ‘seduir, conquistar’. «(Si la mehua chica agancha / a este agüelo, fa la sort)» (Ovara, 1877: 8). Mot NR al DIEC, acc. NR. Metàfora. 5 intr. ‘parlar animadament (amb algú)’. «Com l’ha d’encontrar son tio, / si està aganxat en Malena!» (Sainets il·licitans, 264). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. enganxar ‘detenir; aconseguir, atrapar’ (Vinyoles, 1978: 82; Pomares, 1997: 140). Metàfores construïdes sobre accions que recorden una mena de subjecció o unió ferma.
agarrada f. ‘relació sexual’. «Y don Paco s’entusiasma / y es creu bou de veritat. / Me l’anfila per el sentro [a Catalina la Torera], / la tira per dalt del cap, / y allà van a revolcons..., / lo que es diu una agarrà» (Catalina la Torera, 7). Acc. NR. Metàfora que evoca les idees d’‘enganxada’, d’‘unió’, a més de la referència a la rebolcada suggerida pel toreig. Cf. enganxar(-se) ‘copular’ (Pomares, 1997: 140; Verdaguer, 1999: