Els carnissers. Guillem Frontera
Avui, però, és un mal dia, perquè encara han d’agafar el cotxe i anar a sopar a Son Puig-gros, la finca que fa dos mesos els seus pares han comprat als pares d’en Xavi. Aquest, així mateix, hauria pogut triar un altre dia per muntar un dels seus “capvespres bohemis”. I aquest inici amb el cambrer del Ritmo Club el desassossega. Tem que anirà per llarg.
—Escolta, Xavi. Comença a ser hora d’anar a Son Puiggros. Ja hauran començat? —observa.
—Ca! Aquesta genteta sempre comença tard.
—No ho creguis. Mumpare…
—Ho he de creure —el talla en Xavi—, perquè mumpare i mumare hi han d’anar.
—Ah, sí? Finalment hi van?
—Sí.
En Miquelet sent una gran alegria. El preocupava molt aquest detall. La festa ara és realment suggestiva.
—Mira qui ve.
—Hola, Poi —en Miquelet s’aixeca per saludar el seu amic—. Què fas per aquí?
—Com anau de dones? —demana en Poi.
—Ja ho pots veure. Fins ara hi havia hagut dues mòmies egípcies, però se n’han anat perquè l’hora de la mort les agafi al seu hotel —diu en Xavi.
—S’han trobat malament? Ha passat qualque cosa? —pregunta, un poc alarmat, en Poi.
—No, però estaven a punt de morir-se de vellura. Coses —aclareix en Xavi.
Arriba el cambrer, amb els tres tassons de whisky. En posa dos damunt la taula. Agafa l’altre amb la mà dreta i l’alça, mirant en Xavi.
—A la seva salut. No se preocupi. Tots tenim mals moments, però sempre passen —diu el cambrer.
—A veure —en Xavi li pren el tassó i també en beu un glop—. Bé, se n’ha salvat de bones —diu als seus amics—. Com que abans li he fet una besada, ara me pensava si faria com les putes, que les convides a whisky i beuen vi blanc. —Es dirigeix al cambrer:— Vostè és una bona persona. Ja li ho havia dit?
—Sí, senyor.
—Bé. Vostè deu ser de per Santa Margarida o Sineu…
—No, senyor.
—O Ariany, o Petra. Màxim de Manacor. M’equivoc?
—Sí, senyor. Som de Múrcia.
—De Múrcia? —demana en Miquelet, i es tapa el nas amb dos dits.
—I com així parla tan bé el mallorquí? —pregunta en Poi.
—Senyors, estan convidats per la casa. No deuen res. El senyor ha dit que si insistien en la seva actitud els digués que per favor abandonassin el local.
En Poi intervé:
—Aquesta determinació és injusta. Jo fins ara no era aquí. Per favor, digui al senyor que véngui, senyor cambrer.
El cambrer obeeix i se’n va. En Poi, còmplice, demana:
—Què, de C. B.?
—Què vol dir C. B.? —pregunta en Miquelet.
—Què vol dir, què vol dir! C de capvespre. B de bohemi.
—Ja.
—Avui l’hauríem de planejar bé, militarment. Aquest cambrer és el poble explotat: revolució social —diu en Xavi—. Durem endavant dues revolucions més: la religiosa i la sexual… —Mira en Miquelet.— Què trobau, si feim revolució familiar?
—Jo trob que hauríem d’anar a Son Puig-gros —fa en Miquelet. Nota de sobte que ho ha dit amb una energia potser ofensiva per als seus amics. I afegeix, rectificant:— Quan vos caigui bé.
—Ja ho discutirem, això —diu en Xavi—. Ara ve l’amo per treure’ns defora. —L’amo s’acosta a la taula i els tres fan com si no l’haguessin vist arribar. En Xavi continua:— No hi ha res pitjor que tallar iniciatives importants per tal d’aconseguir un guany immediat, perquè…
—M’havien enviat a demanar —els interromp l’amo del bar, dret devora la taula, alt i gros com un elefant.
—Sí —contesta en Poi—. Jo mateix, era. Tenc un problema que voldria consultar amb vostè: acabava d’arribar en aquest bar i el seu cambrer ja me volia treure defora. No sé per què; crec que hi deu haver un error.
—Bé —l’amo, sense immutar-se—, no se’l treu a vostè. Aquests altres dos senyors s’han portat d’una manera incorrecta.
En Xavi s’aixeca per dir-li:
—Si vostè ho considera així, nosaltres partim. Ara bé: no se faci il·lusions, no sortirem d’aquest bar sense haver pagat la consumició. Vostè ens pot treure defora; ara, si vol humiliar qualcú, humiliï la seva…
—No, deixa’l anar —intervé en Miquelet—. Si ens treu defora, ens n’anam sense pagar. Això és lògic.
—Sense pagar, mai —contesta en Xavi—. Això és voler humiliar-nos. I això, a mi, tant com nom Xavier Pugiula i Santaner de Bellpuig, a mi no m’ho fan.
L’amo del bar fa un gest que l’allunya aparentment del que estan tractant. De sobte, amb un somriure fràgil i servil, que li descobreix una dent d’or, s’interessa:
—Vostè, idò, deu ser fill de don Fulgenci Pugiula, comte de…
—Sí senyor —agressiu, en Xavi.
—Jo el conec, son pare —diu l’amo del bar, evidentment orgullós—. El meu padrí, o sia el meu avi, coneixia molt i era molt amic de l’avi de vostè. El meu avi era cosí d’uns amos de possessió…
—No me conti la seva vida —el talla violentament en Xavi—. El seu arbre genealògic, la gloriosa història d’uns avantpassats amos de possessió ens la porta molt fluixa. Què devem?
—Ah, a son pare no li agradaria saber que vostè se porta així —li adverteix l’amo del bar.
—Vostè què sap, de mumpare? Què punyetes li importa el que ell pensaria de tot això? Què li dec? —pregunta, furiós, en Xavi.
—Res. Pot prendre portal.
En Miquelet s’aixeca, però en Poi l’estira per un braç i l’obliga a seure altra vegada.
—Tu no t’hi fiquis. És cosa d’ells —li diu.
—No ha dit que no devem res? Idò fotem el camp i a ca una puta —contesta en Miquelet.
—Vés-hi tu, si vols. Per mi, pots partir en voler —empipat, en Poi.
En Miquelet abaixa el cap i resta assegut. No ho entén. Si ara se n’anassin haurien guanyat més de dues-centes pessetes. Més de dues-centes pessetes. Aquests dos es veu que no han sentit parlar mai de diners, a ca seva. Però jo, sí. Ara en tenim més que a can Xavi, però ens ha costat molt. Ha costat que mumpare i mumare només han viscut tota la seva vida per fer diners, i han sacrificat na Magdalena convertint-la en una mòmia que tot el sant dia fot el ridícul davant quatre estrangers bajanots, dient “typical spanish”, “typical Majorca”, “very very, mucho very”… iVery merda! I tot per fer diners. Mentre aquests dos anaven vestits amb abriguets caríssims importats d’Itàlia i eren els protagonistes de tres festes a l’any, jo demanava tres peces a mumare per comprar caramels, i només me’n donava dues, els diumenges, i em quedava sense fotografia de primera comunió… perquè no hi havia diners. El fotògraf havia vingut d’un poble veïnat i va fer fotografies a la filla del batlle, a la neboda del capellà, al fill de l’amo en Jordi, el comerciant, i a dos o tres més que podien o feien com qui pot. Jo em vaig quedar sense fotografia de primera comunió i quan em barallava amb algú era el primer que em deien: “Hala, vés, tu, que ni tan sols et feren retrato!”