Paper cremat. Salvador Macip
Havíem de confiar en el que demanava el govern: coexistir amb els Filiformians, fins a nova ordre. Paciència, recomanaven. «La paciència és una òptima gestió del temps», deia una publicitat famosa de l’època. «El futur arribarà amb respostes i solucions», una altra. Però l’únic que ens deparava el futur era la següent fase de desenvolupament dels Filiformians. I malgrat que ens havien arribat notícies de com s’havia esdevingut a d’altres cases, res ens podia preparar per a l’experiència en primera persona. Aquella tarda (no l’adjectivaré) no jugàvem a la cuina, sinó que ens hi vam apropar per beure un got d’aigua. Ja ens havíem acostumat a utilitzar l’aixeta amb el cuc (que és com li dèiem nosaltres) penjant-hi. Vam compartir un got perquè així ho fèiem sempre, perquè a la meva germana li agradava ser la primera i a mi m’agradava imitar-la i fer com ella, que era la gran. I sí que podíem omplir dos gots, però sempre ho fèiem així. Havíem viscut prou temps (set anys, jo) per haver definit aquesta mena de rituals compartits. Va ser l’última vegada que vam poder compartir res. El que es va despertar just en aquell instant és difícil d’explicar i, de totes maneres, tothom sap prou bé com va amb els Filiformians... Això no obstant, si hagués de triar les paraules per constatar com ho vaig viure, jo, diria que l’aixeta va explotar. És la sensació que en guardo. Tot d’una, el fil viscós va inflar-se (per això parlo d’una explosió). La punta va obrir-se. Com una flor marronosa. Va trencar-se. Tot de pètals marcits. Entre la vida i la mort. Ni animal ni planta. Una corol·la estrellada, salivosa, una boca va empassar-se la meva germana. La boca inesperada va tancar-se immediatament. Cap de les dues va reaccionar a temps. Ni jo per defensar-la ni ella per fugir-ne. El filiformià no havia respectat la velocitat vegetal a la que ens tenia acostumades. Havia estat un atac fulminant. El filiformià, de cop, era una criatura gegant, encara connectada a l’aixeta per mitjà d’un estam fràgil. Però, fora d’aquesta, d’unes dimensions prou grans per constrènyer el cos sencer de la meva germana. Espantada vaig córrer a avisar la mare. Vaig xocar contra ella. La mare ja s’afanyava cap a la cuina perquè un mal pressentiment l’havia alertat. Va començar a cridar el nom de la meva germana. Jo em vaig quedar plorant agafada al marc de la porta. Ara que la mare cridava, ja sabia que jo podia amollar el plor amb tota la raó del món. També la meva germana cridava. No la sentia. La veia cridar, de fet. Les parets del filiformià són semitransparents, gomoses, deixen travessar la llum, per bé que imposen una coloració sèpia a tot el que capturen. O sigui que distingia la meva germana, com es regirava a terra i, amb mans i peus, mirava de forçar una escapatòria d’aquell embolcall viscós. La mare havia corregut cap al calaix i brandia un ganivet de cuina. La mà del pare la va frenar. Li va arrencar el ganivet. Endu-te-la, va dir ell. La mare disputava el ganivet amb el pare. Ell la va empènyer. La va fer xocar contra la nevera. El pare em va assenyalar amb un cop de cap mentre amagava el ganivet rere l’esquena. Porta-la a l’habitació. La mare va dubtar un segon. És ella qui t’ha d’importar, va dir el pare. La mare em va alçar en braços. Jo em vaig deixar arrossegar. No hi ha res a fer, va dir el pare. Treu-la, va cridar la mare, treu-la abans no sigui tard. Endu-te-la, va cridar, no vull que ho vegi. L’últim que vaig veure va ser la meva germana, els ulls desorbitats per la sorpresa, tota ella regirant-se més lentament que uns segons abans. O resignada o vençuda. Amb prou feines marcava els dits a les parets flexibles del filiformià. Les puntes dels dits blanques com si pressionessin contra un vidre. Sense temps per a cap paraula de consol, la mare em va deixar al llit, sola, la porta tancada, amb aquella imatge gravada a la retina, la imatge d’uns ulls impresa als meus ulls, per sempre. M’arribaven els xiscles de la mare. Diria que escridassava el pare. I ell també va acabar perdent els papers. I va ser l’últim de tots els crits d’aquell dia. Després només sentia plorar. I com que fins i tot el pare gemegava, durant un segon, vaig estar convençuda d’estar somiant i suposo que vaig acabar cedint al son, tot i que no havia sopat, ni havia passat per la banyera. Directa al llit: s’havien alterat les rutines de casa nostra, els horaris d’una nena de set anys havien quedat suspesos. Vaig somiar que la meva germana estava empresonada al tub digestiu d’una bèstia colossal i que jo, des de fora, li deia que no patís, que la trauríem d’allà, tot i saber que no era veritat... En el meu somni volia protegir la meva germana com si jo fos la gran i ella la petita. En el meu somni jo era una mare protectora. Quan em vaig despertar, palpitava amb l’esperança que tot s’hauria solucionat, perquè és això el que fan els adults, solucionar problemes, i és això el que els infants es pensen que fan els adults i, quan t’ensumes que no és així, el primer cop que et passa pel cap que no és així, significa que ja t’incorpores a l’edat adulta, tinguis l’edat que tinguis. La transició d’una edat a l’altra és abrupta, sense fase intermèdia. Aquell matí, vaig tancar la porta de l’habitació que fins llavors havia compartit amb una germana. A la cuina, vaig passar per davant del pare. Tenia la vista a terra. La mare estenia unes estovalles de lli (herència familiar) per cobrir la part del filiformià que restava fora de l’aixeta, sobre l’enrajolat. Òbviament, la massa llefiscosa encara atrapava el cos quiet de la meva germana. Destapa-la, va dir el pare. No la vull veure, va fer ella. Destapa-la ara mateix. La mare no ho va fer malgrat el to d’amenaça (mai abans vist) del pare. Ell es va alçar enfurismat i va tirar de les estovalles amb més força de la que era necessària. Vam veure que al filiformià li havien nascut uns ulls tristos de peix d’aquari. Si allà hi havia intel·ligència, si n’existia la possibilitat, res en garantia la comunicació efectiva. D’altra banda, la meva germana seguia amb els ulls esbatanats i una paraula (quina?) a punt de pujar-li als llavis. El pare va dir que ens hi havíem de fer a la idea. La mare es tapava els ulls amb les dues mans. Se’ls fregava. El pare em va abraçar. Jo vaig plorar, retinguda en una abraçada que no solucionava res. El pare va dir que m’estimava i em va besar les galtes segurament salades. La mare ens va deixar tots sols a la cuina i quan va tornar era per carregar la rentadora amb roba bruta. Es va quedar parada davant el selector de programes de rentat. El pare li va dir que ja se n’encarregava ell i que descansés, si volia. Vaig acompanyar la mare al sofà i vaig pensar de cobrir-la amb una manta, però no ho vaig fer. Tots els meus pensaments i desitjos eren a la cuina. Allà, vora el pare, vaig assumir la responsabilitat d’encarar-me al que el filiformià ens havia fet com a família. El pare s’havia agenollat per mirar-se la seva filla. El que quedava d’ella. Vaig palpar la pell del filiformià i la vaig fer cedir per sentir que acariciava la galta de la meva germana. Vaig cantar una cançoneta de bressol que ens agradava a les dues. Que la pell fos freda i humida em va fer pensar que jo era seca i calenta. També el pare (em va agafar la cara entre les dues mans) era sec i calent. El pare donava explicacions que jo ignorava perquè estava fascinada (horroritzada al temps que atreta) per la tranquil·litat amb què els ulls de la meva germana em miraven sense mirar. Ulls plens de paciència. Més que absents, aïllats. Podia entendre, entre totes les coses que era incapaç d’entendre, que la meva germana havia quedat separada de mi per una força major. Podia entendre, si fa no fa, que era morta. Ja no serà entre nosaltres, va dir el pare, ho entens? Hi serà però no hi serà, va dir oblidant l’edat que jo havia tingut fins aquell dia. Si hi rumiaves res tenia sentit. Si no hi pensaves tot rutllava segons una lògica naturalíssima fàcil de pair. No hi pensava, doncs. El que no podia assumir, aleshores, era fins a quin punt aquella desgràcia ho canviaria tot. Cada dia (com evitar-ho?) observava la meva germana en un moment o altre. I no pas perquè la cuina fos un centre important de la nostra vida. Expressament, reservava uns minuts per comprovar que tot seguia igual en ella. Diries que esperava, en una crisàlide, una transformació que mai no s’acompliria. Al contrari, érem els altres que vam iniciar el canvi sense retorn, l’eclosió cap a una nova forma. A partir d’ara, ella estaria al marge de les nostres metamorfosis. No hauria de veure com el pare i la mare somicaven, per separat o junts (i no necessàriament a la cuina). No sentiria al pare dient que hem de tirar endavant, ni trobaria que la mare dilatava les hores de son amb pastilles. No escoltaria els retrets que es feien, al principi, ni les discussions avortades (perquè ja no calia discutir en veu alta el que quedava expressat amb uns ulls en blanc, un buf, una balda passada). Jo anava fent. No sé si dir que al meu ritme. M’enviaven a la perruqueria quan tocava. Havia après a tallar-me les ungles regularment. Em raspallava les dents per allunyar la possibilitat de la càries. Potser era més alta. Em compraven roba nova. La de la meva germana seguia plegada a l’armari i no l’heretaria pas. Potser ja havia ultrapassat la talla i no m’anirien els seus pantalons. A l’escola era de les noies més altes. Si bé em vinclava