Els carnissers. Guillem Frontera

      NOTA DE L’AUTOR

      L’autor d’aquest llibre ha sentit sempre una raonable aversió (pròxima a la repugnància) a rellegir els seus escrits, de manera que n’ha dipositat tants com ha pogut a les golfes de l’oblit, desordenades i intransitables. No li costaria gaire d’oferir algunes explicacions decoratives i versemblants d’aquest sentiment pel propi passat literari, però la realitat és tan prosaica que decebria el lector més escèptic. De manera que quan, empès per la circumstància d’una reedició com la present, s’acara a un llibre tan llunyà en el temps, se sent com un arqueòleg vell i maldestre obligat a revisitar un jaciment en el qual, d’estudiant, va fer pràctiques en entusiastes campanyes d’aprenentatge. I a explicar-ne l’estat actual.

      D’un text literari n’hem d’esperar que no ens ho digui tot a la primera lectura, comptant que allò que ens reserva per a més endavant encara sigui indestriable. Les empremtes que l’escriptor deixa de manera no deliberada a les paraules s’ofereixen a la llum molt lentament, sens dubte perquè l’art —l’art d’escriure— és un estrany assumpte de simbiosi del coneixement i les emocions, i ja sabem que les emocions creen tota mena de paisatges i d’emmirallaments a mesura que hi avances. La lectura que ara he fet d’Els carnissers m’ha permès creure que el llibre conté petjades o traces que han ampliat el món que, de tan jove, volia cartografiar a la meva primera novel·la. Escriure també és assumir el risc de contreure deutes que mai no acabes de pagar. La paraula és mala d’amortitzar.

      Aquell món discorre, vist ara, proper i paral·lel al de les fotografies en blanc i negre que en aquells anys descrivien la realitat. Feia temps que la literatura, a Mallorca, ja no badocava en la rosada quietud d’Erwin Hübert. Dos joves —Llorenç Villalonga i Bartomeu