La cosina gran. Laura Gost

      II

      L’«efecte 2000» generava moltes expectatives arreu del món, però jo només puc recordar aquell any per dues raons molt concretes. La primera: l’any 2000 fou testimoni d’uns primers grans a la meva cara que resultaren ser el pròleg de l’acne ferotge que, des d’aleshores i fins al cap de quasi tres anys, embrutaria tota la superfície del meu rostre, que un dia havia estat blanca i llisa; l’atribut físic del qual estava més orgullosa fins que la maleïda adolescència me’n va privar. La segona: aquell any tan rotund, que provocava vertigen, emoció, incertesa i il·lusió en els altres, a mi em va dur els primers espasmes musculars, les taquicàrdies, els alens i els desconhorts que la tradició literària sol associar al sentiment amorós.

      Vaig enfadar-me molt amb el món perquè va fer coincidir el primer enamorament amb la meva època de més poca autoestima. La minsa alçada, els canvis que es resistien a tenir lloc al meu cos massa prim, l’imperceptible creixement dels pits, foren només algunes de les batalles amb què vaig haver de conviure mentre el meu cap divagava i s’entretenia a imaginar històries romàntiques i desenllaços apassionats. I l’objecte de tots aquests pensaments, el protagonista idealitzat de les meves fantasies, era el fill petit del veí que acabava de mudar-se al costat de casa nostra: el jove Miquel Montsó.

      Els Montsó —pare, fill gran i fill petit— arribaren al nostre poble a començaments de tardor. La casa que estava tocant a la nostra estava a la venda des que la seva anterior propietària, la senyora Feliu, havia marxat a una residència per, com li agradava dir a ella, «gaudir dels meus darrers anys de vida no fent altra cosa que jugar al parxís, fer migdiades i contar acudits a desconeguts». Els Montsó degueren comprar-la a bon preu, ja que la casa era força vella i li faltava una mica de mà d’obra per tornar a ser habitable.

      El jardí de la casa, que la senyora Feliu havia deixat morir des del funeral del seu home —«Si el Pep ha mort, penso que ja no importa gaire que es mori també aquest coi d’herba que mai ha servit per res més que per donar feina», solia dir la Feliu—, estava totalment sec, sense vida, i qualsevol expert hauria estat d’acord que posar rajoles per tot arreu hauria estat molt més convenient que intentar fer reviscolar aquell parany d’herbes seques. Els Montsó, però, s’escarrassaren de valent a tornar a tenyir de verd aquell terreny del qual els colors ocre i marró semblaven haver-se apropiat.

      Els Montsó, a simple vista, no encaixaven del tot en la idiosincràsia senzilla i ordinària de la nostra localitat. Els meus veïns i veïnes eren persones sense res fora del comú: cordials, amb feines normals i corrents; homes i dones que treballaven de dilluns a divendres, que els dissabtes anaven a sopar a l’únic restaurant del poble i que desfilaven pel mercat dels diumenges acompanyats de tota la família i amb una roba més elegant que la que duien entre setmana però menys vistosa que la que lluïen, orgullosos, a les bodes, als batejos i a les comunions, o bé els dies de Nadal i de Pasqua. L’estil de vida i de feina dels homes Montsó s’apartava d’aquesta tendència, i potser per això van cridar l’atenció de tot el poble quan arribaren amb una furgoneta gran i blanca, força vella però sòlida, carregada de maletes, mobles i objectes estrambòtics que més tard arribaria a veure col·locats de manera caòtica a l’interior de la seva llar.

      El Marc Montsó, el pare, era un home alt, de complexió robusta, que fregava els cinquanta anys. Tenia els cabells d’un gris fosc i irregular, i els duia recollits en una cua baixa que es movia de manera pendular i tocava l’esquena del Marc quan caminava. Ja fos hivern o estiu, tardor o primavera, el Marc no duia cap altres sabates que no fossin vambes; anava alternant models de diferents colors i estampats sense parar cap esment en si combinaven o no amb la resta de roba que duia posada.

      La seva veu era greu, però l’expressió era bondadosa i riolera; tant que, el dia que vaig saber que era vidu, em vaig quedar confosa: per alguna raó, donava per fet que, quan perdies la teva parella, la tristesa profunda, insondable que t’envaïa et revestia el cor i hi creava una dolorosa crostera que et fiblava cada vegada que experimentaves un sentiment o emoció. Per a mi, infantil i ignorant com era amb relació a tots aquests afers, la pèrdua d’un ésser estimat havia d’infligir-te un pesar incurable, un dolor gairebé físic, com si es tractés d’un hematoma blavós que no arriba a desaparèixer i que roman susceptible fins i tot, o sobretot, a les carícies. El Marc Montsó, però, que havia perdut la seva dona deu anys enrere, semblava qualsevol cosa excepte un home turmentat o deprimit. Potser deu anys era força temps, al cap i a la fi.

      El Marc treballava des de casa, i amb el temps ens arribaríem a acostumar a veure’l assegut a la taula senzilla i metàl·lica, de color blanc, que havia situat a la part dreta de la seva porxada. Quan els joves partíem cap a l’escola, el Marc ens saludava amb una mà mentre l’altra quedava sobre el teclat. Quan un dia la Tina i jo li vam demanar al Miquel, el fill petit, a què es dedicava el seu progenitor, ell ens va donar una resposta que ens va deixar desconcertades:

      —El meu pare es dedica a fer veure que fa feina —va dir, i, conscient segurament que aquella afirmació seva deixava massa interrogants, va afegir—: La meva àvia es va morir fa tres anys i, des d’aleshores, ja no ens hem de preocupar pels diners. Abans el pare impartia classes particulars de repàs. Ara li agrada dir que és escriptor.

      El Miquel Montsó s’assemblava al seu pare físicament, però se’ls veia força diferents en la manera de ser. El Miquel era també alt i fort, tant com probablement ho havia estat el Marc quan era més jove. Tenia setze anys, cabells arrissats i foscos, pell morena, i anava a la mateixa classe que la Tina; ell, però, treia notables i fins i tot algun excel·lent, mentre que la Tina era un desastre i els meus pares ja no sabien quin xantatge fer-li per tal que estudiés. Els professors eren pacients, volien tenir en compte la seva situació, però els suspensos eren suspensos i, tal i com ells mateixos explicaven, no podien fer excepcions.

      —Escolta, Tina —li va dir el meu pare quan ens vam assabentar que havia finalitzat el trimestre amb sis de nou assignatures suspeses—, tots sabem el que has passat, però has de tenir present que si segueixes així repetiràs curs. Entens què significa això?

      La Tina, que es trobava asseguda al sofà mentre el pare i jo paràvem la taula per sopar, va assentir amb el cap i la corba dels seus llavis va iniciar un recorregut descendent fins a adoptar una forma de pont tan impecable que semblava d’un dibuix animat.

      —Em sap greu, tiet —la Tina anomenava els meus pares «tiet» o «tieta» quan volia ser indultada per una malifeta—. A partir d’ara faré més com la Rosa i m’esforçaré a treure bones notes.

      Em vaig sentir commoguda per l’alabança tan indirecta que la Tina m’havia dirigit —a banda d’això, em va agradar veure que no feia realitat aquella ocurrència cruel d’anomenar-me Nosa—, però la meva alegria va derivar en estupefacció tan bon punt vaig sentir que la meva cosina gran tornava a parlar:

      —De totes maneres, tiet, he pensat que, com que jo no soc tan bona com la meva cosina petita, potser podria anar a classes de repàs. Crec que em vindria molt bé tenir una ajuda per retenir com cal les coses que ens ensenyen a l’institut. Et semblaria bé?

      Vaig mirar el meu pare i em vaig reconèixer en la seva expressió d’incredulitat. Va tancar la boca, que tenia semioberta i, mirant la Tina als ulls i passant-se la mà pel front, va respondre-li:

      —Bé, Tina, ho mirarem. Aquest poble és petit i no sé si serà fàcil trobar un professor de repàs a un preu raonable. Si venen del poble del costat ens costarà una fortuna només de pagar-los la benzina.

      Jo ja havia acabat de col·locar els coberts damunt de la taula i, quan el meu pare va haver acabat