Neix un teixidor de somnis. Ngugi wa Thiong'o
els membres del professorat compartien la visió romàntica d’aquesta cerca. El primer any vaig anar a classes d’Història, Llengua Anglesa, Economia i Estudis Religiosos, que era una assignatura optativa. Vaig tenir una relació amorosa intermitent amb la Bíblia, un llibre en el qual les noces del cel i l’infern de Blake es consumaven amb terror i promesa. Jo tenia l’esperança que el curs seria un estudi de les religions en general, incloses les africanes i les orientals.
El cristianisme, dividit en catòlics i protestants, era la religió predominant al Hill. Hi havia uns quants musulmans, però havien de demanar que els deixessin espai per al seu culte. Hi havia dues capelles i dos capellans: el reverend Denis Payne, per a la capella de Sant Francesc, i el pare Paul Foster per a la de Sant Agustí. Payne era anglicà però oficiava per a tots els protestants; Foster era benedictí però oficiava per a tots els catòlics. Aquests dos homes tenien personalitats molt diferents: Payne era tímid, astut i combatiu, però semblava humil; Foster era llest, afable i exuberant, però semblava comprensiu.
Va resultar que els Estudis Religiosos es limitaven al cristianisme. Les classes magistrals es repartien entre catòlics benedictins i sacerdots anglicans. El primer a deixar aflorar la seva intolerància intel·lectual va ser l’«humil» Payne durant un discurs sobre la Reforma. Va esmentar les noranta-cinc tesis que Martí Luter va clavar a la porta d’una església en què criticava els abusos de les indulgències i altres mals, i, naturalment, també va parlar de la Contrareforma i del Concili de Trento de 1545.
Jo, per bateig, era protestant de l’Església escocesa, però durant una discussió que es va produir després d’una classe de Payne sobre la Reforma, vaig dir que tots els indicis feien pensar que els catòlics romans tenien raó. Com podia un polític, un rei o una reina en el cas de l’Església anglicana arribar a ser cap d’una institució religiosa? Per descomptat, hi havia hagut èpoques en què els papes eren els caps de regnes, exèrcits i harems. Això, per a mi almenys, era un cas clar en què es barrejava la política i la religió, la mateixa actitud de la qual es queixaven iradament els artífexs de la Reforma protestant. Jo no prenia partit, però érem a la universitat i ens havíem compromès a buscar la veritat, oi? I allò era un debat acadèmic, oi? El reverend Payne no ho veia de la mateixa manera. Va posar fi a la discussió i va deixar anar un sermó sobre la manera de fer-se catòlic, si es volia; juntament amb el seu homòleg benedictí havia elaborat un sistema per fer-ho. Jo, però, no li havia dit que volgués canviar de confessió.
La seva actitud em recordava la reacció similar que va tenir un dels meus professors a l’Alliance, que va adoptar una actitud hostil quan, responent a una afirmació seva segons la qual Jesús parlava en un anglès molt senzill, jo vaig comentar que Jesús parlava arameu. El senyor Smith de l’Alliance High School no m’agradava, però no podia deixar la seva classe. A l’institut, totes les assignatures eren obligatòries i el seu contingut estava fixat. Però que potser a la universitat estava obligat a aguantar-ho, allò, tenint en compte que era una assignatura optativa? No vaig tornar mai més a la classe de Payne. Aquell va ser el meu primer exercici de llibertat acadèmica i religiosa, i em va omplir de satisfacció.
Tres anys més tard, va ser Foster, aquell professor tan exuberant i afable, qui va sortir de les pàgines de Plató i va fer voleiar la seva veritable bandera racial. La seva visió estreta de l’univers no se cenyia només a l’aula. Aparentment, Foster no deixava mai que això es traslluís a les seves classes sobre el pensament grec, però el 1962, ho va deixar ben clar en un llibre que va titular White to Move, publicat al Regne Unit, i que va ser rebut amb entusiasme moderat per la crítica. Com si hagués llegit Carothers i Cartwright i n’hagués assimilat l’extraordinària capacitat de llegir la ment dels negres, Foster explicava anècdotes divertides dels seus alumnes africans que no donaven mai una resposta directa a una pregunta directa. Si els preguntaven alguna cosa d’aquell ocell enfilat en aquell arbre, els alumnes parlaven d’un arbre dalt d’un turó que hi havia a prop de casa seva. Era la seva manera de dir que la lògica i la racionalitat eren alienes a la ment africana. Els seus alumnes, que l’havien admirat com un pensador i escriptor lliure, liberal i tolerant a qui li agradaven Àfrica i els africans, van quedar molt dolguts i es van enfurismar quan es van adonar, per mitjà d’aquelles pàgines, del concepte que Foster tenia d’ells. Ells l’havien acceptat com el seu semblant; ell els havia vist com negres objectes de la seva mirada antropològica colonial.
En contrast amb Payne, astut i tímid però combatiu, que evitava les preguntes difícils, i també en contrast amb Foster, exuberant i afable, que enganyava tant els amics com els enemics, hi havia el reverend Fred Welbourne, que es mostrava afable i sensible en les relacions amb els estudiants i els altres professors. Welbourne, responsable del Mitchell Hall que va arribar a Makerere el 1948 per fer classes de física i guarir les ànimes dels protestants com a primer capellà de Sant Francesc, semblava que hagués sortit de les pàgines de Graham Greene. Fins i tot el seu gust en el vestir, un kanzu blanc típic dels baganda per sotana i unes sandàlies per calçat, desafiava els punts de vista colonials ortodoxos del clergat. Era obert a totes les opinions sobre qualsevol tema, fins i tot en les qüestions religioses, i centrava les energies a estudiar les religions i creences africanes, cosa que, com he dit, ofenia el clergat convencional. Com podia dir que el culte al dimoni era una religió, i encara menys, dedicar temps a estudiar-lo? Però ell essencialment creia en el cristianisme. Quan el van destinar a Makerere, la Societat Missionera de Londres el va cridar per dir-li que la seva missió era convertir tot el país al cristianisme. No vaig tenir l’oportunitat d’anar a les classes de Welbourne, però, com tothom, n’havia sentit parlar. Era un missioner que tenia una missió liberal.
La intolerància intel·lectual i l’estretor de mires no eren exclusives de les capelles i dels capellans, com vaig poder comprovar aviat a la classe d’Economia. Aquesta assignatura es dividia en dues parts: teoria i història. El doctor Cyril Ehrlich, que ens ensenyava història econòmica, era baix i tenia una calvície brillant en forma de ferradura. Dedicava els vint primers minuts de cada classe a dir-nos que érem molt pobres intel·lectualment i a prevenir-nos contra l’arrogància. «Us penseu que sou molt intel·ligents perquè heu vingut a Makerere? Us penseu que ho sabeu tot perquè heu posat els peus en una universitat? No sabeu res!» I a continuació es posava a parlar de les universitats estrangeres, dels alts nivells, de les expectatives. Jo no havia hagut de suportar mai en cap centre d’ensenyament res de pitjor que aquella denigració constant dels estudiants. A la classe d’Ehrlich em sentia atrapat. No podia deixar una assignatura obligatòria sense incórrer en el fatal suspens. Al final del segon curs es feien els exàmens preliminars, com en deien, i un suspens en alguna de les àrees seria la fi de la meva trajectòria educativa. Vaig aguantar com un soldat, però en aquella classe no es respirava l’ambient de societat oberta que m’esperava després d’haver fet els vots de llibertat acadèmica per a la cerca de la veritat. Va ser a la seva classe on vaig començar a tenir una idea vaga de publicar un llibre mentre estudiava. M’hauria agradat molt demostrar-li que érem capaços d’arribar a ser qui volíem ser.
No vaig tenir mai de professor l’afable Foster, l’expert en la mentalitat dels negres i, per tant, per a mi, Payne i Ehrlich van continuar sent les excepcions, no pas la norma. A la classe de Llengua Anglesa i a la d’Història hi vaig trobar, si més no, uns professors que toleraven punts de vista oposats, però que, així i tot, deixaven clar que aprendre era una disciplina i no pas una sèrie d’opinions. Hi havia unes coses que es deien fets, proves, citacions, lògica, comparació i, per descomptat, organització del material per crear un raonament coherent.
A l’altre extrem hi havia Emil Rado, d’Economia, que durant els últims anys que vaig ser a la universitat va formar un club mig clandestí de tretze membres, entre professors i estudiants. Era un club per a aquells que, suposadament, tenien talents únics. Però el nombre de membres havia de ser tretze. Per què, tretze?, em preguntava. Es creia que el tretze era el número de la mala sort, si més no, per als anglesos. Fa poc vaig parlar amb el meu fill Mukoma d’aquest número i de la perplexitat que em causava, i ell em va dir que la creença probablement venia de Jesús i els dotze deixebles! Rado era Jesús per als nostres dotze deixebles? No ben bé, probablement, perquè, quan deixaves Makerere, a l’acte deixaves de ser-ne membre, fins i tot el fundador. Els altres membres aleshores