Neix un teixidor de somnis. Ngugi wa Thiong'o

      Vermell i negre

      I

      Som als últims dies de juny de 1959, i és com un somni. Agafo el tren a Limuru, a la mateixa estació que quatre anys abans em va veure vessar llàgrimes de desesperació quan les autoritats no em volien deixar pujar al tren que anava a l’Alliance High School perquè no tenia el permís per viatjar a una altra regió, segons les lleis marcials que regulaven els desplaçaments dins d’Àfrica en aquells temps. Un funcionari de rang menor comprensiu em va fer pujar-hi d’amagat. Ara, quatre anys després, agafo un altre tren que no es dirigeix a una altra regió del país sinó al territori veí. I com en el passat, la mare continua sent l’àncora que em sosté. D’ençà del primer dia que em va empènyer a anar a escola, fa dotze anys, sempre ha volgut que m’aventuri, que descobreixi què hi ha allà fora.

      Deixo la Kenya colonial del terror i la incertesa, però també el país dels meus somnis i desitjos personals. Entre el munt de persones que m’han vingut a acomiadar hi ha Minneh Nyambura, que, amb els seus ulls somrients, fa que el cor em bategui tan fort que em penso que els del voltant me’l senten. Fa més o menys una setmana, les nostres ànimes van fer un pacte secret.

      II

      El primer de juliol em vaig despertar de l’espai liminar que hi ha entre els somnis privats i els malsons públics, i em vaig endinsar en el d’un tren en moviment17 que udolava FUGIR, PER FI, FUGIR, si més no, dins del meu cap. Els viatges en tren que havia fet fins aleshores havien estat entre casa meva, Limuru, i l’escola de secundària de Kikuyu, i viatjava en tercera. Ara anava en segona i sortia del món conegut per entrar en l’inconegut, però el món inconegut em semblava més acollidor que el conegut. A més a més, tenia la companyia d’altres que també havien estudiat a l’Alliance High.

      Alguns, com jo, coneixien la universitat només com un somni, però d’altres, que havien passat de l’Alliance a Makerere abans que nosaltres, ja coneixien l’experiència de viure en aquell lloc, i semblaven ansiosos per desplegar els seus aires universitaris davant dels novells. L’alcohol era el ritu de pas que duia de la inexperiència del centre de secundària a la maduresa de la universitat. La transformació era notable, en certa manera. Aquells a qui havia tingut per alumnes exemplars i pietosos de l’Alliance ara obrien ampolles de cervesa amb la despreocupació dels bevedors experts.

      Hi havia un element teatral en tot allò, una mena de primera salva en l’esforç per encaixar. Perquè aviat es va fer evident que no en tenien prou, de mostrar que en un any de ser a la universitat havien deixat enrere la vida a l’institut; semblaven més aviat frisosos per aprofitar l’ocasió que els oferia el fet de ser en un tren de passatgers de segona per iniciar els nous en l’art de viure.

      Es van passar la cervesa els uns als altres, i uns quants dels meus companys novells van buidar, ansiosos, els gots. Jo no n’havia begut mai, de cervesa. L’única beguda alcohòlica que havia tastat era mũratina casolà, una mena de vi fet de mel i llevat. Vaig declinar la invitació. Només tasta-la, em va dir un d’ells. L’Njĩhia anava un curs més endavant que jo a l’Alliance, però ara es portava com si hagués vist la llum i com si, després d’haver estudiat només un any a la universitat, tingués per missió rescatar-me de la cova de Plató. Com més em negava a veure la llum de l’alcohol, més hi insistia ell, alternant lloances a la cervesa, cosa que li deixava un bigoti d’escuma blanca sobre el llavi superior, amb burles pel meu posat d’innocent i amb acusacions de voler semblar més bo que ells: Ja no ets a l’institut ni ets un nen protegit pel director Carey Francis. A pesar de tot, em vaig negar rotundament a tocar el got.

      Dolgut pel meu refús constant, de sobte l’Njĩhia es va aixecar del seient i va intentar obligar-me a beure. Em va caure cervesa a sobre i em va tacar la roba. Aleshores vam arribar a les mans. Els altres ens van separar. No va ser la manera més agradable de viure l’experiència de viatjar en segona com a futur estudiant universitari, però em vaig alegrar d’haver-me mantingut ferm. La mare m’havia educat perquè resistís la pressió de qualsevol company que em volgués obligar a fer res que jo no volgués fer. Aquesta faceta meva temps després m’ajudaria a defensar allò que a mi em semblava just, malgrat la pressió perquè sucumbís al que era popular i corrent. Quan al cap d’un temps vaig començar a beure a la universitat, ho vaig fer per satisfer necessitats socials, no per demostrar res als meus companys.

      Alliberat de l’obligació de participar de l’alegria propiciada per l’alcohol, em vaig asseure vora la finestra i vaig contemplar el paisatge. La finestra emmarcava la vista d’una presència que s’esvaïa contínuament. Era una sèrie de quadres de paisatges d’una infinita varietat de colors, mides i formes, des de turons, valls, roques, boscos petits i grans fins a extensos ranxos de colons blancs, camps de blat i plantacions de cafè.

      I de sobte em va venir una idea al cap. Aquell mateix ferrocarril havia obert aquesta terra rica i variada a la colonització dels blancs. Les estacions i les poblacions per les quals vam passar, des de Limuru, Nakuru i Eldoret fins a les que eren a prop de la frontera entre Kenya i Uganda, havien sorgit amb la línia ferroviària construïda entre 1899 i 1903. Hi havia hagut vessament de sang entre els que defensaven el ferrocarril i els que s’hi oposaven. La resistència dels nandis, liderats per Koitalel, a la construcció de la línia ferroviària i la repressió d’aquesta resistència per part de l’exèrcit colonial eren un presagi de la lluita armada dirigida per l’LFA d’aquells anys, en la qual participaven el meu germà Good Wallace i l’oncle Gĩcini Ngũgĩ. Els turons ondulats i els enormes camps de blat i cafetars que generava la línia ferroviària eren un indici de la presència dels blancs, però també eren una mostra molt eloqüent del que havien perdut els africans. Jo em beneficiava d’una història que havia arribat a negar la meva història.

      A Tororo vam passar de la Kenya sotmesa al terror a una mena de terra promesa situada a l’altre costat d’aquella ciutat fronterera.

      III

      Fins i tot el territori que vam veure després de travessar la frontera i d’entrar a Uganda semblava envoltat d’una aurèola. Les plantacions de te tan ben cuidades i endreçades de Limuru i Kericho, a Kenya, eren substituïdes per les plantes de cafè i bananers d’Uganda que, segons que semblava, creixien silvestres però formant boscos espessos. La vasta verdor que s’estenia davant nostre, propietat d’africans, era corprenedora per l’espectacle esplèndid d’abundor tropical i indòmita que oferia.

      Aquest devia ser l’escenari que va veure l’escriptor Winston Churchill quan, el 1908, durant el seu primer viatge a Àfrica, finalment va deixar enrere la Kenya dels iracunds colons britànics i va entrar al regne africà protegit pels britànics: «Uganda és d’un extrem a l’altre “un bell jardí” on “els aliments bàsics” de la població creixen pràcticament sense haver-los de treballar […]. No sembla això un paradís terrenal?».18 I resumia, «Uganda és la perla (d’Àfrica)».19

      L’única interrupció al panorama de verdor assilvestrada la van oferir les plantacions de sucre de la companyia índia Madhvani de Jinja, però fins i tot aquestes plantacions, vistes a través de les finestres dels vagons de segona, passaven com brins d’herba que dansaven al vent. També va ser la primera vegada que veia una plantació que era propietat d’indis i gestionada per indis. A Kenya, per llei, els indis no podien tenir terres, tot i que havien ajudat a construir el ferrocarril des de Mombasa fins a Kampala. Però a Uganda això era diferent, com ho demostraven els Madhvani. Un cop s’havien passat les plantacions de sucre, es tornava a entrar, tot de sobte, a la rica exuberància tropical, una continuació del bell paradís de Churchill.

      Aquest viatger britànic havia esborrat la presència humana del paisatge ugandès. Però quan cinquanta anys més tard vaig emergir de nou del paradís i em vaig endinsar en la ciutat, a l’estació ferroviària de Kibuli, vaig trobar-me enmig d’una bullícia humana de persones negres que venien matokes (plàtan xafat), patates, cacauets, que eren, clarament, els fruits que collien amb