Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre
en aragonés, borina, burina ‘juerga, jolgorio’, ‘jaleo, fiesta, confusión’, ‘escándalo’, ‘juego’, ‘borrachera’; boriniar ‘armar juerga, andar de juerga’, i borinear; burinero, -ra ‘aficionado a ir de burina’ (Pardo Asso, 1938: 61; Endize, 336, 370; Castillo, 2001: 46; Garcés, 2002: 76; Moneva, 2004: 103 i 113). Segons Coromines (DECat, II, 114), s’explica per la forta remor del vent quan es navega de borina. 2 f. ‘enuig, irritació, fúria’. «Dient y fent, se n’anaba. / Yo (...) / radere vach pegar. / Li pasà un poc la borina, / vehent que ya anaba, sagrat!» (Coloqui nou sobre la bola, 2). Acc. NR. Sentit metafòric relacionat amb el precedent. 3 anar de borina loc. ‘anar malament’. «Estes picors a la esquena / és que estic enamorat (...). / Y si tu no vols respondre (...), / sàpies que vach de borina, / y que estic picant a pondre. / Pos no m’ahuixes ni estufes, / Maneleta, tros de sol» (Declarasió amorosa, 2). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Metàfora marinera.
borinot 1 m. ‘persona enfadosa, de poc trellat i poca formalitat’. «Ya veig que eres borinot. / Con que tu te hauràs pensat / que el tal dragó fonc dragó?» (Gori, llaurador de Burjasot, 5), «Y yo li vach dir: “Carafat! / Pués home, en la profesó / digam que res anirà?” / Y em respongué: “Borinot, / no va donsaina y tabal, / la dansa dels pastorets...?”» (Martí, 1997: 354), «Guapo..., borinots,... féu bé! / Desperdisieu la farina» (Balader, 1874: 5), «D’eixos borinots que, cuant vehuen a una chica fadrina (...), acachen el cap com els bous, fan com qui no les miren y se les menchen en lo rabet de l’ull» (Llombart, 1877: 76). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura amb aquest sentit en Llorens (1983: 43), Reig (1999: 119), Casanova (2001) i Segura (1996: 135); a la Plana Baixa ‘persona inútil’ (González i Felip, 1991: 59); a Anna borinot ‘tarambana’ (Martí, Aparicio, 1989: 29), als Serrans ‘persona sencilla y bonachona’ (Llatas, 1959: I, 135), i en altres localitats castellanoaragoneses del País Valencià (Alba, 1986: 113; Penalba, Navarro, 1997: 41). El fonament d’aquesta metàfora deu trobar-se en una característica que hom atribueix culturalment a aquest insecte, i que documentem en alguns textos de l’època: «Ella és com el borinot, / tant va arrere com avant» (Martí, 1997: 353), «y fent com el borinot, / de rosa en rosa volant» (Campos, 1896: 6). És a dir, el fet d’anar de flor en flor, o tant arrere com avant, és assimilable a un comportament humà eixelebrat i inconstant, complementat a més pel seu vol brogidós, pesat i molest. 2 m. ‘persona impertinent, que s’entremet on no el demanen’. «–És dir que vosté s’encaixa / entre els dos / y mou la guerra? (...) / –Home, yo!... / –So borinot! / Si la pasènsia me gasta, / de vosté fas una pasta / y la fique en un cocot» (Escalante, I, 35). Acc. ND al DCVB. Figura en el Diccionari Aguiló (I, 262), en Pomares (1997: 58) i en Verdaguer (1999: 41). Coromines (DECat, II, 115) l’explica a partir del pesat botzineig característic de l’insecte. Vegeu també Capó (1992: 35-36). Cf. «roncant com un borinot» (Martí, 1996: 118), fer el borinot ‘rondinar en veu baixa’ (Raspall, Martí, 1994: 312).
borla f. ‘testicle’. «Y una qu·estaba en la sala / en l’alcalde disputant, / anaba palpan-li en tant / les borles de la vengala» (Bellver, 1866: 47). Acc. NR. Figura en Pomares (1997: 58) i Verdaguer (1999: 182). Metàfora formal.
bòrnia f. ‘calma, sossec, en la manera de parlar o d’obrar’. «L’onclàs, que veu lo joch ya malparat y que·s tornava alborotar el galliner, “Ela! –va dir a tot cridar y en aquella gran bòrnia que tenia– Anem callant (...). Parlem a pams y deixem-os de jufetes”» (Rondalla, 20). Acc. NR al DIEC i ND al DECat. Mot recollit en els diccionaris valencians del segle XIX: bòrnia ‘cachaza o flema’ (Esc.; EscLl.; MGad.). Coromines (DECat, II, 123-127) desconfia de la realitat lingüística del valencià bòrnia ‘lentitud’, tanmateix aquesta està ratificada per la documentació literària popular i pels diccionaris, on consta també l’adjectiu borniós, -osa ‘cachazudo o flemático’.
borrasca 1 f. ‘gresca, gatzara; disbauxa, xala’. «Con todos me las pego. Sempre de borrasca, y luego? A menjar nos han de donar... [en la presó]» (Leon, 1787c: 4), «Per últim [els policies] a trompicons (...) / em ficaren en lo sep (...). / El capot ben desgarrat, / el sombrero (...) / me se perdé en la borrasca» (Chusep el Bo, 5), «Fon per moure una borrasca / en lo café de la Pedra» (Escalante, II, 69), «Què se feren (...) / aquells dies de borrasca, / paelles y berenars, / y els chelindrons als que yo / era tan afisionat?» (ibid., 533). Acc. NR al DECat i ND. Josep d’Orga recorda un «forner del Grau», conegut amb el sobrenom de Borrasca, el qual li esqueia ben bé, ja que estava «ficat en tots leurs [= els] moviments polítichs des de lo any 14, y molt perseguit per lo general Elío» (Tipos d’auca, 238). El fa servir Pasqual Tirado (1974: 16, 85, 143) amb el sentit de ‘xala’, juntament amb l’expressió colla borrasquera per referència als ‘aficionats a anar de borrasca o xala’. Al Pinós borrasca ‘borratxera’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25). A Cullera es coneix el malnom Borrasca (Villafranca, Fresquet, 2000: 216). En els documents no sempre és fàcil de destriar pel context els sentits metafòrics de ‘gresca’ i de ‘disbauxa, xala’. Tant l’un com l’altre provenen del component de vehemència, de violència, d’intensitat, que caracteritza les tempestes. 2 f. ‘tribulació molt forta’. «–Que chungon que vens, Parrut. / Que ara et pega el vent de cara? / –Yo siempre voy viento en popa. / –També has tingut ta borrasca, / y has navegat de bolina» (Chorro el Parrut, 1). Acc. NR al DIEC ni al DECat. En Hernández Casajuana llegim emborrascar ‘enutjar, posar de mal humor’: «El recuerdo de eixa dona m’emborrasca» (1925: 5).
borratxo -a 1 adj. ‘molt gran, enorme’. «La broma (...) fonch tan borraja que, si dich que se n’ixqueren fora to, no trauré llarch y arrimat» (Rondalla, 40), «un chove que té botiga / y fa una venta borracha» (Escalante, II, 686), «Tinc una afisió borracha [a la cacera]» (Ovara, 1881a: 18). Extensió metafòrica, a partir de la significació inicial de l’adjectiu borratxo, -a ‘pertorbat per l’excés de beguda alcohòlica’. La idea d’excés, de superació dels límits ordinaris, s’estén i es generalitza, ja desprovista del component inicial d’ebrietat. Cf. borrachera ‘abundancia’ (Mercadal, 2004: 35) 2 adj. ‘molt bo’. «Tona sap (...) / que sols li duries fam, / y ha dit mol bé: no pergam / este partit tan borracho» (Escalante, I, 139). Accs. NR (1, 2).
borrego -a 1 m. i f. ‘persona senzilla o ignorant’. «–No deu ser la culpa tanta, / cuant m’agarren tentasions d’adorar-te a chenollons, / com si fores una santa. / –Calla, qu·eres un borrego sense fel» (Balader, 1862: 20), «–Però si ella / vindrà. / –Inés? / –Encà és enchorn. / –Vamos, tu eres un borrego» (Escalante, II, 210), «Sempre en l’espasa en la mà / per a defendre les dones / (...), que yo a soles sóc bastant / a defendre estes borregues / dels que les van ultrachant» (El fadrí, 74). 2 m. i f. ‘persona sense voluntat pròpia, mancada de caràcter’. «–Y tu tens a vanaglòria / haber-me desfet els nasos. / (...) –Algo més que bofetaes / mereixen sertes perraes!... / –Si yo no fóra un borrego...» (Escalante, II, 68). Accs. NR al DECat ni al DIEC i ND. No sempre és fàcil de destriar en la documentació aquestes accepcions. També es coneixen en castellà (Autoridades, I, 656; Sanmartín, 1998a: 124; Seco et al., 1999: 710). Metàfores degradants. 3 borrego de bona llana loc. ‘bona persona’. «Mas yo que soy un... digamos / borrego de bona llana, / lo dejo pasar contento, / y así nadie se baraja» (Miquel, 1888: 12). Loc. NR. Metàfora.
borrelló m. ‘velluter’. «No plores, / que no arribarà a la sèquia / la sanc d’un conill de porche. / (...) So borrelló!» (Palanca, 1925: 28). Acc. NR. Metonímia amb connotacions degradants.
borrimàquio → burrimàquio.
borrutx