La cosina gran. Laura Gost
l’un davant l’altre, mentre notàvem com les gotes de pluja eren cada vegada més gruixudes i molestes.
—Vaig a seguir, doncs —va dir el Miquel aleshores—. No te’n vagis lluny, que d’aquí no res es posarà a diluviar.
—Sí, ho sé. De fet ja tornaré cap a casa.
—Així, tornem junts.
Vam començar a caminar, en silenci, fins que el Miquel va parlar.
—Avui la Tina té repàs amb el meu pare.
—Sí, ho sé. Ha marxat aviat de casa.
Després d’això, silenci una altra vegada: només el soroll de les meves botes al costat de les seves esportives silencioses.
—Hi vas cada dia, a córrer? —vaig preguntar al cap d’un moment.
—Sempre que puc.
—I t’agrada? Et fa sentir bé? —«Quines preguntes tan estúpides que fas», em vaig renyar tan bon punt vaig haver pronunciat les frases en veu alta.
—Sí, molt —va respondre ell, mirant-me de reüll—. A tu no t’agrada?
—No ho he provat mai —vaig dir, sentint-me infantil i inexperta al costat d’aquell noi de setze anys que era especialment fort i alt per la seva edat.
—Si t’hi animes, podem anar-hi junts algun dia.
Aquella invitació va fer que una escalfor molt intensa em pugés al pit, recorrent la zona dels budells, del fetge.
—Sí —fou la meva escarida resposta; només desitjava arribar a casa i evocar el rostre perfecte que en aquells moments jo observava cara a cara, a una proximitat que m’atabalava.
Ell va somriure, i tots dos ens vam adonar que ja havíem arribat al nostre carrer. Vam afluixar el ritme en passar per davant de casa seva, ens vam acomiadar amb el cap. Quan el Miquel estava a punt d’obrir la barrera que conduïa al seu jardí, es va girar cap a on jo era i em va cridar.
—Rosa! —«Que bé que sona el meu nom quan el pronuncia ell!», va exclamar una veueta que només podia escoltar jo—. Saps si té xicot, la Tina?
No vaig ser capaç de dir res. Vaig arronsar les espatlles i vaig fer que no amb el cap. Ell va semblar quedar-se conforme i em va dir adeu amb la mà, somrient. Jo em vaig quedar dreta i mullada allà on era fins que un cotxe va passar a prop meu i va fer que l’aigua d’un gran bassal que tenia a la meva dreta em deixàs més xopa del que estava. En entrar a casa, vaig recordar allò que m’havia dit la Tina sobre que s’havia enamorat d’un dels Montsó, i vaig desitjar amb totes les meves forces que no fos el meu.
En haver pujat les escales, sense saludar ningú, em vaig ficar dins la dutxa i vaig deixar que l’aigua ben calenta recorregués tot el meu cos i em llevàs el fred que (ara me n’adonava) m’havia calat fins als ossos allà fora, sota la pluja. I quan les meves idees van haver recuperat la temperatura normal, em vaig comunicar a mi mateixa, just abans de passar-me la tovallola pels cabells, que, fos quin fos el Montsó que li agradava a la Tina, amb el Miquel jo no hi tenia res a fer.
IV
El dilluns em vaig despertar de mal humor. En obrir els ulls, vaig comprovar que la Tina no era al seu llit, i al cap d’un moment vaig sentir sorolls al bany i vaig deduir que la meva cosina gran s’havia aixecat abans que jo i que ja s’estava dutxant. La mare era a la cuina quan vaig baixar les escales, encara en pijama, per esmorzar abans d’anar a classe. El bol buit, els cereals al costat, la llet amb cacau, ni massa freda ni massa calenta, m’esperaven en ordre, ocupant la porció de taula que se’m reservava tots els matins, a l’esquerra del lloc que era de la Tina.
La mare em va fer un petó a la galta quan li vaig dir «Bon dia, mamà». Fins a aquell moment, la mare m’havia estat donant l’esquena, cantussejant una sintonia d’anunci publicitari i únicament concentrada en aquella melodia absurda i enganxosa i en el seu cafè amb llet, que li agradava prendre’s dempeus i amb molt de sucre de canya.
—Bon dia, princesa —em va respondre ella, de molt bon humor.
M’hi vaig apropar més, la vaig mirar fixament.
—Se’t veu contenta —vaig apuntar, una mica molesta, perquè jo només em podia sentir malhumorada pel fet d’haver d’anar a l’escola.
—Hi estic.
—Per què? —li vaig preguntar, com si aquella raó em semblàs insuficient, poc concreta.
La mare va arronsar les espatlles com una adolescent tímida.
—Perquè em sento feliç —va dir—. I perquè fa neu.
Efectivament, feia neu. Vaig dirigir-me cap a la finestra i vaig estampar el nas contra el vidre gelat que el meu alè càlid havia començat a entelar, tornant difosos els contorns d’aquell quadre blanc que observava embadalida. El nostre cotxe, habitualment blau fosc, lluïa també blanc aquell matí, i l’únic element que destacava enmig de tanta claror era el gris fosc de l’asfalt, el qual, per contrast, n’emfatitzava la bellesa. En aquell moment, la mare va murmurar alguna cosa al meu darrere.
—Què has dit? —vaig preguntar.
—Dic que no durarà.
—Per què no?
—Perquè aquí la neu no dura —va respondre la mare amb un deix de resignació.
Quan va haver dit això, vaig notar com m’envaïa una sensació de tristesa, gairebé de desconhort. «Perquè aquí la neu no dura» no em va semblar pas la descripció fidel d’unes circumstàncies meteorològiques específiques, sinó que em va sonar com una sentència que tenia quelcom de profund i determinista: «Les coses boniques no duren; els sentiments més preuats s’esvaeixen, com la bellesa subtil, com les il·lusions vagues, com els somnis més íntims que, fugaços, volàtils, acaben evaporant-se com li passarà demà a aquesta neu que ara ens fa sentir feliços i afortunats».
No sabria dir per què vaig pensar totes aquestes coses, per què el meu cap va divagar fins a convertir una experiència plaent, màgica, en una angoixa abstracta que extrapolava massa coses i massa diferents com per poder justificar-la. Era això, potser, l’adolescència? L’adolescència suposaria, per a mi, passar pel filtre de la por i de la negativitat qualsevol pretext alegre? Tendria tant de temor de patir que, d’ara endavant, nodriria amb recel les expectatives il·lusionadores i analitzaria amb escepticisme i minuciositat la bellesa espontània que la vida m’oferiria? Esperava que no. Ho esperava sincerament.
El fred del nas se’m va estendre per tot el rostre, així que vaig decidir apartar la cara del vidre i asseure’m a la taula per menjar-me els cereals. Un cop asseguda, i aprofitant que la Tina encara no havia fet acte de presència, se’m va ocórrer demanar-li a la mare si podíem anar a la tenda de roba del poble del costat.
—Necessites roba? —em va preguntar la mare.
—Necessito roba per fer exercici —vaig respondre, procurant sonar convincent.
—No et basta la que tens per fer les classes de gimnàstica de l’escola?
—No —vaig contestar, rotunda, mentre notava com la noia rebel que sovint volia ser em xisclava a dintre «Basta, que no et faci més preguntes; si ho vols, ho vols, cony».
La mare no va dir res, però em va observar amb una expressió irònica que va acompanyar d’una aixecada de cella. Aleshores, retuda, vaig fer callar la rebel·lió que volia pronunciar-se i vaig recuperar la voluntat d’explicar-me, de justificar-me: al capdavall, aquesta seguia essent l’actitud a la qual jo estava més acostumada.
—Em fa ganes començar a anar a córrer. El Miquel Montsó hi va i potser hi vagi amb ell. És una bona manera de fer esport, i potser així se’m tonifiquen una mica els músculs de les cames i tindré unes formes més boniques.