Figura d'assaig. Joan Fuster
i col·lectivitats d’aquest temps, busquem, primer que res, refermar-nos en la nostra personalitat, destacar-la, fins i tot simular-ne més de la que tenim. La qüestió —qüestió de principi— és enlluernar els altres, imposar-nos-hi: imposar-los, almenys, que acceptin la nostra distinció, que ens la reconeguin. Totes les exhibicions semblen factibles i lícites, en aquest designi. La nuesa, la prestidigitació, la violència, la farsa, el suïcidi, han esdevingut procediments literaris, artístics i filosòfics. Hem glorificat, per sistema, el no conformisme, i el no conformisme, que era una de les difícils i belles virtuts de la nostra cultura, ha perdut així, en sentit de la responsabilitat i en eficàcia, el que guanya en extensió.
I n’és una conseqüència la susceptibilitat gairebé histèrica que hem adquirit envers tot allò que significa cànon o idea generals. La qual cosa ens repugna no en tant que és cànon o idea, sinó perquè és general. La prevenció contra el lloc comú s’ha transformat en el sol lloc comú que deté, encara, alguna vigència. Si no fos per miraments historicoides, els intel·lectuals contemporanis no vacil·larien a escandalitzar-se de la senzillesa i la naturalitat amb què els autors medievals es plagiaven els uns als altres i depredaven, tots, els antics: els erudits parlen, a propòsit d’això, usant el terme benèvol i polit de «manlleus». El plagi, avui, és tingut per un pecat intolerable, i la imitació per un senyal degradant. Noti’s bé, tanmateix, que la nostra estructura moral rebutja una tal actitud literària, no perquè implica el robatori i el pendís cap al trivial, sinó perquè significaria admetre, i després fer passa com a pròpia, alguna cosa genèrica o comparable. L’horror de la repetició —característic de l’esperit, segons observa Valéry— ha acabat per superar el mateix horror del buit… En l’àmbit de la cultura, sobretot, l’afany de singularitzar-se es presenta en tota la seva gravetat, veritablement dramàtica: si en d’altres manifestacions humanes, de mera superfície, pot reduir-se a un espectacle gesticulant, en l’ordre de les creacions espirituals s’hi complica una bona part de la problemàtica de l’art i de la literatura moderna. En realitat, la situació actual no fa més que evidenciar, amb una exageració dels trets permanents, l’esquema del mecanisme creador.
Una de les arrels de la nostra inquietud per singularitzar-nos —i prescindirem, per ara, del mot «originalitat»— la trobaríem en totes i en cada una de les filosofies en ús. Històricament —i en la història va incursa la filosofia, les filosofies—, crec que no fora arriscat de relacionar-la amb la incessant acceleració de «l’individualisme» que es produeix a través dels últims sis-cents anys de pensament i de vida europeus. L’humanisme, recolzat sobre il·lusions clàssiques, va insistir, de primer, en l’Home, amb majúscula. Oposava al teocentrisme medieval un antropocentrisme igualment abstracte. Aquest antropocentrisme, però, desembocà a la llarga en allò que per necessitat havia de ser: la reivindicació de l’home amb minúscula, de cadascú. Quan Maritain, parlant de Luter, al·ludeix a l’«egoisme metafísic» del reformador, ens dona una fórmula bastant exacta per a representar-nos l’essència d’aquell gir especulatiu i vital. Egoisme metafísic: deixant de costat els humanistes pròpiament dits, veiem que a partir del segle XVI la filosofia comença a poblar-se de pronoms personals. En línies generals, la postcartesiana ha estat subjectivista, i després del curt parèntesi del positivisme, la centralitat de l’home ha quedat més afermada encara. Nietzsche, Kierkegaard, Dilthey, Bergson, els fenomenòlegs, els existencialistes, no se’n surten, ans eixamplen i profunditzen el corrent que diríem antropologista de la filosofia.
Això es reflecteix també en totes les altres províncies de l’activitat personal. Perquè, si n’exceptuem algunes pauses exclusivament franceses —el «classicisme», la «reacció parnasiana», el «naturalisme novel·lístic»—,7 l’«individualisme» prospera en l’art i en la literatura, i va concretant-se, a mesura que passa el temps, en la revolta completa contra l’homogeneïtat estilística. Potser té raó Weidlé, en afirmar que el Romanticisme suposà la fi de l’estil: si més no, va denunciar-la d’una manera esclatant, l’evidencià. D’ençà que s’iniciava el Renaixement, la pervivència d’un estil col·lectiu, tal com s’havia mantingut durant l’Edat Mitjana, quedava en precari; els romàntics hagueren de xocar més amb unes inèrcies socials que no pas amb la coherència conscient i amb el vigor d’un estil sòlid. El resultat, després de cent anys, n’és el paroxisme de la singularització estètica. Mai com ara no s’havia pogut dir amb una tan penetrant precisió allò de l’«estil és l’home»: hem pervingut a entendre aquesta frase en el sentit de «a cada home un estil». L’artista, l’escriptor, van desbocats a la recerca d’un estil, però d’un estil exclusiu i irreductible. Prou és de veres —i ja ho veurem— que a cada home ha correspost, sempre, un estil peculiar: tant més peculiar com més forta era la seva personalitat. Això no obstant, l’estil individual no passava de ser un matís dins l’estil col·lectiu, quan aquest tenia substantivitat pròpia; de vegades —així en bona part de l’art gòtic—, un matís imperceptible. Però, en els nostres dies, el que s’intenta és aconseguir aquell matís, no dins, sinó fora de tot allò que ofereixi el menor aspecte d’estil col·lectiu. En realitat, la manca d’un estil total, o la crisi de l’estil total anterior, ha vingut a afavorir l’aparició dels estils de secta, d’escola, plurals i independents, contradictoris.
Però crec que l’«individualisme» —i no solament el que es revela en la filosofia i en l’art— es pot explicar des d’un altre angle de visió. Si d’un cantó obeeix a una voluntat de rebel·lar-se contra les imposicions tradicionals, de l’altre es corrobora en la reacció contra noves imposicions que s’acosten. La tendència sorgida en el Renaixement propugna l’esforç alliberador: es tracta de rompre les antigues coercions, a profit d’una llibertat cada vegada més exigent. I l’home que, a l’hora romàntica, semblava haver-se guanyat l’ansiada desimboltura, es trobà, de seguida, a la vora de caure en la trampa d’un sistema que duia implícita la negativa de la seva victòria. L’industrialisme, en efecte, comportava el predomini d’ideologies i d’institucions socials i econòmiques de caràcter massiu, uniformadores, absorbents, sustentades en criteris o en ambicions impersonals, i el món contemporani s’ha conformat d’acord amb aquests estímuls neutres. El seu producte és l’home-massa, que, almenys a Europa, no és encara l’home col·lectivitzat, l’home engolit per l’estandardització material i intel·lectual. No ho és encara, però se sent en la imminència de ser-ho. Som a mitjans del segle XX, i el poder de l’uniformisme, del més baix dels uniformismes, que és el de les necessitats diàries, ens amenaça pertot amb mil diverses, subtils i terribles pressions. Tot allò que ens és usual, els vestits, la gastronomia, els espectacles, la música i les lectures corrents, les organitzacions, els mobles, les coneixences, tot, és idèntic per a tots, en totes les latituds, en totes les situacions. Una igualtat que no sabem, ni podem, defugir. ¿I com no hauria d’erigir-se, enfront de l’exasperació uniformista, l’exasperació singularitzadora? La uniformitat s’accepta perquè no hi ha més remei; però el seu territori està ben delimitat. És al marge d’aquest, en la petita zona lliure —lliure de moment—, que comença la singularització. Ser «jo», jo per damunt de tot, jo d’allò més jo, rabiosament jo, procurar ser-ho, representa l’única eixida que ens queda, el sol espai no mediatitzat, reducte de confiança i de respir.
Això, aquest estat de coses, produeix una tensió, sovint una escissió, tràgica en molts casos, entre els dos mons que s’hi perfilen: l’íntim, personal, i l’exterior, social. L’artista, el literat, el pensador, registren d’una manera més sensible aquella bipolaritat. No són pocs els suïcidis famosos que se li poden atribuir, ni els hostes de manicomi que en provenen. L’home mitjà, en canvi, no comparteix aquesta urgència d’autoafirmar-se, sinó en moments excepcionals. Des del seu punt de mira, aquells esperits-antenes —l’artista, l’escriptor, el pensador— arriben a tenir un no sé què de delirant i d’incomprensible. Però els moments excepcionals hi són. L’home mitjà viu presa de la necessitat, i per a ell, més que per a ningú, l’uniformisme de l’estàndard té uns avantatges adormidors. Quan el sobta la intuïció del seu desarrelament humà, no pot evitar un calfred d’espant. I si aleshores opta per retraure’s,