Els carnissers. Guillem Frontera
—I encara n’arribarà més —contesta en Miquel—. Això serà si vénen tots els que hi estan convidats.
No és probable que vinguin tots. Sempre hi ha envejosos que no han pogut sofrir mai el nostre progrés. Gent de Calderrotx, sobretot. La gent que fa deu anys em mirava amb compassió i m’oferia la seva ajuda en un cas d’angúnia. Aquests no suporten de cap manera que en Miquel hagi sortit del no-res i s’hagi fet amunt, amunt, i avui els pugui tapar amb bitllets de mil.
Va saludant la gent que ha arribat, sempre des del costat de don Fulgenci i dona Leonor. Molts els miren, aquests dos, amb un cert aire divertit, de triomf, que irrita la senyora.
—Lluís! —crida en Miquel quan veu el seu cosí que passa aviat—. Digues a na Coloma, a na Magdalena, a en Xavi i a en Miquelet que vénguin aquí.
En Lluís desapareix entre la gent, que aprofita qualsevol moment per donar l’enhorabona i manifestar la seva admiració per les reformes. Al cap d’una estoneta vénen na Coloma i na Magdalena. La mare s’acosta efusivament a dona Leonor, amb la intenció de besar-la a cada galta, però aquesta li allarga la mà, amb el braç ben estirat. Es donen la mà, també, amb don Fulgenci. Na Magdalena repeteix la mateixa operació de la seva mare.
—Cada dia creix més, aquesta filla teva —assegura dona Leonor a na Coloma. Na Magdalena fa la mitja, tímidament, es gira darrere i fa una senya. S’acosta un home d’uns trenta-cinc anys, alt, elegant, amb els cabells rulls ben plens de brillantina. Fa una capadeta i es queda a l’expectativa.
—És en Jaume, el meu promès —diu als senyors—. Són don Fulgenci i la seva senyora, dona Leonor.
En Jaume vol besar, amb una gran inclinació, la mà de la senyora, però ha calculat malament les distàncies i li besa el braç, a l’altura del colze. No pot evitar tornar-se més vermell que un tomàtec. Dona Leonor somriu i li brilla una gran satisfacció a la dentadura blanca i postissa. En Jaume agafa precipitadament la mà de don Fulgenci, que estava allargada ja fa un moment i mentre ha durat el desconcert de tot el grup.
—Encantat de conèixer-los —pot dir, encara, en Jaume. Treu tabac ros i passa el paquet un per un. Només en Miquel n’hi pren. Assegura:— M’he acostumat al tabac ros i no el puc deixar.
Don Fulgenci observa el bullici de la gent que espera el sopar.
—I en Xavi i en Miquelet? —pregunta en Miquel, preocupat.
—Encara no han arribat —li contesta na Coloma—. Jesús, ara són joves. Se deuen haver entretengut amb qualque nina. —Se gira cap a dona Leonor:— Aquest Miquelet és un cas. Sempre que jo li dic: “Miquelet, meam si te poses a festejar”, ell fa mitja volta i me fuig de davant com si jo fos el dimoni. S’estima més una avui i una altra demà. No, i n’hi ha un parell, de nines, que l’encalcen ben de granat. Però ell, ca! Estrangeres. Aquestes li agraden. I Jesús! Tanmateix què li has de fer? Ara són joves, que se divertesquin, ara que no tenen problemes. Que no és vera?
Dona Leonor, que l’estava escoltant, es dirigeix a en Jaume:
—I tu, què? Estàs ficat en negocis de turisme, també?
En Miquel i don Fulgenci s’aparten del grupet.
—Don Fulgenci, ara no sé si m’estic ficant on no me demanen. Però si m’ho permet li faré una pregunta.
—Digues.
—He sentit dir que volen vendre el seu palau de Palma. Això que és vera?
Semblau mosques vironeres, corbs afamegats, vosaltres. Pareix que estau a dalt, mirant com nosaltres donam les darreres passes fins a caure morts, per llançar-vos damunt, menjar-nos els ulls i no deixar-ne ni els ossos. Sentiu l’olor de carn morta abans que ningú, i us hi tirau com a desesperats. Us ho agafau com una gran festa. Odii la vostra crueltat, la vostra manera d’esbucar-nos, bèsties carnisseres! Però és això precisament el que em dóna fe, perquè és el que ens fa tan distints…
—Potser. Però no crec que t’interessi. Què en faries tu, de la meva casa?
—Ja ho veuríem. S’hi podria fer un bon hotel.
—És molt problemàtic. Pensa que està en un barri on te posen dificultats per pintar una persiana. Jo ja hi havia pensat, en la possibilitat de fer-hi un hotel. —Ho ha dit i se’n penedeix instantàniament.— Però ho veig molt difícil. En tot cas, conservant la casa tal com és ara, i fent-hi una sèrie de reformes interiors… No ho sé.
—Que ja ho té aparaulat amb qualcú? —s’interessa vivament en Miquel.
—Sí, la veritat és que ja ho tenc més de mig venut i ara fa mal tornar arrere. Si ho hagués sabut abans…
—Bé, per poc que pugui, li agrairia que abans de fer el tracte m’ho consultàs. Estigui segur que jo li ho prendria amb unes condicions millors per a vostè. Podríem arribar a un acord de manera que vostè hi sortís guanyant més que amb un altre qualsevol. Jo ho puc fer, don Fulgenci… n’estigui segur.
“Gràcies, gràcies, gràcies, Miquel.” A més a més sempre ho feis de manera que encara al final us hauria de donar les gràcies.
—No, no, no. Ho podem fer, però sense que cap dels dos hi surti perdent. Lo just —diu don Fulgenci.
—Bé, ja en parlarem. Li anirà bé que véngui a veure’l un dia de la setmana vinent?
—Sí, quan vulguis. Avisa’m un dia abans.
Senten arribar un cotxe i es forma en tota la carrera un aire d’expectació. En Miquel s’obre pas a través de la gent i avança fins on s’ha aturat el cotxe negre, americà, que ha aixecat un núvol de pols, malgrat haver regat, avui horabaixa, el camí que va des de les barreres fins a la casa.
En baixen dos frares. Un d’ells saluda efusivament en Miquel.
Es tracta del seu germà Salvador. En Miquel besa la mà, mentre doblega el genoll esquerre, de l’altre frare.
—Com està, pare provincial?
—I ja ho veus, Miquel. Hem vengut a veure què és això. M’han dit que és gros —amb un to benèvol, el pare provincial—. Bé, bé, ja estic content. Per massa pa no hi ha mal any. Que no és així, que ho diuen?
Caminen tots tres, en Miquel davant, cap al grup on hi ha don Fulgenci. Aquest doblega el genoll esquerre per besar la mà del pare provincial i després besa la del pare Salvador. Els altres repeteixen la mateixa operació.
—Bé, què te sembla, Salvador, si començam aviadet? El sopar ja està fet i pareix que la gent té gana, ferm —diu en Miquel.
—Ah, ah, ah! —exclama el pare provincial, somrient—. Ell jo sent molt bona oloreta! Què trobau, pare Salvador? Sort que avui no és divendres!
Tots riuen la broma del pare provincial.
—Bé, idò podem començar en voler. Amb el vostre permís, pare provincial, pujaré a vestir-me…
—Jo vénc amb vós.
Els dos frares parteixen cap a dins la casa, seguits de na Magdalena i en Jaume. Pugen al pis dels senyors, on, dins un quarto, hi ha un roquet i una estola preparats. En Jaume agafa l’hisop mullat d’aigua beneïda i es disposa a esperar el moment d’entrar en funcions. De les feines que corresponen clarament a la família, aquesta és la primera que se li encarrega a ell. Això li dóna entenent que ja en forma part. Mira l’hisop i s’estira l’americana, tot adoptant un aire ben digne, de circumstàncies.
El pare provincial agafa a part l’altre frare.
—On hi ha el vàter? —li pregunta—. Vaig un poc destrempadet.
El pare Salvador li assenyala una porta i entreté na Magdalena i en Jaume perquè no l’hi vegin entrar. Es posa l’estola.
El pare provincial pensa en el sopar d’avui vespre i en la desagradable