Treure's la feina de sobre. Edgar Illas
bona.
Però avui dia ja no saps què és real i què és Photoshop.
A mi tant me fa, si és real o no. És com les peres, és igual si són de veritat o si són de silicona.
Home, però no és pas lo mateix. A mi també tant me fa si són pits de plàstic o no. Però el Photoshop és diferent, perquè enganya.
I per què és diferent? La silicona també enganya.
Home, però la silicona la pots tocar. I el Photoshop només existeix a la foto.
Sí, tu te’n fas uns farts, de tocar pits de silicona. L’únic que pots tocar és la teva cigala.
Mira, ara que ho dius, deixa’m la revista, que m’aniré a fotre una palla al lavabo.
Ei, això aquí, no, eh?, Que això és un bar decent.
Va, tira.
Triple vint. Triple divuit. I un dinou. Vinga, supereu això.
Només un dinou? De seguida estarà superat.
Ni un. És que no n’has enganxat ni un, Suri. Mira que n’arribes a ser, de dolent. Sempre perds.
Que jo perdo sempre? Tot just ha començat la partida.
Sempre perds, Suri, sempre. No falla mai.
Va, calla, Matabaixa.
Però per què jugues, si sempre perds?
Vols deixar-me estar?
És que no ho entenc.
Collons, deixa’l estar. Si vol jugar, que jugui. A tu ja et va bé, no?, si et paga la Heineken...
No és pas això. És que em sap greu veure’l així, tan desvalgut, tan vulnerable.
Vés a pendre pel cul. Desvalgut! Ara veureu com us cardo a tots.
«Matabaixa»? Des de quan et diuen «Matabaixa»?
No ho saps, Míliu? S’ho va inventar en Mundet: com que és baixet i la mata dels ous no li arriba gaire enlaire, li va dir en Matabaixa.
Doncs va, ara tirarà en Matabaixa-que-us-donarà-pel-cul-a-tots. Triple disset. Triple setze. Què més falta? Aviseu-me, quan vulgueu que guanyi. Si més no, esperaré que hàgiu acabat la cervesa.
El que li falta d’alçada ho ha de compensar amb xuleria.
És ben igual que el seu pare.
Mia, has trepitjat.
Que no que no he trepitjat.
Has trepitjat la ratlla.
Et dic que no l’he trepitjada.
I tant que l’has trepitjada. Sempre fas igual.
Com a màxim la dec haver trepitjat amb la punta del quec.
Et passava mig peu, no només la punta.
Potser passava una mica la punta, però és que si no, no hi quebo.
Sí, vaja, hi ha tanta gent en aquest bar.
No hi quebia bé per la paret de darrera, subnormal.
Jo només dic que has trepitjat la ratlla. Però no passa res. Ja hi estem acostumats.
Sí que he trepitjat la ratlla. Saps amb què l’he trepitjada? Amb la punta del capullo, desgraciat.
Veus, Matabaixa? Tu no el tens aquest problema. T’hi quep bé a tot arreu. Quan l’endinyes, no deus tocar vores.
Com que la té torta cap a l’esquerra, deu tocar el cantó esquerre i prou.
Mireu, nanos, sabeu quants polvos he cardat aquesta tarda?Polvos? Vols dir polvos talco?
N’he cardat un per cada dit d’aquesta mà.
Au, va!
T’ho juro.
Cinc polvos en quanta estona?
Tres hores. De tres a sis.
No pot ser. Au va. Com vols que ens ho creiem?
I tots cinc amb la mateixa tia?
Home, és clar, amb la Montse.
I ella ja n’ha vist passar alguna, de les cinc ensulfatades? Perquè no devies ser ràpid, no: devies ser veloç.
Sí, ja ha disfrutat.
I li has donat cinc bolis Bic, també, quan has acabat?
Qui et va parir.
De què va això dels bolis Bic?
No ho saps, Míliu? En Matabaixa ja fa anys va anar a Cuba amb una capsa de bolis i feia un intercanvi amb les ties: per cada boli que els hi donava, un polvo.
No pot ser.
He, he.
I els bolis eren dels tronges o d’aquells transparents, que van més bé? Us enrecordeu que els taronges de seguida es trencaven?
Tu, i amb la teva alçada, la Montse es deu haver d’ajupir força, no?, perquè una mata toqui l’altra mata?
Si ha hagut de fer cinc polvos ajupida, deu haver agafat un mal d’esquena.
Sou una colla de maricons. Va, acabo o no acabo?
Ja pots acabar quan vulguis, fenòmeno.
Ja està. Número 3, guanyador. Suri. Hi tinc una Heineken, siusplau.
Míliu! Em cobres dues cerveses i me’n poses una altra?
A mi també.
Posa’n quatre més. Fem una altra partida, no?
Sí, home.
Tu, Míliu, i què són aquests llibres aquí a la barra?
Són els llibres d’estudi.
D’estudi?
No t’ho vaig dir que ara estudiava?
No ho sabia. I què estudies?
Educació especial.
Especial de què?
De nens amb problemes.
Home, doncs aquí amb nosaltres hi tindries una feinada.
Tots som una ruïna.
Sí, si haguéssim tingut un mestre d’educació especial, potser no hauríem acabat al teu bar jugant als dards.
Per què et penses que ho estudio? Per poder deixar de servir-vos Heinekens i perquè els nens del futur no acabin en bars com aquest.
Collons, Míliu, que ens faràs plorar.
Jo ja tinc la llagrimota a mitja galta.
Home, ens ho dius com si fóssim mainada que esnifem cola pel carrer.
No, home, l’educació especial és per nens amb problemes cognitius més que no pas d’exclusió social.
Exacte. Nosaltres no estem pas exclosos d’enlloc. Només tenim algun bei i ens agrada el mam.
I jo vaig alt com una gasela en zel.
Sou una ruïna.
Va, Míliu, que de moment encara no t’has pas llicenciat. Posa’ns les Heinekens i ves a estudiar una estona. Fem una altra partida, no?
Lluita de classes
Càgum Déu, vai dir, ho solucionaràs aviat, això, mecàgum Déu. Disculpi que renegui, però és que aquells malparits em van acollonar tota la vida. Pensi que jo, no és pas per res, però havia set un treballador de primera. Si calia hi anava els dissabtes i tot, i amb el fred de l’hivern i amb la calor a l’istiu, no vai estar mai malalt, ni un dia en trenta-vuit anys. Però l’amo i aquell fill de puta del seu fill sempre