Paper cremat. Salvador Macip
els guants posats. M’aturo davant una dona gran i li pregunto: «Perdoni, sap de qui és la llibreria?». «Ho sap tothom, noia! Fa quaranta anys que hi és! El propietari és aquell senyor d’allà, el del barret». Quaranta anys? Jo no havia vist mai aquesta llibreria. Miro per sobre dels caps de la gent i el veig. La cabellera blanca, la corbata, les ulleres de muntura fosca, el nas ample i el somriure bonhomiós. I el barret de copalta. De sobte s’apaguen els llums de la llibreria. Tothom queda abraçat per l’ull blau fluorescent del mestre de cerimònies. I jo marxo sense fer gaire soroll.
A fora plou, i la nit és tota verda. Cauen homes i dones del cel. Enllà dels núvols, veig la meva butaca del Liceu. Després agafaré un bolígraf i una llibreta i hi pujaré una estona.
Víctor García Tur
Víctor García Tur (Barcelona, 1981) és dissenyador. Va guanyar el premi Documenta amb un recull de contes, Twistanschauung (2009), i amb les novel·les Els ocells (2016) i Els romanents (2018) va obtenir els premis Marian Vayreda i Just M. Casero, respectivament, mentre que els relats d’El país dels cecs li han valgut el premi Mercè Rodoreda. Altres relats seus han estat inclosos en diverses antologies. En col·laboració amb Emily McBride, ha publicat Misanderstunding (New Niu Press, 2014) i Afterword (2015).
Els filiformians
I have grown. But she has not changed.
The Lake, Ray Bradbury
Like faces pressed against a window.
Hyperobjects, Timothy Morton
La idea que em sobreviurà a mi
em resulta quasi dolorosa.
El maldecap del patriarca, Franz Kafka
Tothom (qui era viu en aquell temps) recorda com van caure sobre el planeta els Filiformians. Cap radar, cap telescopi, els havia previst. Van arribar adoptant la forma (la seva forma natural) d’un ruixat d’innombrables fils humits i, de seguida que van impactar contra terra, van començar a endinsar-s’hi. La impressió era que aquells filaments s’havien clavat a terra, però el fet és que la llargària astronòmica dels Filiformians no permetia endevinar que la resta de l’arc corporal fluïa, viscosament, cap al subsòl del nostre planeta: caldria un cert temps perquè els quilòmetres de fil lluent completessin el seu tràfec; des del buit de l’espai exterior (un punt indeterminat d’Eta Carinæ, suposen els càlculs) fins a la protecció de l’escorça terrestre. Breument, la terra va quedar connectada amb el cel: es va suspendre la frontera. I cinc minuts després d’aquella irrupció meteòrica, la pluja havia cessat. Els darrers fils lliscaven sota terra. Els homes i dones que havien compartit aquell espectacle a ple dia, fos quina fos la població, es van mirar els uns als altres, sense comprendre què dimonis... Alguna explicació racional? Una al·lucinació? Un mal senyal? Fins aleshores el cel clar havia estat un espai obert a les esperances més altes. L’arribada dels Filiformians ens va recordar que no estem sols. Que les lleis de l’univers són inhumanes. Que no hi ha res a entendre. Va caure la nit i ningú no havia arriscat una explicació còmoda. No encara. Els estels es van encendre amb la seva resplendor fantasmal. La nit no va recompensar-nos amb el descans desitjat. Al principi, ningú va referir-se al fenomen com «L’arribada dels Filiformians». Influïts pels mitjans, tothom en deia «La pluja de fils». Els adjectius podien anar d’«inexplicable» a «insòlita»; «gelatinosa», de vegades, «lúbrica» i tot. Ignoràvem que aquell meteor (aquell temporal) sense precedent era viu. I com que els fils ja s’havien escolat terra endins, i resultaven invisibles per als que vivíem a la superfície, tocava confiar en el que la premsa repetia: havíem de creure (costava aleshores, ara ja no costa creure res) que els fils subterranis conformaven un hiperorganisme. Els científics sostenien que no eren animals. Que no eren vegetals. No eren fongs. Però eren vius. Tenien intel·ligència? Tenien voluntat. La voluntat de sobreviure els impulsava endavant. Vius com tu i com jo. No sabíem si intel·ligents, però vius. Els científics van apressar-se a esbrinar el que aquella nova espècie representava per a nosaltres, humans, i el lloc que ocupaven en l’ordre universal. En van extreure mostres a fi d’estudiar-les al laboratori. I cada cop que l’entramat de fibres viscoses era violentat per la curiositat científica (de quina altra manera es podien obtenir mostres?) l’espècimen es bifurcava en nous fils. Igual que els cucs de terra partits per una aixada, les incisions els desdoblaven automàticament. Com si tractéssim amb una hidra (monstruosa perquè és imparable i perquè s’aboca a l’infinit), la irreflexió de les primeres inquisicions va multiplicar el nombre de Filiformians. La supervivència és un desig d’infinitud, de progressió en el temps i en l’espai, i ells el tenien ben desenvolupat aquest desig. Sens dubte eren vius: evitaven la llum solar, observaven cicles d’activitat (indici d’un tic-tac biològic), mostraven predilecció per les àrees humides, lubricaven els estrats més perforables... De seguida (això és, al cap d’unes setmanes) van obrir-se pas fins la xarxa de subministrament d’aigua que els humans hem excavat arreu. La van anar recorrent i omplint amb els seus trànsits lents i relliscosos. Semblaven dissenyats per adaptar-se a aquesta infraestructura humana, omplir-ne els buits, repetir recorreguts: els Filiformians (ara sí els anomenàvem així) van resseguir conductes, van remuntar canonades, van prosperar cap a algunes llars. Havien caigut sobre nosaltres en picat, des del cel, i ara emergien, verticalment, des de l’inframon de clavegueres. Què buscaven? Ho desconeixíem llavors (ara tenim les nostres sospites). Però de nit una aixeta començava a gotejar i l’endemà es feia visible la punta afuada i aquosa d’un filiformià. A casa nostra, va ser l’aixeta de la cuina. A d’altres cases, la dutxa, el desguàs, l’inodor. A d’altres cases, els inconscients que van voler desfer-se de l’intrús per la força, van provocar que el fil es bifurqués. Desesperats, alguns estaven disposats a oblidar que si en tallaves un, en naixia un segon; si els tallaves tots dos, ja en tenies quatre. O sigui que millor no interferir-hi i conformar-se a supervisar que la cosa no creixés més enllà de l’aixeta. Ara com ara, només hi despuntava. La inspecció descobria, a l’extrem del fil viscós, dos puntets negres amb la inexpressivitat d’un capgròs. Els ullets d’un ésser incomplet, encara. Per recomanació dels científics, les autoritats van demanar que ningú no importunés els Filiformians. Com si allò fos l’escena d’un crim, no hi podíem tocar res. Paciència, ens deien. Ja hi hauria temps de trobar solucions i aplicar-les. Precipitar-se podria ser, a la llarga, un error fatal. Amb el temps sabríem com actuar. Mentrestant, paciència. Així molts vam haver d’aprendre a conviure amb l’amenaça muda dels Filiformians. Ningú no sabia argumentar per què constituïen un perill. Però ningú no podia demostrar per què no haurien de ser-ho. Les aixetes se’ns van tornar una cosa desagradable. La porta d’entrada d’uns convidats indesitjables. Tothom mirava de reüll les aixetes i elles, les aixetes, et retornaven la mirada. Però això només era el principi. La fase larval dels Filiformians.
M’estic referint a una època remota en què jo encara era una nena, pintava poc en les decisions familiars, i poc m’impressionaven les novetats, perquè tot era nou per a mi, aleshores, i estava disposada a assimilar totes les sorpreses per igual. No es pot dir el mateix dels adults. Els adults i les seves reticències adultes. La nostra mare deia que canviéssim de casa. El pare deia que no havíem acabat de pagar-la. Venem-la i marxem, deia la mare. Com la vendràs amb això a l’aixeta? Qui te la comprarà? Venem-la al preu que sigui, deia ella. Posa un anunci, va insistir. No vam vendre la casa. Hi vam seguir vivint (i encara hi visc, qui ho hauria dit?). L’ansietat va apoderar-se dels pares i del que es deien i de com s’ho deien. És una deducció que extrec del record, és clar. Jo no comptava amb més de cinc anys. Nosaltres, les petites, la meva germana i jo, vam considerar poc més que curiosa aquella presència. Aviat va passar a constituir el nostre dia a dia, un motiu de fons i llestos, un aire respirat sense pensar-hi. Si era una amenaça, podia ser passada per alt, igual que ignores un rellotge de paret dient-te que fas tard. Sí que ens vam fixar en els ullets de la cosa, apropant un tamboret a la pica i examinant-la de prop. Sí que ens vam adonar del tacte delicat i sedós. La meva germana (ens portàvem dos anys) va ser la primera en palpar-lo i descriure’l com a tou i moll. Jo hi vaig anar al darrere atiada per les paraules de la meva germana. La primera en tastar-lo va ser ella. Primer una llepadeta prudent i, després, a dins la boca, per si la boca podia aportar informació addicional. Coses de criatures. Coses