Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre
«Això de la policia / són només ceremonials / que van per la part de fora, / y és tot ayre en bon romans» (Ros, 1748: 2). Accs. NR (1, 2). Metàfores fonamentades en les característiques físiques de l’aire, lligades a la idea d’immaterialitat, de buidor, d’evanescència. 3 enviar a pendre aires loc. ‘enviar a mal viatge’. «Hast·ara es movilisaben hòmens y dones, ara ya es movilisen convents. El de Malaenes se va a movilisar molt pronte y l’enviaran a pendre aires» (El Mole, 1837: I, 43). 4 parlar a l’aire loc. ‘parlar sense substància’. «Poquet ha dit, poro bo, / qu·ell no parla a l’aire may» (Balader, 1863 [1919]: 10). 5 pendre l’aire (a algú) loc. ‘prendre-li confiança’. «Si és carraca, / als tres dies li pren l’aire, / y tindrà un atra castaña» (Ovara, 1877: 8). 6 pendre un aire loc. ‘prendre una certa estima’. «Com así fea els mandaos y m’habia pres un aire...» (Escalante, I, 432). Locs. NR. Metàfores.
aixalma, posar l’ (a algú) loc. ‘criticar-lo, malparlar-ne’. «Ella: –Saps que mos volen cremar / per les nostres relasions? / (...) Lo sert és que tots ho saben, / y tot lo món s’ha escamat. / Ell: –Encà no mos han pillat, / així és que debaes mallen. / Yo tinc les mehues rahons / per a pendre-u tot en calma, / y si en posen molt l’aixalma, / m’aguantaré... Marmolons!» (Borrull 1890, 3). Loc. NR. Variant de xalma o salma. Metàfora, per referència a la càrrega de la bèstia (cf. DECat, VIII, 61; DCVB, I, 359; IX, 691; X, 900).
aixarop, beure’s l’ loc. ‘copular’. «Aquesta fadrina / pareix del bec groch, / y ans que se la pape / aqueste arriot, / (...) vull / beure’m l’aixarop» (Mulet, 176). Loc. NR. Metàfora. El verb beure, com menjar, s’usa de vegades col·loquialment formant locucions amb referència a l’activitat sexual (cf. Pomares, 1997: 51; Verdaguer, 1999: 207-208). El gaudi del sexe està també evocat per la dolçor de l’aixarop.
aixeta / eixeta 1 f. ‘borratxo, ebri’. «Eixe home és una aixeta» (Escalante, I, 492). Acc. NR. Cf. estar com una aixeta (Escalante, II, 100). Metàfora jocosa per relació amb l’aixeta de les bótes i tonells de vi. 2 eixeta del tonell loc. ‘anus’. «De resultes de esta porga, conten que li agarrà al siudadano real una diarria que se n’anaba de bareta, perquè la por li rompé el pestell y li afluxà la eixeta del tonell» (El Mole, 1840-41: I, 143). Metàfora jocosa i encobridora. Cf. anar com una aixeta ‘tenir diarrea’ (DCVB, I, 370), anar-se’n u com una aixeta (MGad.). 3 soltar-se l’aixeta (a algú) loc. ‘fer de cos, defecar’. «Quant monsiur de la Corneta / el llit es veu circuir, / va pegar un gran suspir / y s’asentà en la silleta. / Se li va soltar la aixeta. / Com un noy plora y suspira, / es desmaya y casi espira» (Chorro el Parrut, 4). Locs. NR. Cf. anar-se’n com un·aixeta (Alberola, 1928: 23), «A penes foc li peguí / a la primera mineta, / lo mateixet que una aixeta, / lo que vach minchar tirí» (Cervantes 1890, 7). Metàfora amb un cert caràcter eufemístic i amb connotacions humorístiques.
ajonetes f. pl. ‘festes, afalacs, que es diuen a les criatures’. «Y a la nit parí. / M’han dit que una chica. (...) / Naixqué en dos dentetes, / y Miquelo li dia ajonetes» (Miquelo y Tomasa, 4), «Ajonetes, toca manetes» (Tonadilla alegre, 1). Mot NR. Derivat de la veu [áxo], amb la qual s’acarona i estimula els nadons perquè comencen a parlar. Deu tenir origen onomatopeic, imitació dels sons inarticulats que produeixen els nadons.
ajuntaculs m. i f. ‘mitjancer de matrimonis’. «També tinc aparellats mols de estos achuntaculs, / de estos que casamens fan» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí de València, 7). Mot NR. A Sinarcas juntaculos ‘casamentero’ (Palomares, 1981: 259). Mot compost de caràcter humorístic i degradant, que juga amb l’aspecte sexual i escatològic, mitjançant una sinècdoque: la part (el cul) representa el conjunt (la persona).
ala / aleta 1 agarrar de l’ala (algú) loc. ‘seduir-lo, conquistar-lo’. «–Ting un nóvio y no m’agrada. / –Pos anvia-lo al bordell. / (apart) –Ya·l tinc agarrat de l’ala» (Salelles, 1864a: 16). 2 fer de l’ala (algú), fer d’ala (algú), fer de l’aleta (a algú), fer l’aleta (a algú) loc. ‘seduir; enamorar, festejar, fer la cort; afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries’. «–Pot vosté estar molt ufana, / qu·és una rosa de abril. / –(Vamos, ya l’ha fet de l’ala)» (Ovara, 1881a: 19), «Gràsies perdiueta meua / (pronte la vach a fer d’ala), / que felisos ham de ser / cuant mos posen la casaca» (Coloqui entre Nicàsio y Chuana, 3), «Yo la aní cucurrechant, / fent-li a voltes de la aleta, / y a voltes tirant-li gra» (Martí, 1997: 262), «Pos li parlaré de l’amo, / de eixe que li fa l’aleta» (Portolés, 1893: 21), «Estaba fent l’aleta / molt sério a Felumeneta» (Roig, 1871: 21). El recull Reig (1999: 328); en l’ALPI fer l’aleta figura a la Pobla de Benifassà, el Pinós i Crevillent (Garcia Perales, 2001: IV, 2186); al Villar de l’Arquebisbe hacer a uno la aleta ‘hacerle la rueda, rondar tras él para conseguir algo’ (Llatas, 1959: I, 98). Usat també absolutament, sense complements: «Eixe és el que fent l’aleta, / m’oferí casar-se en mi. / Y después féu media vuelta, / y si te vi, no me acuerdo» (Ovara, 1879a: 17). 3 fer d’ala (algú) loc. ‘enganyar, trair’. «ma nevoda el vol un poc [el caporal], / però (...) / van a quedar de rompuda, / perquè la so Llengua Blaba / y el cabo de potros negres / pareix que l’an feta d’ala» (Palanca, 1868: 18). 4 fer d’ala (algú), fer-se d’ala (algú) loc. ‘pegar, apallissar, malmetre (algú) a colps’. «M’ha desafiat... / (...) Si no ix vosté, el fas de l’ala» (Escalante, I, 527), «(A eixe andalús [que pretén la seua xicona] me’l fas d’ala / hui mateix). / (...) / So punyales, / del forro del seu llomello / vaig a ferme un ridoblante» (Palanca, 1872a: 14), «Tenint (...) enemics / que, a poder, mos faran d’ala» (Escalante i Feo, 1889a: 51). 5 ferir l’ala (a algú) loc. ‘afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries, fer l’aleta’. «Ella me mira, me popa / y em ve sempre ferint l’ala, / buscant en mi pa l’ivern / un abrigo en la casaca» (Palanca, 1884a: 5v). Locs. NR. Metàfores. Cf. ferir d’ala ‘ferir un ocell a una ala, amb un tret’ (DCVB, I, 393).
alacrà m. ‘membre viril’. «Un llauraor de la Sarga / li dia a la sehua filla: / “Cuant vetjes un alacrà, / futj-li el bulto, per si et pica”, / Mes com ella cas no en fea, / li picà este bitjo un dia, / de tal modo qu·als nou mesos, / se li endeñà la ferida» (Niu, 79). Acc. NR. → picar.
aladroc, peixcar loc. ‘copular (la dona)’. «Esta dona (...) / per capricho o per moïna / al dimoni li fa lloc, / y com si fora fadrina, / torna a peixcar aladroc. / Y de presa..., mich frechit, / abrasint y gotechant, / amagà del seu marit, / la infelís se’l va menchant» (Bellver, 1866: 61). Loc. NR. Metàfora. → peix 3.
alarb 1 m. ‘persona salvatge, brutal; hostil’. «Allí dalt / vaig veure’m, y encara en por, / perquè a l’estar contemplant / al generalot dels moros, / que pareixia un alarp, / y tota aquella canalla, / me se va representar / que ya estava yo cautiu» (Leon, 1789c: 6), «caigué en mans de aquells alarbs» [els soldats francesos enemics] (Paper interesant, 3). 1a doc. En Guerau de Montmajor, alarbí ‘home de caràcter hostil’ (Casanova, 1987: 79). 2 m. ‘persona malintencionada i sense escrúpols’. «És lo cert que ni en Ginebra / es farien tals maldads / com les que assí mantenien / Florido, Pineda y Blai (...). / Pués què direm de Pineda? / Este no és tant de admirar, / perquè és de Orà descendent / y és forçós que siga alarp. / Este (...) / grans partides a huit lliures / de forment a fet portar, / y a tretse y micha el venia