Els carnissers. Guillem Frontera
Porcel), perquè la literatura a Mallorca es nodrís d’una realitat mirada amb lent contemporània, que els escriptors del meu temps heretaren sense escàndol i, en alguns casos, amb eficàcia prou ponderada.
Llegir Els carnissers, ara, ha estat una experiència semblant a la de recuperar la visió de la societat illenca i de la seva geografia física a través de les fotografies de darreries dels seixanta i principis dels setanta. A primer cop d’ull, aquella ciutat de Palma, que semblava feta per esdevenir entranyable en el futur, aquelles platges mandrosament condormides entre la mar i els pinars, amb algunes construccions blanques i proporcionades a la intimitat de l’entorn, ens conviden a fer-nos la il·lusió d’un paradís perdut (que no perdérem perquè no hi vàrem viure mai). Passa que ara sabem com i cap a on creixerien aquelles construccions que aleshores, deien alguns, humanitzaven el paisatge; i sabem que aquell grotesc i naïf servilisme de l’aborigen ja anunciava una transformació radical dels valors que havien més o menys regit la convivència. La destrucció física i moral d’un país ja hi era present, i he cregut poder-ne destriar els signes en aquesta novel·la.
Els carnissers volia ser un retrat del moment, però també era, sense que l’autor s’ho hagués proposat, una manera, com n’hi podia haver moltes, d’anunciar el futur. Em resulta desconcertant el fet que aquest futur ja hi era per contradir les meves creences més obstinades. Per exemple: en aquell temps teníem present que no podíem demanar gaires responsabilitats als qui es llançaren a l’aventura turística: ho feien des d’un país d’on la gent se’n volia anar, ja que hi pervivien trets medievals en les relacions de producció, que mantenien una part de la població en una peremptorietat vexatòria. Els més agosarats i els més desesperats s’abocaren a recollir les monedes que el turisme vessava aquí i allà: això els permetia ampliar la noció de seguretat, tan prima fins aleshores. Però nosaltres crèiem que els seus fills, tot seguint un somni fins feia poc impossible dels pares, es prepararien a les millors universitats al seu abast per assumir responsabilitats col·lectives —o, en pujolista expressió, per fer-se càrrec del país. Aquesta era la convicció de la gent de la meva edat quan es coïa Els carnissers i quan iniciava un camí que resultaria sorprenentment llarg. Doncs bé, a pesar d’aquestes conviccions, la novel·la és plena de mals auguris que la realitat, inclement, aniria confirmant: els qui s’havien de fer càrrec del país l’espoliaren i foren els motors de la seva vulgarització com a producte turístic i de la seva destrucció física i moral.
M’agrada poder dir que un plantejament tan esquemàtic com el de la substitució de classes al poder, en el qual creia fermament, també és contestat a la novel·la sense que l’ofensiva respongui a una estratègia teixida per l’autor. I és que la societat illenca, ara ho veiem més clar, no tenia l’energia suficient per aplicar-se el principi lampedusià del canvi de totes les coses perquè tot continuï igual. Un dia, algú ens explicarà que el turisme ha alterat els processos històrics de manera irreversible.
Però no voldria que aquest escrit s’allargués encara més en la relació de vagues encerts generats al marge i fins en contra de la voluntat de l’autor. Si és veritat que s’hi deixen veure, de poc serviria si el lector pogués llegir el llibre com un treball sociològic i no com una novel·la. De la lectura que en faci el lector d’avui depèn en bona part que hagi pagat la pena o no mantenir el llibre editorialment viu, encara que amb etapes de profunda hibernació, durant quaranta-sis anys —una petita eternitat.
Ariany, gener de 2016
A C. Martí Farreras
Diners de tort fan veritat
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’home orat,
pus que d’ells haja.
Diners, doncs, vulles aplegar,
si’ls pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
Papa de Roma.
ANSELM TURMEDA, Llibre de bons amonestaments
Los carniceros desolaron las islas.
Sólo quedaban huesos
rígidamente colocados
en forma de cruz, para mayor
gloria de Dios y de los hombres.
PABLO NERUDA, Canto General, III
1
S’han quedat un moment mirant el cel, per on es va espargint una grisor suau, però cada vegada més densa i amenaçadora. Tot ha estat qüestió de poc temps; fa una hora que el cel era tot blau i deixava filtrar netament els darrers raigs de sol. Però més tard, a entrada de fosca, l’aire s’ha com embrutat i ha paregut que uns núvols lleugers i molt difuminats es volien apoderar del cel i enviar-ho tot en orris.
—Ja ho val! Tan bon dia com ha fet! Meam si ara hauríem de sopar dedins. Ara que tot ja està preparat en el pati —ha dit na Coloma—. Bé, ja ho veurem.
—De moment no toqueu res. Si comença a ploure ja ho llevarem i ho passarem tot al menjador —li ha contestat, d’un tros enfora, en Miquel.
Na Coloma s’ha ficat altra vegada dins la cuina, on està dirigint el gran sopar, l’enorme paella i la porcella —les porcelles— rostida. En Miquel ha quedat un moment mirant el camp, on la tardor comença a tenyir-ho tot d’un color verd d’herba primera. Ha descobert que el camp, en aquesta època, és realment bonic.
—No trobes que és guapa, ara, la terra? —li ha demanat al seu cosí Lluís.
En Lluís no ha sabut, de moment, a què venia aquesta pregunta. Ell mai no s’havia demanat si la terra és guapa o no. Ara, des de fa una temporada grossa, veu que la gent parla de la bellesa de la terra i del mar, de les cales i les platges. Es demanen si Camp de Mar és més bonic que Formentor, si la terra del centre de l’illa és més alegre que la de Santanyí. No fa gaire, en Miquel havia anat al poble, Calderrotx, a veure sa mare. En tornar-se’n cap a Palma Nova, on hi té el negoci, ell l’acompanyava dins el cotxe i en Miquel ja li havia parlat de com estira la terra, malgrat totes les altres belleses de Mallorca. Perquè resulta que Mallorca és molt bella, i ara aquelles marines que no servien per res valen un ull de la cara i el vermell de l’altre. Els estrangers ho saben, això, i vénen i hi tiren els diners, donen propines i espargeixen riquesa per a tothom.
—N’hi he fet, de soles, per aquí —li deia en Miquel—. No, i pots comptar que en tornar cap a les cases ja tenia l’esquena ben doblegada.
—Però ara ja ho has passat, i del passat ningú no se’n recorda. Ni tu ni els teus fills no tornareu a agafar mai una arada —li havia contestat.
—Tens raó. Però m’ha costat molt. N’hi ha que se pensen que els diners, a Palma Nova, hi plouen. I és mentida. Si en vols fer, t’hi has de posar ben de granat. Si jo ara tenc un duro, no l’he guanyat d’assegut. Pots pensar! Per tot se n’ha de fer, de feina.
En Lluís ha mirat la terra, el turonet de l’enfront. La finca d’en Miquel té més de quatre-centes quarterades, de les quals n’hi ha vuit o nou que són de reguiu. N’hi ha, també, una bona partida que són de garriga, que diuen que està estibada de perdius i llebres.
—No ho sé, si és guapa o no, la terra. Més m’agradaria que fos meva.
En Miquel ha estat mirant fixament la possessió. Tot quant pot veure és seu, menys l’escletxa que formen dos dels turonets que envolten la finca. Aquí ell hi havia treballat, de jove. Els seus pares, en lloc d’enviar-lo a escola, el llogaren de ben menut de porqueret. Es cuidava d’una guarda de devers quaranta porcs i els duia a pasturar prop d’aquesta mateixa casa. L’acompanyava un ca petit, que lladrava més que la gran