Paper cremat. Salvador Macip
però en essència l’aspecte seguia intocat), sinó perquè era jo que creixia. Creixia, també, el silenci entre els pares. Algun cop el pare dormia al sofà. Jo matinava perquè la universitat era lluny i em calia agafar un tren força d’hora: això em donava l’oportunitat de cuidar-me que el pare quedés cobert amb una manta extra. Un altre tren em retornava a la tarda. Llavors em dedicava a contribuir a l’ordre familiar i estudiava. No hi havia temps per a gaire més. Ni tan sols vaig tenir prou temps per lamentar que la mare cometés un error gravíssim. M’ho vaig trobar tot sentenciat en arribar a casa. Al pare no li va caldre entrar en detalls ni explicacions sobreres. Deduïa els passos de la tragèdia tota sola. Ara el filiformià que contenia la meva germana estava enllaçat al desguàs de la pica per via d’un fil nou, més brillant, perlat d’una gelatina recent. De l’aixeta en serpentejava un segon fil, també regenerat, l’extrem del qual s’inflamava per engolir el cos obès de la mare. A diferència de la meva germana, la seva expressió no era de sorpresa. Encara sostenia les tisores. Les tisores amb què havia comès la imprudència. Sabia el que es feia? Sabia en quina situació ens deixava als vius? El pare ja no va dormir més al sofà. I jo vaig deslliurar-me de la sensació que era el vèrtex d’un triangle impossible d’equilibrar. Ara em tenia a mi mateixa i tenia al pare. El vincle era fort, horitzontal. Jo feia poca vida social, la poca que la feina m’imposés, i un cop que vaig convidar una persona (una persona que m’importava aleshores) perquè entengués com era la meva vida amb el pare, i com no podia alterar-la el més mínim, aquesta persona va mostrar-se encantadora i comprensiva, però en presència del cos de la mare va fer un comentari que em va disgustar. T’hi assembles molt, va dir creient que m’adreçava un compliment. Ni el pare ni jo vam dir res. Però en acomiadar-lo, amb la porta ja tancada, el pare va abraçar-me. Ja no vaig portar ningú més a casa. M’acontentava amb tractar el pare i punt. I quan li van diagnosticar la malaltia vaig doblar esforços, feliçment, perquè ell sentís en tot moment com l’estimava. En menys d’un any havia empitjorat moltíssim. Vaig començar a patir pel futur immediat. De dia no tenia temps de pensar-hi gaire. En canvi, en somnis se’m presentaven clars l’horror de la pèrdua, la irreversibilitat de la tomba, la brutedat de la descomposició. No vaig importunar el pare amb els meus maldecaps. Però devia intuir què m’amoïnava. El pare... Un vespre en tornar de la feina vaig girar la clau lentament, vaig empènyer la porta sense esma, vaig arrossegar els peus fins a la cuina, perquè d’alguna manera ja pressentia el que hi trobaria; tal era el lligam entre els dos. No hi havia cap nota explicativa. L’acte d’amor s’havia perpetrat. Em vaig enfonsar. Em vaig alegrar. L’alegria de conservar-lo sempre al meu costat. Em vaig maleir per no haver fet el pas abans que ell i evitar-me la soledat i la depressió que m’esperava. Després vaig adonar-me de l’egoisme del meu raonament. Són moltes les emocions que van aflorar al davant del cos estàtic del pare, en el seu internament voluntari. Quants anys em quedaven? Si vivia més del compte encara descobriria una nova fase filiformiana? Preferia que tot quedés suspès tal i com estava. Ho preferia i prefereixo. Prefereixo que les teories científiques siguin encertades i que els cossos ingerits pels Filiformians, per bé que moren d’asfíxia al cap de pocs minuts, no acatin la corrupció acostumada de la matèria. La realitat prefigurada pels científics inclou processos digestius lentíssims, ritmes humanament inabastables, que des de la nostra perspectiva semblen eterns. Passaran segles abans que els Filiformians descomponguin l’aliment que conformen els nostres familiars. Així com la mosca d’un sol dia deu trobar eterna la nostra digestió, la nostra letargia nocturna, els anys que suma la nostra vida, nosaltres desesperem davant la lentitud filiformiana. Viuen, és evident, en una escala temporal que no és la nostra. Són a casa nostra. Però habiten un altre temps. Vivim separats per un vidre. I ni l’exemple de la mosca (tampoc el de la morositat geològica d’una llengua de glacera) ens ajuda a copsar un ritme tan allunyat de l’experiència humana. Soc incapaç de visualitzar un futur, segles i segles negríssims en la foscor futura, on els meus familiars em sobreviuen quan jo ja m’he extingit i ni tan sols en queda el record. Mentre més hi penso més difícil em resulta mantenir viva aquesta imatge de buidor. Pertanyo a una generació forçada a acceptar el món (l’embull de món) que els Filiformians ens han deixat. I, quan hi penses, pot resultar difícilment acceptable i estrany. Però, ben mirat, quan hi penses, també és estrany tenir un pare o una mare. És estrany haver sorgit dels encontres d’un pare i una mare, i no sembla una explicació versemblant de la teva presència al món. És molt estrany, també, deixar de tenir un pare i una mare. Ben mirat, tot és aliè, tot emana d’un planeta excèntric. Tenir uns ulls que et foraden la cara. Estrany. Tenir mans i peus que, simètricament, es trenquen en dits. Estrany. Tenir una experiència consecutiva dels dies i dels canvis al nostre cos i, malgrat tot, considerar-nos sempre la mateixa persona. Ben estrany. Creure que som el fil conductor dels avatars de la nostra biografia. Estranyíssim. No importa que el món retorni una imatge incomprensible. No importa en quina viscositat ingressem en néixer ni quina és la porta de sortida. Moriré, aviat, agraïda pel regal filiformià, sigui quin sigui.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.