La cosina gran. Laura Gost
i li feia mandra emprar l’assecador. Ens va mirar a tots tres ràpidament, aliena a la conversa que acabava de tenir lloc al costat dels fogons.
—Sopem? —va preguntar.
El pare i jo assentírem; la Tina també va assentir al cap d’uns segons. Vaig observar la meva cosina gran pensativa, intentant desxifrar el fil de reflexions que devia rondar-li el cap. Les meves cavil·lacions, però, es tornaren ben aviat innecessàries perquè, quan la mare i jo ens vam haver assegut a la taula, abans que el pare pogués posar el cul a la cadira, vaig poder sentir el xiuxiueig de la Tina a l’orella del pare:
—No et preocupis per res, tiet. El nostre nou veí és professor de repàs. Aconseguiré que ens faci un bon preu.
Així, amb les seves arts tan ben entrenades per aconseguir tot allò que volia, la Tina va desarmar el meu pare i el va deixar sense arguments. Just abans d’asseure’s i de ficar-se a la boca una cullerada d’amanida russa, la Tina, tranquil·la i satisfeta, va somriure amb el convenciment que el seu caprici de les classes de repàs ja era una cosa feta. Després de sopar, va aixecar-se de la taula sense retirar el plat. Ens va dir a tots bona nit, ens va fer un petó ràpid a la galta i se’n va anar cap a la nostra habitació. Jo em vaig quedar una estona més amb els pares; miràrem una sèrie a la televisió.
Al voltant de les dotze de la nit, me’n vaig anar a dormir. Vaig dirigir-me a l’habitació i hi vaig entrar procurant no fer cap soroll que pogués despertar la meva cosina gran. Però tan bon punt vaig haver-me tombat al llit, la Tina, que romania ajaguda donant-me l’esquena, es va girar cap a mi, va encendre la làmpada situada sobre la tauleta de nit i em va parlar en veu molt baixa. Somreia.
—Et puc dir una cosa, Rosa? —em va preguntar.
—És clar —vaig dir-li jo.
—No sé per on començar. Em fa por que una nena com tu no ho pugui entendre.
Jo ja m’avesava als canvis de to i d’humor de la Tina; sabia que a continuació d’una frase maca podia sortir dels seus llavis un comentari malintencionat, i, de la mateixa manera, la Tina era capaç de ferir-te amb paraules punyents sense que això fos un impediment per, tot seguit, deixar anar una alabança sobre la teva persona que t’arribava com una besada suau. Hi començava a estar acostumada, en coneixia el procediment; en conseqüència, era capaç de refer-me cada cop més aviat dels seus atacs imprevistos, gratuïts, i me’n refeia amb mètodes antagònics als seus: en lloc d’atacar-la o demostrar-li que m’havia ofès, fingia indiferència i impassibilitat envers aquella llengua a vegades dolça, a vegades pèrfida.
—Ho pots provar —vaig respondre, arronsant les espatlles, al cap d’uns segons.
Em va semblar que la Tina s’ho estava pensant. El front se li va arrugar lleugerament i em va mirar amb una expressió que m’atreviria a descriure com d’escepticisme. Després va obrir la boca, va tornar-la a tancar, va obrir-la una altra vegada.
—T’ha agradat mai, de veritat, algú? Vull dir... moltíssim?
Allò sí que no m’ho esperava. «La Tina està fent-me una pregunta de caire íntim?», em vaig preguntar, poc convençuda. Aquell instant de complicitat, però, aquella proximitat generacional a què la Tina apel·lava per primera vegada des que vivia amb nosaltres, em va emocionar i em va fer sentir bé. Durant un moment, vaig evocar un desig que recordava haver albergat molt sovint des que era una nena petita: «Que bonic que deu ser, tenir una germana gran». Em va saber greu, tot i així, ser conscient que la meva escassíssima experiència en matèria sentimental m’obligaria a donar a la Tina una resposta poc o gens excitant.
—Em sembla que no —vaig dir, retuda, després d’haver intentat recrear un sentiment susceptible de ser contat, alguna sensació amorosa que hagués experimentat i que em fos possible adornar amb afegits exagerats, amb elements melodramàtics i ficticis com aquells que m’encenien el cor en llegir-los a les novel·les romàntiques.
—Quina llàstima —va dir-me la Tina, remenant el cap—. Essent així no podré compartir amb tu res del que sento des de fa un parell de setmanes. No m’entendràs.
Aquelles paraules em van fer mal, però vaig saber dissimular el greu que em sabia perquè, com he dit abans, en aquella època ja m’havia tornat més forta i aconseguia pal·liar el mal que la Tina, de manera més o menys intencionada, era capaç de fer-me. Vaig tornar a arronsar les espatlles.
—Em sap greu que sigui així —vaig respondre amb un to de veu que no transmetia res.
La Tina em va observar. Vaig percebre’n el recel, la insatisfacció: no s’havia conformat amb aquell desinterès que jo, de manera molt estudiada, m’havia assegurat de fer-li arribar.
—I doncs? Ja està? Em faràs creure que no vols saber de qui estic enamorada?
La seva pregunta em va fer sentir espavilada, intel·ligent, molt més que ella. Jo no m’havia rebaixat a la seva provocació i ella, en canvi, em deixava clar que necessitava compartir amb mi aquells pensaments que la tenien ocupada. No m’estranyava gaire que fos així: la Tina, amb el seu sentiment de superioritat i el menyspreu que irradiava en l’entorn fins i tot sense voler, no tenia cap amic en el nou institut al qual s’havia hagut de canviar després de mudar-se a casa nostra. No encaixava en el poble, no encaixava a l’escola i, per tant, devia d’haver-se adonat que el més semblant a una amiga que tenia era jo.
—I tant que sí. M’ho pots dir —vaig contestar, mantenint la serenitat d’abans.
Es va donar per satisfeta, suposo, perquè no va trigar gens a parlar després de sentir la meva afirmació.
—Estic boja pel nostre veí —va dir.
—Pel Montsó? —vaig demanar, i, veient que calia concretar més, vaig afegir—: Per quin d’ells?
La seva rèplica va arribar implacable, vencedora, triomfal. En vaig ser conscient tan bon punt vaig expressar una curiositat que anava més enllà de la informació que ella havia accedit a donar-me. La Tina havia deixat anar una dada insuficient, i jo havia caigut en la trampa de demanar-li més coses, de demostrar interès: l’havia ajudat a sentir-se novament poderosa i interessant, i per això no em vaig sorprendre gens quan em va respondre:
—No t’ho diré.
No vaig insistir. No vaig dir res. Sense adornar-me’n, em vaig quedar profundament adormida.
III
L’endemà era dissabte, el meu dia preferit de la setmana per dues raons. La primera: la Tina se n’anava a cal veí a les deu del matí per fer la classe de repàs, que s’allargava fins a les dotze, i ens deixava als pares i a mi tots sols; la segona: el dissabte al matí era el moment que el pare ens preparava a totes un esmorzar insuperable que variava cada setmana. Un dia feia creps, un altre dia ens cuinava ous amb bacó, d’altres preparava uns sandvitxos deliciosos: crema de cacau entre dues llesques de pa de motlle que col·locava dins la sandvitxera per tal que el pa quedés cruixent i l’interior fos una dolcíssima lava de xocolata.
La Tina no solia fer gaire cas d’aquests esmorzars, i de fet se n’anava a les classes de repàs havent menjat una poma, un tros petit de pa torrat amb oli, o tan sols un cafè amb llet i una galeta. La mare la renyava quan veia que menjava poc, i recordo que una vegada li va dir «si no menges, et tornaràs anorèctica i no faràs gens de goig». Aquell dia la Tina es va menjar dues llesques de pa torrat amb oli i tomàquet, un tros de formatge i un tall de pernil dolç; suposo que, com a mi, aquella paraula li havia sonat molt malament: anorèxia, malaltia, estigma, mort.
En haver acabat de menjar, sense recollir de la taula el plat ni la tassa —la mare potser havia decidit que la deixadesa a l’hora de desparar la taula seria l’única concessió que faria a la seva neboda—, la Tina es va incorporar i va agafar la seva motxilla del rebedor.
—Me’n vaig a cals Montsó! —va exclamar des de la porta principal.
—D’acord,