Neix un teixidor de somnis. Ngugi wa Thiong'o
Aconseguir que l’obra es veiés en un escenari nacional era el premi més cobejat. No anava acompanyat d’una recompensa material, cosa que recordava el drama a l’antiga acròpolis grega,1 en què el reconeixement d’una obra de ficció era superior a qualsevol guany material.
L’any anterior, el 1961, The Rebels, la meva primera obra en un acte, que també va participar-hi en nom del Northcote Hall, havia quedat segona, després de la guanyadora, Brave New Cosmos, de Nazareth, que hi participava en nom del Mitchell Hall i que posteriorment va veure la seva obra representada a l’escenari de Kampala. Nazareth, a l’època de Cosmos, ja era tota una personalitat a Makerere; una figura present en l’àmbit de la música, dels esports, del teatre, de la política estudiantil i de la literatura.2 El guardó se l’havia endut una icona del Hill, però jo no m’havia rendit. I aquell any 1962 havia guanyat la meva obra The Wound in the Heart. El meu conte «The Village Priest» (El capellà del poble) va quedar primer en la categoria de relats breus i, gràcies a totes dues obres, el Northcote Hall havia guanyat en totes les categories de la competició. Hugh Dinwiddy, responsable de la residència, es va alegrar molt dels resultats generals, «perquè la qualitat del treball fet amb la pretensió de guanyar era molt bo»3 i també perquè «molts dels residents del Northcote Hall havien dedicat els seus esforços a aquest objectiu». Jo tenia els astres alineats a favor meu. «Ara cap al Teatre Nacional», vaig pensar.
Vaig pressentir que alguna cosa no rutllava quan el temps va anar passant i l’enrenou al voltant de la representació al Teatre Nacional es va anar apagant. Els professors que pensava que devien saber-ne alguna cosa es mostraven esquius, però finalment vaig acorralar David John Cook.
Cook era un dels dos membres de la facultat més actius que donaven suport a les iniciatives artístiques dels estudiants. Llicenciat al Birkbeck College de la Universitat de Londres, Cook havia deixat la Universitat de Southampton per venir a Makerere com a professor convidat durant una breu estada el 1961, i després, el 1962, va tornar amb plaça. Amb tot l’ímpetu de la joventut, va donar suport al creixent talent local, als que van venir després d’aquella primera generació composta per David Rubadiri, Erisa Kironde i Rebecca Njau, que havien tingut per mentora Margaret MacPherson, l’ànima que s’amaga darrere el sorgiment de la primera generació d’estudiants escriptors del Hill, i digna membre fundadora del Departament d’Anglès el 1948.4
El departament era la joia de la corona d’un college que va començar el 1922 com a institut tècnic i que, el 1949, va passar a ser una institució afiliada a la Universitat de Londres que oferia titulacions universitàries. MacPherson en va fer una crònica al llibre They Built for the Future,5 títol derivat del lema de Makerere. El college estava al servei de tot l’Imperi britànic a l’Àfrica oriental i central i rebia, sobretot, estudiants d’Uganda, Kenya, Tanganyika, Zanzíbar, Malawi (aleshores Nyasalàndia), Zàmbia i Zimbàbue (aleshores el nord i el sud de Rhodèsia). El Departament d’Anglès era la seu del llenguatge del poder a la colònia.
Vaig anar a trobar Cook al despatx que tenia al departament. M’havia donat suport i va ser un dels primers a felicitar-me per haver guanyat. Era amic de John Butler, que era poeta i director de Lubiri Secondary, important institut d’ensenyament secundari de Kampala, a més de ser una presència habitual en el festival de Teatre d’Uganda i en el festival de Teatre Estudiantil, i el qui havia presidit el jurat de la competició en què havia guanyat la meva obra. Cook em va convidar a seure, però no semblava entusiasmat de veure’m. Vaig anar de seguida al gra: Sabia per què no permetien que es representés l’obra al Teatre Nacional?
Sense mirar-me a la cara, va dir alguna cosa del British Council, de les relacions racials i totes aquestes coses. I després, les paraules: «Creuen que un oficial britànic és incapaç de fer una cosa així.» De cop i volta se li va girar molta feina i es va posar a remenar papers de sobre la taula. «No tenen res en contra de la teva obra com a tal», va mussitar, «però pensen que un oficial britànic seria incapaç de fer una cosa així!», va repetir.
L’obra se situa a Kenya durant la lluita armada per l’alliberació contra l’estat colonial britànic. Mau-Mau era el nom que els britànics havien posat al moviment d’alliberació, que en realitat es deia Exèrcit de la Terra i la Llibertat (LFA) i que va començar la lluita contra l’estat colonial el 1952. Els britànics van enviar molts dels membres de l’LFA i dels seus partidaris civils a camps de concentració, que aleshores rebien el nom enganyós de camps de detenció. El protagonista de The Wound in the Heart és un soldat de l’LFA que torna a casa en sortir d’un camp de concentració i descobreix que un oficial de districte blanc ha violat la seva dona. La violació no es representa sobre l’escenari; només s’esmenta, s’explica més que no es mostra. El fil argumental no és la violació sinó la negativa inicial de l’home a acceptar el canvi.
John Butler, jutge de la competició, va dir de l’obra que estava molt ben escrita i construïda i en va elogiar la producció i els actors, que estaven a l’altura de la qualitat de l’obra.6 I com que Butler era membre de la comissió del festival de teatre, devia defensar la inclusió de l’obra. Que potser la seva decisió va ser anul·lada o va tenir menys vots només perquè era inconcebible que un oficial britànic hagués pogut forçar una dona africana? L’art de la política per part d’algú a qui no li agradava la idea política de l’obra s’havia imposat per damunt de l’art del drama.
Cook només era el missatger que portava la mala notícia, no n’era el perpetrador, però mentre m’estava dret al Queen’s Court, les seves paraules em continuaven ressonant dins del cap com un disc ratllat: «Un oficial britànic és incapaç…». Finalment, me’n vaig anar i vaig girar cap a l’esquerra, en direcció al Main Building (l’edifici principal), sospesant si havia d’anar a la biblioteca o tornar a la residència. Al Main Building, una rèplica del University College de Londres, hi havia els despatxos del degà, del secretari general i dels altres càrrecs subalterns. Era el centre polivalent de la vida administrativa i política de Makerere; s’hi celebraven les assemblees més importants; els caps de setmana el terra es convertia en una pista de ball, una exhibició de moviment i vestits formals, organitzada per la popular MABADA, l’Associació de Balls de Saló de Makerere. Situat al punt més alt del Hill, el Main Building era un centre de trobada per als estudiants, el professorat i els visitants provinents de qualsevol punt del campus.
Em vaig topar amb Ganesh Bagchi i Sudharshana, la seva dona, que impartien classes a l’escola secundària del Govern indi Old Kampala, inaugurada el 1954. Eren un matrimoni inseparable. Feien moltes actuacions junts, algunes de les quals eren esquetxos creats pel mateix Bagchi. El matrimoni indi i Erisa Kironde, una ugandesa negra, eren les figures més prominents en un escenari cultural dominat, d’altra banda, per la comunitat de blancs expatriats.
Com que eren gent de teatre, em semblava que Bagchi i Sudharshana entendrien perfectament les meves tribulacions. Havien viscut prou temps a la Uganda colonial, i em preguntava si, com a escriptors indis entre els intel·lectuals d’una Kampala dividida per races, havien viscut experiències semblants de rebuig d’una obra pel seu contingut.
Mentre m’escoltaven, feien que no amb el cap, en un gest de comprensió i impotència.
Vaig tornar a la meva habitació, la número 75 del segon pis, i em vaig estirar al llit, mentre una cacofonia de sons al voltant de la tonada «un oficial britànic… per això… res més» em ressonava al cap tota l’estona i desembocava en la mateixa pregunta: un oficial britànic és incapaç de fer una cosa així, de debò?
Sembla absurd, això? De vegades fem preguntes no per trobar respostes que no tenim, sinó per trobar respostes que ja tenim.
Una terra ferida
I
Dins meu competeixen imatges de les nombroses atrocitats comeses pel règim dels colons blancs a Kenya. No em refereixo tant a les matances gratuïtes, als empresonaments en massa i als trasllats massius i violents de població; aquestes atrocitats eren massa grosses per poder-les assimilar del tot en aquells moments. Són els casos singulars, aparentment fortuïts i rars,