Els carnissers. Guillem Frontera
menjar per a tot un regiment —diu en Miquel, especialment preocupat per l’arribada de don Fulgenci, fins fa un parell de mesos senyor d’aquesta possessió. La família havia discutit si convidar-los o no a la festa d’avui. Tots havien trobat que no, però en Miquelet els havia convençut que els convidassin.
—Tanmateix hi estan molt acostumats, a vendre finques: no han fet altra cosa en la seva vida, aquesta gent. A més, jo som molt amic d’en Xavi, que me convida a totes les festes que fan al seu palau de Palma.
—Ah, sí? I escolta, Miquelet —li havia demanat na Coloma, la mare—, que és cert això que diuen, que també el volen vendre per fer-hi un hotel?
—No ho sé. L’altre dia estava amb en Poi, el fill dels marquesos de Calroig, i m’anava a dir coses sobre això, però en aquell moment arribà en Xavi i no m’ho va voler dir.
Na Coloma bavava quan veia que el seu fill, sobretot davant gent externa, en parlar dels seus amics deia de qui eren fills. Així tothom veia que en Miquelet tenia per amics els joves de les millors cases de Mallorca, d’aquestes famílies que viuen prop de la Seu en aquelles cases grandioses amb patis on plou, plenes de quadros antics i negrosos on hi ha pintats angelets i marededéus i avantpassats de la família. Si alguna vegada parlava d’un amic seu i no deia qui eren els seus pares, era ella mateixa qui li ho preguntava. Però en aquests casos resultava sempre que el pare d’aquest amic seu era un home gris, no destacable per cap concepte.
El seu temor desapareix quan sent el renou d’un cotxe que s’acosta a les cases. Són don Fulgenci i la seva dona. Encara tenen xofer. En Miquel creia que ja se n’haurien desfet, perquè és evident que no poden dur aquest tren de vida. Abans no arribin, diu al seu cosí Lluís:
—Ens hauries de deixar una estoneta sols. Hem de parlar d’un negoci.
En Lluís se n’ha anat cap a dins de la casa dels pagesos.
En arribar a la carrera, ben regada i plena de cossiols, don Fulgenci i senyora s’han quedat aturats un moment, mirant fixament el portal que dóna a la clastra. Allà on hi havia l’escut de la seva família, menjat pel vent, la pluja i sobretot pel temps, ara hi ha dues rajoletes de València amb els escuts pintats amb coloraines dels llinatges d’en Miquel i na Coloma. La senyora li ha dit:
—Aquesta gent és francament ridícula.
Però don Fulgenci no li ha pogut contestar. Ho hauria fet dotant d’una major elegància la mateixa expressió de la seva dona, si no fos que en Miquel ja s’hi havia acostat per rebre’ls i donar-los la mà.
—Ben arribats siguin —i ha besat la mà de la senyora.
—Quin pintor els ha fet aquests escuts, Miquel? —li ha demanat ella.
—No ho sé. Jo trobava que aquest portal podia quedar tal com estava. Però va ser na Magdalena qui va tenir aquesta idea. Me pareix que ara en venen, d’escuts així, en qualque botiga. O si no, els va fer fer, no ho sé. Però li ho podem demanar.
—No, és igual —ha dit don Fulgenci. Ara s’imagina perfectament l’escena: arriben dos picapedrers dels qui han estat fent altres reformes per la casa, posen una escala devora el portal, s’enfilen i a cops arrabassen l’escut de la seva família, que havia presidit el treball dels pagesos durant més de tres-cents anys. I tot plegat, han estat cinc minuts de cops de xipó i cinc minuts més per col·locar aquestes dues rajoletes de mal gust. Mira altra vegada les rajoletes i tanca els ulls. Però ara ja li és impossible imaginar-se altra vegada aquest arc tal com era abans. La senyora ha mirat també, altre cop, les rajoletes. Ha pensat que l’estètica és quelcom que només pertany a segons qui. “Ara només faltaria que hi posassin els seus noms amb rètols lluminosos.”
—Això vos podria costar un disgust —diu la senyora—. Crec que aquesta casa és monument artístic. No és així, Fulgenci?
—Bé, no crec que a Madrid vénguin a veure-ho.
—I si fos així —s’interessa en Miquel—, que ens podrien posar cap multa?
—No ho sé. Però això no té gaire importància —assegura don Fulgenci.
—Que el guarden, l’escut, o se va espenyar? —demana la senyora.
—I jo li ho diré. Na Magdalena, quan se’n va recordar, va venir correntsos, perquè el volia per posar a la xemeneia de la casa que ara s’ha fet per casar-se. Però els picapedrers ja l’havien fet malbé. Li va saber un bon greu. Va agafar una empipada grossa i als pobres picapedrers els va dir de tot, que no tenien cultura i jo què sé... Quines rialles que ens va fer, tan disgustada per un tros de pedra de Santanyí!
—Na Magdalena, que ha estudiat molt, Miquel? —li pregunta la senyora.
—Sí, fotre! Xerra en anglès, en alemany, en francès i en italià com jo xerr en mallorquí. I ara ja mig xerra en holandès i en danès. Bé: ja s’hi entén... Si no fos per ella...
—Sempre m’ha paregut una al·lota molt llesta. Ja de nina, quan estàveu de majorals, era la que se’n sabia desfer millor perquè la deixàs anar a menjar aglans —recorda la senyora.
—Bé, i canviant de conversa, que volen veure quatre millores que hem fet per aquí darrere? —convida en Miquel.
Han donat la volta a la casa i s’han dirigit on abans hi havia les solls i el galliner. Ara hi ha una granja ben condicionada, amb trespol de rajoles i menjadores de metall. Un home està fent-ho net amb una mànega.
—Ara està tot buit. He venut tots els animals perquè en vull comprar d’una altra raça. Els porcs que hi durem creixen el doble d’aviat que els mallorquins. Les vaques són holandeses, crec. Jo no ho sé bé, perquè d’això se n’encarrega un manescal que ja ha muntat dues granges més a Mallorca, que fan goig. Jo crec que tendré més que suficient per a les necessitats de l’hotel.
Don Fulgenci s’ho ha mirat tot detingudament. No creu que l’aplicació de tots aquests sistemes moderns pugui donar resultats pràctics. O potser sí. Ell comença a dubtar del seu sentit pràctic. No estaria avui tal com està si hagués sabut veure què podia passar ara fa deu anys. Però ell què havia d’anar a saber! Quasi mai no era a Mallorca i, quan hi va poder pensar, ja era massa tard.
Comença a estar penedit d’haver vingut aquí. S’hi troba incòmode. Ja volia posar una excusa per no venir, avui, a la finca que fins fa dos mesos era l’únic que li quedava de tot quant havia tingut, que era molt. Però finalment l’havia decidit en Xavi, el seu darrer fill. A més, la seva absència podia donar lloc a sospites que no dirien res a favor del seu bon nom. I això no: encara que tot es perdi, hi ha un nom i una dignitat que han de surar sempre per damunt de totes les altres coses. En Miquel havia estat, fins fa deu anys, llogat en aquesta possessió. Sempre havia estat un criat seu i ell el seu senyor. Ara les coses han canviat, i tot un món, tota una tradició se n’ha anat en orris i uns nous valors han vingut a substituir els d’abans. Però hi ha quelcom que, amb finques o sense, en Miquel no tindrà mai i ell sí. És quelcom que es nota en la manera de vestir i de parlar, de menjar, de caminar, d’entendre la vida, en una paraula. Quelcom que potser sigui la mateixa vida. Ell sempre serà ell, don Fulgenci, i la seva senyora continuarà sent la que ha estat fins ara. I en Miquel i na Coloma també seran els qui han estat sempre. Hi ha quelcom d’incommovible que està per damunt del canvi d’amos d’una possessió. Els March, en certa manera, varen ser uns predecessors d’en Miquel. Però sempre han estat, només, gent amb diners, per molt que arribin a dominar el país i el món sencer. És en nom de tot això que avui és aquí amb la seva dona. Perquè fins i tot quan perdem no oblidam mai qui som nosaltres ni qui sou vosaltres. I això ens salva i ens fa distints de vosaltres, els qui ara ens heu tret de les cases on havien viscut els nostres avantpassats de fa cents d’anys.
—Que s’espenyarà, aquest temps? —pregunta la senyora, sospitant les divagacions del seu marit, i per tal d’evitar-li una crisi que aquests dies se li està repetint a cada moment.
—No ho sé —diu en Miquel—. “El hombre del tiempo” avui ha