Els carnissers. Guillem Frontera
només hi tenien la botiga de souvenirs, en Miquel s’hi va entregar amb tres capsetes. A tots els va venir de nou, això, perquè no recordaven que aquell dia fos especial. Per a en Miquelet duia un anell grossot, amb un brillant de molt de valor. Per a na Magdalena, una fulla d’or, per col·locar-se a l’escot del vestit bo. I per a ella, un rellotge tot d’or. Va dir-los:
—Això és perquè de qualque manera comenceu a disfrutar la nostra feina. Però també és tenir diners segurs. Si un dia hi ha cap guerra i no vénen turistes, això és or i l’or sempre serà or.
I al principi, abans de les ampliacions i sucursals de la tenda, abans del primer cotxe, bona part del que anaven guanyant ho gastaven comprant-se joies, perquè mai no perden el seu valor, perquè l’or sempre és or… En Miquel havia dit allò de la guerra referint-se a alguna de les que contínuament diuen que hi ha pel món. No a cap guerra espanyola, perquè a Espanya ja n’hi va haver una. I perquè si fos aquí, la guerra, tanmateix…
Ella era joveneta i no se’n recorda gaire bé. Però va ser, poc més poc manco, així: a Calderrotx, el poble, hi havien d’anar uns homes a recollir tot l’or per treure el comunisme d’Espanya. Tothom va amagar les botonades i els anells, perquè no els els prenguessin, però el diumenge, el rector, damunt la trona, els va dir que no es fessin il·lusions, perquè tanmateix aquells homes que vindrien de Ciutat durien uns aparells que detecten l’or, per amagat que estigués. I que castigarien aquells que no l’haguessin entregat tot d’una. Aleshores n’hi va haver que no se’n fiaren i deixaren les joies dins una olla, tres pams davall terra. Ella no ho recorda bé, però aquests devien ser rojos. Els altres, els qui no volien un país que fos com una segona Rússia, entregaren a l’Ajuntament tot l’or que tenien.
S’està pentinant quan entra na Magdalena dins el quarto.
—Mamà, tens laca, per aquí?
—On eres? Ja comença a ser ben hora que t’arreglis, filleta meva.
—Si ja fa més d’una hora que m’estava arreglant! Que no veus que només me falta acabar-me el monyo?
—Meam, gira’t —na Coloma mira la seva filla, orgullosa. Està, tal vegada, un poc massa grassa, però ara, aquest hivern, que no hi haurà tanta de feina, l’enviarà a un institut de bellesa femenina, perquè li llevin tot el pes que li sobra.
Na Magdalena dóna la volta davant la mare.
—Ho trobes exagerat? —li pregunta, assenyalant-se el pit.
—No, filla. Tot allò que sigui natural ja m’agrada. —La torna a mirar de dalt a baix.— Estàs molt mona, filla meva. En Jaume no sé què dirà. Que ja ho teniu tot a punt, per casar-vos?
—Ca, pots pensar! Papers i més papers! Ara començarem les conferències prematrimonials.
—I això què és?
—Uns sermons que fan als qui s’han de casar, perquè aprenguin què és el matrimoni i la seva funció catòlica —aclareix na Magdalena.
—Au, idò, a veure si vos fan bon profit. Ten la laca. Me podries pentinar un poc per darrere. Amb tant de trull, ni temps d’anar a la perruqueria no he tengut.
Na Magdalena li arregla un poc els cabells de darrere. Na Coloma la veu a través del mirall.
Tu ets una dona com haurien de ser totes, filla meva. No com aquestes que ara s’usen, que viuen dins el pecat i duen els homes a la perdició. Una dona decent, feinera, que de la feina n’ha tret el profit. A posta has trobat un home condret, bon catòlic i treballador, un home assentat i bona persona, formal, un home ja fet. I perquè tu ets així ell està tan enamorat de tu i ho estareu sempre l’un de l’altre. Formareu una bona família cristiana i als vostres fills no els faltarà res: tindran estudis i seran homes de carrera. M’agradaria tenir un nét que fos metge, ja que en Miquelet vol ser misser. Seran al·lots ben educats, nets, forts, bons catòlics. Més que mai fareu veritat allò de “hacer hijos para el Cielo”. Tindran sempre una taula ben plena i no hauran d’anar a fer feina, perquè nosaltres ja n’hem feta massa. N’hem feta massa i fins fa deu anys quan més en fèiem més pobres érem…
—Bé, ja està, això, mamà. Me’n vaig a acabar d’arreglar-me.
Surt del quarto dels seus pares amb el pot de laca a la mà. Na Coloma s’observa davant el mirall. Mira detingudament els seus braços carregats d’or, els seus dits carregats d’anells. Qui ho hauria dit, ara fa deu anys! Un somni, talment un somni!
Un dia, al cap de poc temps, veieren passar dues avionetes que travessaven el cel brillant de Calderrotx. Eren les avionetes que els italians havien venut als nacionals a canvi de l’or que la gent havia donat per poder fer la guerra als rojos. Això digueren pel poble; ella no ho sap bé.
4
En Xavi encara torna dues passes enrere, obre la porta del bar i pega un crit:
—A fer punyetes tu i els ossos dels teus morts! —i comença a córrer, seguit d’en Poi i d’en Miquelet.
Donen la volta al primer cantó que troben i s’aturen un moment, el temps just per respirar i mirar-se somrients i victoriosos. Reprenen la marxa a pas normal, ara silenciosos, però contents. Només en Miquelet continua francament preocupat, perquè no s’ha fet menció de la festa de Son Puig-gros. En arribar al pròxim cantó, s’avança i volta a la dreta, amb la intenció d’anar caminant i dur els seus amics on té el cotxe aparcat. Volten amb ell i caminen capbaix, sense dir-se res.
—Ens hauríem d’entrompar —proposa en Xavi—. En aquesta punyetera ciutat, un s’hi avorreix com un mussol. L’any que ve me matricularé a Barcelona, i així almenys podré anar a les vagues i barallar-me amb els grisos.
En Poi sent una admiració considerable per en Xavi. El troba sempre original i encertat, intel·ligent. Dóna per segur qualsevol cosa que ell li digui.
—Me pareix que vendré amb tu. A Palma no te’n dónes compte i te mors d’oi —li diu. S’ha imaginat al costat d’en Xavi i de dues estudiants estrangeres, dolces i obscenes, en una vaga estudiantil. La idea és excitant. Li pregunta:— Què deuen voler aquests estudiants que fan vagues?
En Xavi s’atura un moment i es posa dreta la corbata. S’imagina un micròfon davant la seva boca, quan contesta:
—Està ben clar: són joves com nosaltres i no volen res amb els vells. Bé que fan. Tots els vells mereixen cremar.
—Idò jo crec que només volen una cosa: no anar a classe —aventura en Miquelet—. Ho podem demanar a qualsevol: quins són els que fan les vagues? Els qui no volen estudiar, els vagos.
En Xavi se’l mira de dalt a baix. Amb un to burleta:
—Ha parlat el sant pare. La veritat s’ha fet persona i ha pres el nom de Miquel. —Veu en Miquel ofès i humiliat. Li agrada, adesiara, veure’l així. I en aquests moments no es pot aturar fins que l’ha vençut definitivament.— Hi ha vegades que pareixes un porqueret de possessió. No volen estudiar? Això és el que diu la gent que vol que tot continuï com fins ara! Sembla que tenguis cinquanta anys. Tu ets d’aquests que creuen que la universitat són les tunes, els balls als col·legis majors, les juergas amb les alumnes més bones… I la universitat no és això, és qualque cosa molt més seriosa. Un temple de cultura, on qui vol i pot s’hi fa home. —Deixa passar uns segons. Mira fixament en Miquel i afegeix:— A la universitat només hi deixaria entrar segons qui.
Continua caminant, seguit per en Miquelet, molt capbaix i ofès, i per en Poi. La ciutat ha encès els seus llums de neó i pel carrer d’Apuntadors comença a passejar-s’hi la clientela habitual. Perdona, Miquelet, que sigui així, però no em queda altre remei. He d’aprofitar totes les teves caigudes, perquè això és l’únic que encara em permet d’estar per damunt teu. A més, et dic la veritat, ara faria qualsevol cosa perquè vosaltres no tinguéssiu accés a la universitat, perquè tu no poguessis acabar mai