Paper cremat. Salvador Macip
que el ronyós pijama que porta (un pijama que fa pudor per la manca de la més mínima atenció higiènica) li cau de mala manera sobre els ossos, oferint una aparença descoratjadora.
El vell dorm tot sol, arraulit en posició fetal a la banda dreta del llit. Al seu costat hi descansa una antiga fotografia on se’l veu radiant al costat de la seva dona, la Rosario, tota una bellesa de l’època, el dia del seu casament. En Vincent la recorda contínuament: és incapaç d’assimilar la seva absència. Ella, la dona amb qui va compartir mitja vida, la seva companya, ja no és amb ell. Encara pitjor: ja no existeix.
De sobte, un udol inhumà que fa vibrar les parets i que caigui pols de guix des de les motllures del sostre, l’arrenca de soca-rel del somni inquiet on intenta, sense gaire èxit, amagar la realitat de la seva desgràcia. Amb els ulls oberts com taronges, s’incorpora amb l’ai al cor i observa impotent al seu voltant una situació que el segueix aclaparant, malgrat haver-se convertit en una cosa relativament habitual.
En el moment en que el crit s’apaga, quan tot torna a quedar sumit en una fràgil calma, algú truca al timbre de la porta de forma insistent. En Vincent, amb l’ensurt encara al cos, surt de l’habitació amb pas inestable, arrossegant els peus. Però tan bon punt creua el llindar de la seva cambra, s’atura un instant, dubta i recula per recollir la fotografia de la Rosario, que ha quedat sobre el llit.
El so del timbre es repeteix una vegada i una altra de forma obsessiva. L’home, prement la fotografia contra el seu pit, accelera el ritme i recorre amb urgència el fosc passadís que separa l’habitació del vestíbul. En arribar, observa per l’espiell i obre amb resignació a la persona que l’espera a l’altra banda.
2
En Vincent i l’Edgar, el seu veí de replà a l’últim pis de l’edifici, el tercer concretament, es troben de cara i se saluden amb una encaixada de mans poc entusiasta, ja que només es veuen quan les circumstàncies ho demanen, com és en aquest moment.
En segon pla, darrere l’Edgar, al costat de la porta oberta del seu habitatge, hi ha la seva dona, la Mildred, que contempla l’escena amb la discreció que la caracteritza.
Tots dos formen una parella d’ancians entendridora. Per descomptat es cuiden molt més que el pobre Vincent, que fa el que pot per aguantar la realitat que li ha tocat viure. Es nota que la companyia mútua els fa profit. Els últims anys han estat funests, però l’amor que es professen els ajuda a suportar una fatalitat que no haguessin pogut afrontar en soledat.
Després de la breu salutació, els dos homes avancen fins la barana i miren cap avall pel buit de l’escala.
—Ja saps el que toca... —etziba amb sequedat l’Edgar.
Com a única resposta, en Vincent assenteix amb el cap.
La Mildred s’acosta i li entrega al seu marit un quinqué de metall desgastat i una capsa de mistos que ha tret d’un dels calaixos de la còmoda que tenen al rebedor. L’Edgar encén un dels llumins i, amb molt de compte, inflama la metxa de la làmpada que il·luminarà amb llum tènue i tremolosa el desafiament que han d’afrontar.
Tots tres, sense demora, inicien el camí.
3
El grup baixa en silenci per l’escala irregular. Ho han fet molts cops i saben que és millor estar respectuosament callats que deixar anar paraules d’ànim estúpides que no van enlloc.
L’Edgar va a l’avantguarda tot il·luminant el recorregut. La Mildred, inquieta, s’agafa al seu braç amb força. Darrere seu, en Vincent, una mica més lent per la seva dèbil constitució, fa un esforç per seguir el seu ritme.
En arribar al replà del segon pis, els vells s’aturen un instant per descansar i agafar aire. Allà mateix observen amb tristesa com les portes i les parets estan recobertes de creus dibuixades amb pintura blanca: una per cadascun dels inquilins que s’han sacrificat pel bé de la resta de la comunitat.
En Vincent s’atansa a una d’elles i recorre lentament el traç amb el dit índex. S’ajup i, amb veu quasi inaudible, recita una oració descreguda pels morts. Deu, si ha existit en algun moment, els ha abandonat.
El seu veí, mentre l’ajuda a posar-se dret una altra vegada, li xiuxiueja que cal continuar.
4
El tram d’escales que baixa des del segon pis fins al primer està en unes condicions lamentables, ple de taques d’humitat, amb clapes de pintura esvorancades i la fusta podrida. Els tres ancians han d’anar amb molt de compte, vigilant en tot moment on posen els peus, perquè un mal pas sobre la precària estructura que sosté els esglaons de fusta que grinyola podria ser fatal.
És llavors quan un nou i encara més ensordidor rugit, que fa que les parets s’esquerdin i el terra es mogui, els treu amb violència de la seva abstracció.
La Mildred, que segueix en segona posició, ensopega amb un esglaó i perd l’equilibri, però en Vincent, que és just al seu darrere, aconsegueix agafar-la abans no caigui. Per desgràcia, se li escapa de les mans la fotografia que ha custodiat amb tanta devoció i el vidre del marc s’esmicola contra terra.
La tremolor acaba, oferint una treva momentània.
La Mildred, agraïda, recull la foto i, després de treure amb cura els trossos esmolats que hi ha a sobre, li torna al Vincent, que respon aquest gest delicat amb un petit i trist somriure.
Tots tres passen pel replà del primer pis sense aturar-se, mirant de reüll les parets gastades i oblidades que són un recordatori d’allò que els espera. Estan inquiets, han d’afanyar-se. Els estranys i insistents sorolls que emet la deteriorada estructura de l’edifici no anuncien res de bo.
Totes les portes estan marcades per desenes de creus, un fet que encara els transmet més angoixa.
5
Tan bon punt aconsegueixen arribar a la planta baixa, l’Edgar els indica que l’acompanyin fins a un espai que hi ha sota l’escala. Allà els espera una petita porta. De la butxaca del seu esvinçat pantaló, extreu una clau vella i la introdueix al pany.
Un túnel llarg s’endinsa en la foscor. Tots tres tremolen amb una barreja de fred i terror; el baf se’ls escapa per la boca. Mentrestant, una cacofonia de sons orgànics, provinents tant del ruïnós edifici com de la presència infame que habita en ell, els glaça la sang.
L’Edgar, a punt de plorar, però fent un esforç perquè les llàgrimes no surtin dels seus ulls, agafa tres mistos de la capsa i els trenca en diferents mides: es prepara per realitzar el sorteig. Deixant que només es vegi la punta dels llumins, els ofereix primer al seu veí.
En Vincent creua una subtil mirada amb la Mildred qui, amb un moviment de cap, el convida a escollir. No obstant, el vell, encarant l’Edgar i demostrant un gran aplom, li aparta la mà perquè entengui que no cal seguir amb el ritual que acostumen a fer.
L’ancià somriu a la Mildred i li dona la seva preuada fotografia. Ella, emocionada, li fa un petó al front i el deixa marxar.
El matrimoni observa com el seu amic s’allunya pel túnel fins a desaparèixer en la profunda i traïdorenca foscor. En l’últim moment, els seus crits de dolor es barregen amb els udols de la ignominiosa bèstia que s’alimenta del seu cos.
EPÍLEG
L’Edgar, ajupit davant l’entrada del pis del Vincent, es queixa del dolor que li pinça la zona lumbar. Amb cara de circumstàncies, amb una brotxa desgastada i pintura blanca, s’escarrassa en pintar una marca en forma de creu sobre la superfície de la porta, en commemoració del seu últim veí. Amb un moviment ràpid, s’eixuga amb la mà les llàgrimes que s’acumulen als seus ulls. No vol que la Mildred el vegi plorar.
Quan acaba la feina, recull els estris i s’aixeca de terra, amb certa dificultat, per dirigir-se amb pas cansat cap a casa seva travessant el replà. Un cop a dins de l’únic refugi que els queda al món, tanca la porta.
Entra a poc a poc al saló. Durant